Escola inclusiva, costa poc anar enrere

la diversitat deixa de ser un element socialment i escolarment enriquidor per convertir-se en quelcom socialment patogen que cal "atendre".

Josep Maria Jarque
 
 
 

Pol Rius.

Pol Rius.

Josep Maria Jarque és professor de pedagogia terapèutica. Excap del servei d’educació especial de la Generalitat, exconsultor CERI-OCDE i de l’Oficina de les Nacions Unides a Ginebra.

Diu l’article 81.1 de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC): “L’atenció educativa de tots els alumnes es regeix pel principi d’escola inclusiva”. I, a continuació, rebla el 81.2: “Els projectes educatius dels centres han de considerar els elements curriculars, metodològics i organitzatius per a la participació de tots els alumnes en els entorns escolars ordinaris, independentment de llurs condicions i capacitats”.

Els caparruts que portem alguns anys treballant perquè l’escola catalana esdevingui veritablement inclusiva no ens oblidem d’aquest apartat de la molt imperfecta LEC, i per això ens sembla que alguna cosa falla quan, uns anys després de la seva aprovació, les estadístiques ens indiquen que estem anant enrere, i encara més quan en un programa de ràdio una directora general afirma que, a Catalunya, “quan els nens arriben a l’escola, sigui ordinària o sigui d’educació especial, estan en una escola inclusiva”. Una escola especial inclusiva és un oxímoron. Però no és aquest el drama, sinó que bona part de les ordinàries que presumptament ho són possiblement no ho siguin. I aquest és l’atzucac en què ens trobem en aquests moments: indicis (per no dir evidències) de retrocés, nul interès per aconseguir que cada cop més centres assumeixin aquest principi en el seu projecte i una administració afirmant que som tan pioners en escola inclusiva que fins i tot la trobem a l’especial.

Potser per entendre l’atzucac actual ens vagi bé anar una mica enrere, no gaire, concretament al març de 2011, quan es va aprovar el Decret 297/2011, de reestructuració del Departament d’Ensenyament. El que alguns ens temíem quan vam llegir per primer cop el text d’aquesta reorganització s’ha anat confirmant poc a poc. El delataven el fons i la forma.

Aquest decret és el que va crear, en el seu article 110, l’actual Servei d’Atenció a la Diversitat i la Inclusió, que penja de la Direcció General d’Educació Infantil i Primària. Primera sorpresa. A partir d’aquell dia, l’escola inclusiva ha quedat circumscrita a l’etapa d’educació primària. A secundària obligatòria, res de res, i no parlem ja de batxillerat o de la formació professional.

I així és com a la planta baixa de l’edifici administratiu hi van muntar un dipòsit on atendre “la diversitat” i la “inclusió”. Com que l’estructura no preveu cap conducció cap amunt, i menys una bomba que empenyi l’aigua, el dipòsit només té una sortida ben fàcil i cap enfora: cap als centres d’educació especial. Potser és per això que un terç dels alumnes escolaritzats en centres d’educació especial tenen el que l’estadística classifica com una “discapacitat intel·lectual lleu”. I jo em demano: no s’està incomplint la llei de forma flagrant si un alumne amb una discapacitat intel·lectual lleu no està escolaritzat d’acord amb el principi d’escola inclusiva?

Potser no és tan estrany que la ideologia que empara les escoles diferenciades, és a dir, la que diferencia segons sexe, religió o classe social, doni també cobertura a la diferenciació per raó de les discapacitats de cada subjecte. Un altre cosa és que ho reconegui obertament. Pel que sabem, no ho fa.

Però no deixem encara el Decret 297/2011 i la reestructuració del departament. I ja que parlem d’ideologia, parlem de semàntica, al cap i a la fi van molt lligades. Segons l’article 110, la primera funció (i, per tant, entenc que la més important) del Servei d’Atenció a la Diversitat i la Inclusió és “proposar i impulsar estratègies organitzatives, metodològiques i recursos didàctics per atendre la diversitat i la inclusió de l’alumnat”. Molt propi d’una visió caduca i paternalista de l’alumne amb discapacitat. Realment cal “atendre” la diversitat? O són els serveis socials els que “atenen”, mentre que els educatius eduquen. I què vol dir “la inclusió de l’alumnat?”. Per definició, “l’alumnat” forma part de l’escola, o sigui que es devien referir al que té una discapacitat o al que és un “altre” (les estadístiques del departament apleguen sota el títol de “altres” al voltant del 50% dels alumnes amb necessitats educatives especials).

El servei de l’article 110 té altres funcions, en les que no m’entretinc per no avorrir al lector. Perquè en realitat el que és simptomàtic són les funcions que no té. En cap moment el decret es planteja que el Servei d’Atenció a la Diversitat i la Inclusió hagi d’impulsar la igualtat d’oportunitats a fi que els alumnes, amb orígens i contexts socials diversos, i amb necessitats educatives també diferents, siguin escolaritzats d’acord amb les seves capacitats.

Així és com la diversitat deixa de ser un element socialment i escolarment enriquidor per convertir-se en quelcom socialment patogen que cal “atendre”. I davant d’aquesta amenaça el sistema que es diu “inclusiu” crea autodefenses, en forma de decrets com aquest, que són excloents en l’esperit i en la lletra.

“Atendre la inclusió” implica anar en direcció contrària a l’aplicació del principi d’escola inclusiva que proclama la LEC. Per impulsar l’escola inclusiva no fan falta serveis especials. És l’escola la que ha de ser impulsada a adaptar-se a tots els seus alumnes, sense categoritzar-los i sense condicions prèvies, simplement perquè estem parlant d’un dret.

Josep Maria Jarque
About Josep Maria Jarque

Josep Maria Jarque és professor de pedagogia terapèutica. Excap del servei d’educació especial de la Generalitat, exconsultor CERI-OCDE i de l’Oficina de les Nacions Unides a Ginebra. Contact: Twitter | More Posts

1 Comment on Escola inclusiva, costa poc anar enrere

  1. Ambrosio Gassol Noguera // 05/03/2014 a les 19:19 // Respon

    Experts en trastorns de l’aprenentatge van fer formació als EAPs i afirmaven que una mitjana d’un 15% dels alumnes escolaritzats en els centres ordinaris pateixen algun trastorn d’aprenentatge i necessitarien reeducacions específiques. Sembla una afirmació rotunda de que és el sistema educatiu qui trastorna els alumnes, ja que no s’adapta a les característiques dels alumnes als que té que ensenyar (no és escola inclusiva?). En aquesta situació, part d’aquests alumnes de famílies que poden pagar una reeducació privada encara poden defugir el fracàs escolar i la resta no. A això s’uneix la fugida del Departament d’Ensenyament de les seves responsabilitats fent convenis amb entitats i/o associacions privades com Aprenem (associació de pares de nens autistes), que permeten que dins de determinades escoles públiques (ja s’entén que a cap CAEP ni en d’altres…) hi hagin alumnes de pares amb un cert nivell econòmic i cultural, que pertanyen a l’associació, que posen “terapeutes” privats que donen suport educatiu especialitzat per a aquests alumnes individuals dins de l’escola i en horari escolar, sense fer-se càrrec el Departament en posar aquests recursos, si els creu necessaris per a que l’escola sigui inclusiva, per a tots els alumnes de les mateixes característiques. Sembla així que no només renuncia el Departament a posar les condicions igualitàries per a ensenyar a tots els alumnes, sinó que posa en alguns casos les bases per a segregar-los.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*