Escola Josep Maria Sagarra, un projecte Magnet que garanteix l’equitat i transforma el centre de dalt a baix

La col·laboració d'aquesta escola amb el MACBA, iniciada fa sis anys, a més d'enriquir la creativitat i el pensament crític dels alumnes, ha aconseguit posar fi al l'estigma de centre marginal que feia temps que arrossegava. Avui dia hi ha quinze centres Magnet a Catalunya, i se'n volen crear més.

Jaume Carbonell
 
 

Fotos: Escola Josep Maria Sagarra

L’alumnat de 5è de Primària està treballant l’obra de Joan Brossa –poeta visual l’obra del qual s’està exposant al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona)–, i ara expliquen al grup de P5 l’espai museïtzat que han creat amb algunes activitats. Els mostren alguna cosa del contingut, fidel a la proposta d’aquest artista pel qual la poesia és un joc que pot trobar-se a qualsevol racó; els pregunten si els agrada la lletra A, una de les seves preferides; i els plantegen que associïn una sèrie de paraules amb els seus corresponents objectes: expulsió, gegant, sec, conte… També els conviden a tornar en un altre moment, prendre la seva safata amb plat, got i coberts, escollir el seu menú-poema, consistent en breus fragments escrits en tires de paper acolorides, i asseure’s a taula, polidament decorada amb produccions artístiques infantils. I s’atreveixin a recitar els poemes.

Qualsevol producció artística que té lloc a l’aula s’explica i comparteix amb la resta del centre, seguint les tres màximes que orienten el Programa Magnet, en aliança amb el MACBA: fer, pensar i comunicar. Aquest projecte, inspirat a les Escoles Magnet dels Estats Units, parteix d’una estratègia d’innovació pedagògica on l’escola i una institució de prestigi cultural o científic s’alien per combatre la segregació escolar i garantir una oferta educativa d’alta qualitat i equitat per a tot l’alumnat, convertint-se en un referent al territori.

En el recorregut per l’escola i en la conversa al llarg del matí ens acompanyen les tres mestres de l’equip directiu que compleix el seu tercer any: Isabel Corral, directora; Cristina Pérez, cap d’estudis; i Maria Iglesias, secretària. Ens detenim en un racó on, damunt d’un parell de taules, es poden veure un petit futbolí, laberints i diversos jocs de taula, l’embrió d’una futura ludoteca. Els van construir durant les vacances de Nadal, on havien d’inventar-se i construir un joc amb la col·laboració de la família. En el període estival en una capsa es planteja un títol per provocar la reacció de l’alumne a omplir o transformar-la amb les vivències i els colors de l’estiu. “Aquest és el tipus de deures que posem al Sagarra.”

Existeix un aula específica d’art, però l’art es troba present a les aules de matemàtiques o de ciència, a tots els passadissos i racons del centre, menys al pati: l’assignatura pendent. Disposen de gran quantitat d’espais que els van reconvertint en funció dels projectes i de les necessitats; si bé els va costar força fer-ne un bon ús. Ara, sens dubte, ho han aconseguit, desplegant grans dosis d’imaginació. “Cal educar la mirada i no només fixar-la a les parets, que és on va la nostra vista”. Per això han penjat estructures artístiques al sostre o figuren pistes i frases al terra: “I will not be making any more boring art”. Aquí també ho tenen molt clar: l’avorriment està bandejat, perquè es mantenen fidels a la màxima horaciana de l’aprendre jugant. En un racó se’ls ofereix dibuixar i pintar al mirall amb uns retoladors. En un altre plasmar en una paraula el que els suggereix una fotografia: esforç, alegria, honor, felicitat… Ens creuem amb tres grans miralls, un parell d’ells còncaus i convexos, per recrear-se en la màgia.

Hi ha espais que es converteixen en temporals i permanents, però n’hi ha també d’efímers, com el que es va proposar a l’alumnat construir amb paper. “Nosaltres llancem la idea però van ser ells els qui van decidir fer un laberint amb boles de paper”. Els espais són sempre el resultat d’una acció que activa el pensament i la imaginació. D’altra banda, es planteja prendre un tema central a desenvolupar durant el curs per part de tota l’escola. Fa tres anys es va triar el dibuix com a instrument de coneixement. Es va vincular a diferents àrees i va culminar amb la gran festa del dibuix, amb diverses activitats entorn d’aquesta expressió artística. I aquest any s’ha triat el joc. Es treballa amb la mateixa perspectiva interdisciplinària i també acabarà amb una festa: “El Sagarra juga”, en què cada mestre i mestra prepararan un taller entorn d’un joc tradicional o de pati per on els alumnes aniran passant.

“Els projectes que es treballen solen centrar-se entorn del medi ambient o la llengua, mai específicament l’art. Però aquest pot servir d’excusa per iniciar-lo, per introduir-lo durant el seu desenvolupament o bé s’incorpora al final amb una exposició, una perfomance, o una acció amb la participació de les famílies”. No hi ha un model estàndar, sinó que s’adapta amb flexibilitat a les necessitats de cada moment.

Quan “l’art és tan divertit com la Play”

El centre està situat a la part alta de Barcelona, a la cruïlla de tres barris: Vallcarca-Penitents, la Teixonera i El Coll. Es tracta d’una zona amb una alta concentració d’escoles. I la seva, des de feia anys, a causa sobretot de la presència d’alumnat immigrant, portava l’estigma i l’etiqueta de la segregació, amb un índex de matrícula molt baix però amb molta matrícula viva (alumnes que entren i surten durant el curs). La introducció fa sis cursos del Projecte Magnet, que li donava una marca de prestigi, va ser l’antídot ideal per donar-li la volta a aquesta situació. “A partir de llavors va començar a arribar un tipus de famílies interessades pel projecte. Fa un parell d’anys fins i tot vam tenir més oferta que demanda, i aquest s’ha equilibrat. Però el més important és que ara, a diferència del que passava abans, tenim una població escolar heterogènia que representa la realitat del barri”. L’assoliment d’aquesta equitat ha estat sens dubte una de les grans fites assolides pel Sagarra. També ha estat una oportunitat per dotar el projecte educatiu d’identitat i contingut renovat.

Les escoles tenen la seva història, mai parteixen de zero. En el cas del Sagarra ja caminaven involucrats en diferents processos d’innovació abans d’estrenar-se amb el Magnet. En concret, aplicaven un programa de ciències i ja havien començat a rebre un assessorament sobre “L’educació artística de forma competencial”, impartit per Dimas Fàbregas. Per això els va encaixar de meravella la proposta de la Fundació Bofill, en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’HISSI-UAB (Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Catalunya) d’entrar a formar part del Programa Magnet: “Ho veiem com un repte i com una oportunitat, i el claustre ho assumeix”.

La col·laboració amb el MACBA genera un cúmul d’expectatives i interessos que, més endavant, s’aniran transformant en els eixos de treball a l’aula. “Però el primer any ens limitem a visitar i conèixer el museu. Va ser molt interessant però després ens preguntàvem: I ara, què?”. Caminaven amb dubtes i alguna cosa perduts. Però el curs següent arriba un sòlid ancoratge per tirar endavant: la formació de tot el claustre, a la qual s’incorpora Yolanda Yolis, la referent del museu. En aquestes sessions es treballa l’aproximació als diversos llenguatges contemporanis a través de les dimensions emocional, conceptual i tècnica. S’inicia un viatge conjunt per retroalimentar-se i compartir sinèrgies, processos i marcs conceptuals que treballen tant els artistes en els seus tallers com els nens a l’aula. L’objectiu no és formar artistes sinó ciutadans crítics que, a partir de l’art contemporani, puguin fer-se preguntes que els ajudin a pensar i a comprendre millor la seva realitat quotidiana. La formació segueix en el claustre: els dijous al migdia, durant hora i mitja, comparteixen tot el que estan fent en els diversos grups, conformant una comunitat de reflexió pràctica a la cerca de noves propostes. També s’enriqueixen amb les jornades de final de curs en les quals es reuneixen amb els altres centres Magnet per compartir coneixements i experiències.

Durant el tercer i quart curs, a causa de l’entrada de bastants nous docents, s’organitza un pla d’acolliment amb una altra onada de formació intensiva. “De vegades els costa canviar de mirada perquè cadascú arriba amb la seva motxilla carregada d’experiències i maneres de treballar. Sentir-se perduts forma part del procés, és la manera de posar-se la piles. Però a poc a poc tots es van enganxant”.

Què ha suposat per a Maria, Cristina i Isabel i per a la resta del professorat participar en el Magnet? Abans de res trencar els estereotips del “Jo no sé fer plàstica”; “No sé dibuixar”; “L’art contemporani em costa entendre-ho”. I deixar-se tocar per la creativitat “encara que això no depèn de mi sinó d’ells, dels alumnes, ja que són ells els qui et retornen creativament el que els proposem; nosaltres preparem les visites però ells se les fan seves”. La immersió de la infància en l’art ha estat total si s’ha de jutjar pels seus comentaris: “La meva escola és un museu”; “L’art és tan divertit com la Play”; “El que fem nosaltres s’assembla al que fan al MACBA”; “No cal ser artista per fer art”; “No tots els artistes estan morts”, perquè han parlat amb alguns i els han vist treballar. I n’hi ha que fins i tot s’endinsen en el terreny filosòfic: “L’art ho és tot”; i “L’art és el que trobes en el camí de la teva imaginació”. La funció del professorat és provocar per reforçar el poder d’autonomia, autogestió i decisió de l’alumnat. Aquesta, al costat del treball en equip, és una altra de les claus del procés d’aprenentatge.

Aquesta sacsejada personal ha afectat la metodologia, amb projectes cada vegada més interdisciplinaris i recolzats en la recerca i la documentació, així com el model organitzatiu del centre: la reconversió contínua d’espais, els rols dels especialistes, la distribució dels reforços i de manera especial els horaris, més flexibles i amb franges més àmplies d’hora i mitja, en comptes de l’habitual hora de classe. “Portem dos anys amb aquests horaris més flexibles i encara li donem voltes. Cal veure com encaixen els especialistes.”

En aquesta nova etapa també s’han estret els vincles amb les famílies, i ha crescut la seva implicació, reforçant-se l’AMPA (Associació de mares i pares) i les comissions de treball. Cada dia les famílies poden romandre una estona a les aules d’Educació Infantil. I moltes de les activitats Magnet compten amb la seva participació. Una de les més emblemàtiques és la jornada de portes obertes. En una d’aquestes jornades el MACBA va connectar amb el col·lectiu “Guerrilla de ganxet” per fer una performance, en la qual les famílies van decorar el reixat de l’escola amb ganxet. Això ajuda també projectar les activitats de l’escola en l’entorn. Hi ha famílies molt entusiastes però també n’hi ha de poc inclinades a aquestes innovacions: “Per això hem de donar-los confiança i seguretat, explicant-los molt bé què estem fent, perquè no volem que ningú abandoni l’escola”.

Els projectes acaben amb una exposició, una performance o qualsevol altra dinàmica: tot ha de comunicar-se a la comunitat educativa. Així mateix, l’art es visibilitza en la festa. Per Sant Jordi, per exemple, a manera de provocació van començar a ploure paraules des de la teulada: uns les van enganxar al seu cos, d’altres a les parets, o van prendre altres destinacions. I per la festa de la Mercè es va treballar la mirada personal sobre Barcelona i, inspirant-se en el cartell fet per Mariscal, tant alumnes com a professors havien de construir-se les seves ulleres i decorar-les amb elements que estimessin característics de la ciutat.

En aquesta escola tot es documenta en graelles, per relacionar les activitats i aprenentatges amb el currículum i les competències bàsiques. També serveixen per deixar constància de tot el que es fa: una referència de consulta obligada per als mestres d’avui i pels qui aterrin en el futur.

El curs passat va acabar la formació de quatre anys que els oferia el programa Magnet. Però s’ha renovat la col·laboració amb el MACBA, que els conviden a cursos de formació que no són sols per a docents o a intervenir en perfomances; i segueixen creixent conjuntament amb altres iniciatives, perquè s’han caminat un camí que no té retorn.

La mirada de l’art enriqueix la pedagogia

Prova d’això és que emergeixen nous aventures artístiques. Una d’elles és la que va tutelar fa un parell d’anys el Consorci d’Educació de Barcelona del denominat “Espai C-Room 13”. Un artista durant un any pot disposar d’un espai de creació al centre a canvi de revertir sis hores a l’escola, encara que no disposi d’un horari fix, i pot entrar i sortir quan vulgui del centre. En aquests moments són dos artistes ceramistes. El més interessant és que l’alumnat pot interactuar amb ells durant unes franges horàries en funció de la seva disponibilitat, en grups d’un màxim de vuit. L’espai, situat en un edifici contigu, és ampli i compta fins i tot amb un forn cedit, amen de molts altres recursos. Hi ha quantitat de peces de fang acabades o a mig fer, i en una pissarra s’han escrit els acords de l’última assemblea de delegats, que recullen els suggeriments de les assemblees de cada curs de Primària, entorn de la neteja, l’economia i les idees a desenvolupar. “És un espai de creació i autogestió de l’alumnat. Nosaltres solament donem pistes. Tots volen anar i descobrir l’artista.”

Irene Font, tutora de cinquè, és la coordinadora amb el MACBA per canalitzar totes les demandes; i és també la referent de l’Espai C, tant pels artistes com per l’alumnat per garantir la bona marxa de les assemblees i el procés autogestionari. Sosté que la major riquesa que aporten aquests projectes artístics és la flexibilitat –trencar amb la rigidesa de l’aula– i l’autonomia tant de l’alumnat com del professorat. “La flexibilitat ens fa estar vius i ser molt creatius. I veus que el desig pot convertir-se en realitat”. Valora enormement que les propostes i els artistes als tallers del MACBA hagin arribat a l’escola. “Introduir l’art a la rutina diària m’ha enriquit de mil maneres i et canvia la mirada del món”. Es mostra molt crítica amb les pedagogies que donen voltes i voltes entorn de l’escola sense sortir-ne. “Els mestres estem massa acostumats a fer cursos sols de mestres i per a mestres. Com volem que l’escola estigui oberta al món si mai surt d’ella mateixa?”

Aquest diagnòstic és compartit per l’equip directiu, que incorpora un parell de matisos interessants: “L’art contemporani no jutja i accepta l’error, i sense admetre-ho no tirem endavant”. D’altra banda, sostenen que l’art és més lliure, crític i creatiu, i t’ajuda a mirar altres aspectes de la realitat. “La nostra mirada, en canvi, té massa prejudicis i està més contaminada”. I el comentari que el Magnet els ha enriquit la mirada del món es repeteix gairebé com un mantra al Sagarra.

El matí arriba a la seva fi. En l’últim passeig ens creuem amb el menjador, al que va la major part de l’alumnat. Segueixen el programa “Mengem com a casa”, una aposta a favor de la recuperació dels bons hàbits saludables familiars i de l’alimentació ecològica i de proximitat, on també la infància del centre assumeix un paper actiu i se sent protagonista. A l’entrada pot llegir-se en grans lletres: “En aquest menjador som autèntics. Cometem errors. Demanem perdó. Diem ho sento. Donem abraçades. Perdonem. Tenim paciència i sobretot ens estimem”, tota una declaració de principis, a manera de comiat, que mostra el magnetisme humanitzador del Sagarra.

El Magnet s’estén i consolida

Fins el curs passat les escoles Magnet eren sis a Catalunya. Ara són nou més i aviat s’obrirà la convocatòria per incorporar nous centres. Ens ho expliquen Roser Argemí i David Vilalta, coordinadors del programa Magnet en representació, respectivament, de la Fundació Bofill i del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Roser insisteix en un dels seus dos pilars bàsics: l’equitat, el propòsit d’acabar amb la segregació d’alguns centres a causa de la concentració desequilibrada d’alumnes immigrants i amb necessitats educatives especials que no es correspon amb la zona de referència. És aquí on es dediquen tots els esforços amb tal de “reforçar el projecte de centre per atreure la més àmplia diversitat de famílies de l’entorn”. Per això es requereix un compromís del centre i una sòlida aliança de partenariat amb una institució de prestigi com pot ser el mateix MACBA o l’Institut de Ciències del Mar que “afavoreix l’intercanvi de coneixement i l’enamorament mutu”.

David sosté que el compromís del centre “parteix del desig, la convicció i l’oportunitat, doncs pot ser que un centre no estigui en les millors condicions i amb l’energia suficient per assumir aquest repte, la qual cosa ha de tenir en compte l’Administració”.

El segon pilar del Programa és la qualitat, “que volem garantir en tots aquests centres creant un entorn amable que permeti l’adquisició de competències. Tot això s’aconsegueix a partir del desenvolupament de l’aliança o partenariat; d’uns principis metodològics articulats en la triada del pensar, fer i comunicar; una organització basada en l’aprenentatge on el professorat es constitueix en comunitat de pràctica reflexiva; i la comunicació del projecte de centre”.

Tots dos coordinadors tenen molt clar que aquest projecte suposa una mesura temporal de discriminació positiva, però que es requereixen altres mesures i polítiques per trencar amb totes les barreres de la segregació; i que això ha d’assumir-ho l’Administració. Somien amb que algun dia totes l’escoles públiques siguin igualment equitatives i garanteixin la mateixa qualitat encara que amb projectes pedagògicament diferenciats, mai per raons socials.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*