‘Alícia al país dels mestres’ o com interpretar l’obra de Carroll

Es compleixen 150 anys des que Lewis Carroll va escriure el llibre Alícia al país de les meravelles. El professor Jordi Quintana apropa aquesta figura als mestres, amb les claus per interpretar l'obra i alguns jocs per utilitzar a l'aula.

Pau Rodríguez
 
 

Alícia amb la llebre de març i el barreter foll.

Alícia amb la Llebre de Març i el Barreter foll.

Aquest 4 de juliol es compleixen 150 anys des que Lewis Carroll –pseudònim de Charles Lutwidge Dodgson– va escriure el llibre Alícia al país de les meravelles. Un segle i mig després, l’Alícia ha viatjat al país dels mestres, aquest oasi de formació anomenat Escola d’Estiu de Rosa Sensat, per apropar als docents algunes de les claus per interpretar l’obra. I no només això, sinó per utilitzar-la com a pretext inclús per treballar les matemàtiques o la lògica amb els alumnes –aquí es poden trobar els materials per a les classes.

Jordi Quintana, professor de la UB i gran coneixedor de l’obra, ha estat l’encarregat d’oficiar la incursió en l’obra de la petita Alícia. Allà on aparentment regna l’absurditat s’hi amaguen un ampli ventall de missatges impresos per Carroll, la interpretació dels quals s’ha prestat a mil i un mites, demostrats després o no. Potser la teoria sobre l’atracció sexual per les nenes de Carroll ha centrat les mirades d’una obra que «més que un conte és un autèntic manual dels enginys», segons Quintana, per totes les picades d’ullet que el text conté a la vida de l’autor i a la seva relació real amb Alice Liddell, protagonista de la història, i la seva família.

Quintana ha desplegat, doncs, el seu manual per interpretar l’obra, un compendi de curiositats que comença amb la gestació de la història, en un dia –també 4 de juliol, però de 1862– en què Dodgson i el seu company Robinson Duckworth es van endur tres de les germanes Liddell a fer un pícnic en un passeig en barca a prop de Londres. Va ser llavors quan Dodgson es va inventar el relat protagonitzat per Alice, a la qual acompanyaven tots els ocupants d’aquella petita embarcació. Entre els companys d’aventures d’Alícia durant la seva estada al país de les meravelles hi ha un dodo (el mateix Dodgson), un ànec (duck, de Duckworth), un aguiló (eaglet, per Edith, una germana) i un lloro (per Lorraine, l’altra germana).

El Gat de Cheshire, il·lustrat originàriament per John Tenniel's

El Gat de Cheshire, il·lustrat originàriament per John Tenniel

Altres personatges del llibre també són objecte d’estudi i discrepàncies. Potser els més destacats són el Gat de Cheshire o el Barreter que participa al berenar de bojos. En el cas del primer, hi ha un gat amb una fisonomia i un somriure similars coronant un capitell a l’església de la localitat de Croft-on-Tees, de la qual va ser rector el pare de Carroll. «Ell era petit, i suposem que sempre que mirava el gat ho feia des de baix, com en el llibre», sosté Quintana. Un altre dels personatges inspirats en persones reals és el Barreter, que s’atribueix al polític i escriptor del segle XIX Benjamin Disraeli. La seva bogeria s’explica pel barret, en el procés d’elaboració del qual, en aquella època, s’utilitzava mercuri, que provocava marejos en els qui en lluïen.

Una altra curiositat aportada per Quintana té a veure amb les particularitats de les traduccions de l’obra, on en alguns passatges Alícia tant pot mesurar 10 polzades com 9 peus. Per la poca familiaritat amb els sistemes de mesura, aquest fet pot passar desapercebut, però si ho passem a centímetres ens trobem que la jove tant arriba a fer 25 centímetres com 2,74 metres.

Jordi Quintana.

Jordi Quintana.

La lògica de Carroll

Carroll destacava també per la seva faceta de lògic i matemàtic, una dedicació que queda plasmada a Alícia al país de les meravelles, i que per Quintana pot ser la llavor de nombrosos exercicis i jocs a l’aula –ho repetim: aquí es pot trobar el seu material.

D’escenes en què Carroll juga amb la lògica n’hi ha moltes. Al capítol 5, una coloma acusa Alícia, a qui se li ha allargat el coll, de ser una serp. Per demostrar-ho, li pregunta si ha menjat mai ous, i ella reconeix que sí. Per tant, si les serps mengen ous i la nena també, es conclou que és una serp. Aquest sil·logisme, tan simpàtic com erroni, és un dels tants que omplen aquesta narració que justament aquest dissabte compleix un segle i mig de vida.