Entrevista

Gino Ferri: “Si no involucrem les famílies en l’escola només n’esperaran bones notes”

Entrevista a l'educador italià Gino Ferri, mestre durant molts anys a les escoles de Reggio Emilia i ara formador de mestres a Catalunya, que defensa el trencament amb un model massa rígid.

João França
 
 
 
L'educador italià Gino Ferri

L’educador italià Gino Ferri

Gino Ferri porta a l’esquena 25 anys com a mestre a les escoles infantils de Reggio Emilia, a Itàlia, un municipi referent en matèria d’educació infantil. Ara, però, preveu instal·lar-se a Catalunya, on imparteix cursos i assessora escoles per renovar la seva forma d’ensenyar. No parlem de Reggio Emilia, sinó de la situació de les escoles a casa nostra i de tot el que es pot fer per trencar amb un model educatiu massa rígid.

Si parlem de cooperació en l’educació, com creus que funciona la relació entre els infants més petits i els mestres?

Més que parlar de cooperació, m’agrada parlar de construcció social dels aprenentatges. Els éssers humans construeixen no només els seus pensaments i el seu coneixement, sinó també la seva identitat per mitjà de la relació. Hem de pensar en escoles el fonament de les quals sigui la possibilitat de construir tot el que passa allà dins per mitjà de la relació. Això vol dir entre els infants, però també amb els adults.

És clar que tot això demana una organització que ho suporti. Perquè els nens i nenes puguin viure processos rics és millor que desenvolupin tots els seus camins de coneixement en grups petits. Si dins d’una classe hi ha 26 infants, has d’organitzar la feina en molts grups petits que actuen alhora fent coses diferents, i és el que estic intentant treballar aquí amb les escoles que he assessorat, intentant provocar petits canvis, perquè el costum és tots els infants fent el mateix alhora. Les classes sovint només tenen taules, cadires i res més, i el que cal construir és un imaginari en què les mestres poden pensar a organitzar els espais en formats diferents, molt més rics, amb oportunitats variades, de manera que després puguin organitzar petits grups que puguin fer coses en autonomia. I la mestra ha de poder treballar cada dia amb un petit grup diferent, de manera que els nens i nenes puguin gaudir de les oportunitats que aprendre en relació els ofereix.

Tot això és una càrrega molt gran per als i les mestres, acostumades a fer una cosa menys complexa.

És clar, però el que noto és que les mestres tenen ganes de canviar, moltíssimes ganes. Si treballen de forma molt tradicional, molt rígida, és perquè no coneixen possibilitats diferents i s’enganxen a formes molt rígides perquè els donen seguretat. I la feina que estic fent ara com a formador és ajudar les mestres a imaginar possibilitats diferents i a no tenir por de provar maneres de diferents de viure el seu dia a dia. Molts cops actuen rígidament perquè els dóna seguretat, però si els fas costat i les deixes pensar possibilitats diferents dient-los «a poc a poc», «petits canvis», i sobretot recorrent a l’ajuda de les teves companyes, dialogant, es pot fer, i ho fan amb ganes.

Si dius que sí que hi ha ganes, creus que hi ha un problema en la formació de mestres?

La formació és una cosa i el que després es viurà dins les escoles n’és una altra, i és així arreu del món. També diré que em sembla que aquí les universitats tenen moltes més relacions positives amb les escoles que per exemple a Itàlia. Allà són mons separats, però aquí, com he vist per exemple a Vic, hi ha relacions molt més estretes. No crec que sigui un problema de formació, sinó de com pensem en l’escola.

Amb aquest model tradicional de què parles, de nens i nenes asseguts en files i la mestra donant la lliçó, fa la sensació que la gent es va tornant grisa. Creus que aquest model mata la il·lusió de mestres i infants?

Hi ha infants de quatre o cinc anys que han perdut la capacitat d’imaginar

Sí, podria explicar-te exemples increïbles on es poden veure infants de quatre o cinc anys que estan acostumats a no imaginar, que han perdut tota la seva capacitat d’imaginar. Si preguntes a les mestres com és que està passant això, al principi es queden una mica sorpreses, però després reflexionant arriben a la conclusió que és perquè els estem acostumant així. No només han de fer tots el mateix i alhora, sinó a més arribar tots al mateix resultat. Les eines que s’utilitzen, i massa, aquí a les escoles 3-6, les fitxes, tenen per finalitat fer arribar tots els infants al mateix resultat, però és una cosa que està canviant, perquè hi ha sensibilitat, hi ha disponibilitat per canviar, per imaginar possibilitats diferents. El que cal fer aquí és invertir més en l’àmbit de la formació dins de les escoles. No només proposar cursos en els quals es pugui matricular tothom, sinó treballar més dins de les escoles. El que veig cada dia és que entrant dins les escoles i treballant al costat de les mestres les coses ja canvien. I fins i tot a les escoles més rígides.

I com funciona aquesta formació dins les escoles?

El que faig jo és conèixer la realitat de les escoles sobre uns determinats temes i després interpretar una mica el que veig i proposar preguntes per reflexionar. Per exemple, fa uns dies a una escola de Terrassa parlàvem sobre els processos de canvi que ells ja havien fet des de fa uns anys. Però després vam reflexionar sobre les eines que fan servir per avaluar els infants, i la meva pregunta va ser: quina relació hi ha entre aquestes punyeteres eines que feu servir i els canvis que heu fet? I llavors es van adonar que havien de canviar, perquè amb els nens d’infantil estaven avaluant els resultats, mentre que a la nostra vida quotidiana hem intentat fer una cosa diferent. És un exemple molt particular, però aquest és el tema. I immediatament neixen processos de canvi. En una realitat molt dinàmica com és Catalunya, ara el que s’hauria de fer és treballar més dins de les escoles. I portar la formació dins de les escoles, amb els claustres, amb els grups, perquè hi ha disponibilitat.

L’avaluació és un element que et lliga al model tradicional?

Avaluar és important, perquè és una presa de responsabilitat que ha de fer l’escola, de retornar alguna cosa que parli de tot el que ha viscut l’infant al llarg del seu cicle dins de l’escola. El que cal és preguntar-nos què és el que avaluarem, perquè aquesta pregunta parla de la teva idea de què és l’educació. Si només avaluaràs els resultats acadèmics, fins i tot a P-3 i a P-4, ja està, i per mi avaluar significa també ajudar les famílies a comprendre alguna cosa diferent. És a dir, que avui en dia els resultats acadèmics avaluats de forma tradicional no tenen sentit, perquè el món està ple de nois que han tingut boníssimes notes i que ara no tenen feina i estan a l’espera. «Ah, ningú em busca!», diuen. La veritat és que l’escola, en una realitat com l’actual, ha d’ajudar les persones a saber pensar, saber construir i saber actuar. Per això s’hauria d’involucrar les famílies a l’escola, perquè si no el que les famílies esperen de l’escola són bones notes, bons resultats acadèmics. Però també és responsabilitat de l’escola ajudar les famílies a comprendre quelcom diferent.

I com portem les famílies a l’escola? Com canviar aquesta relació?

Canviant la forma de trobar-se amb les famílies. Les escoles fan quasi només trobades individuals amb la família, i gairebé no hi ha trobades en grup. Per mi aquest és el primer pas que s’hauria de fer, perquè és dins de les trobades en grup on pots construir una cultura de l’educació diferent, també amb els pares. Sobretot fomentant el diàleg entre els pares, i el d’aquests amb l’escola, a partir dels significats que cada dia anem construint amb els nens dins dels processos educatius.

Cal educar també els pares, doncs?

No és educar perquè tu com a escola ho sàpigues tot, però sí involucrar els pares perquè l’escola els pugui ajudar a canviar la seva mirada cap a la infància i cap al que pot ser l’educació, si no tot segueix igual.

Ens trobem en un context social que ho fa difícil. Davant l’individualisme els pares i mares pensen només en el seu fill, que tingui bons resultats…

És clar, per això cal canviar-ho i fer més trobades de grup, perquè, és clar, si no només tenim entrevistes individuals en què cada família només demana pel seu fill i no mira res del que hi ha en el context en què viu el seu fill cada dia, sobretot parlant d’un model d’escola 3-12 com el que hi ha aquí. Els nens viuen nou anys dins de la mateixa escola! No és possible pensar que en nou anys els pares només veuen les mestres i prou.

I creus que els canvis a l’escola són una palanca per a canvis també en la societat?

Des de la Revolució Francesa, a finals del segle XVIII, l’escola sempre ha estat pensada com a possibilitat per canviar la societat. I si pensem en el que ha passat des dels anys seixanta del segle passat, és el mateix. L’escola és la possibilitat fonamental per canviar la societat. És clar que els canvis no són tan radicals, però és una possibilitat important, i no només per preparar persones que sàpiguen fer coses, perquè no és així. Ara saber fer coses mecànicament no serveix de res. Ara el que és necessari per a cada persona és saber interpretar la realitat i saber construir possibilitats.

Més enllà de l’escola, com educa la societat en què vivim? Com educa l’entorn?

Cal preguntar als infants perquè es posin en la situació de pensar i fer hipòtesis

Una de les funcions de l’escola hauria de ser donar als nens i nenes la possibilitat de saber interpretar què passa dins de la societat. I això es fa fomentant la capacitat dels infants de fer hipòtesis, encara que no tinguin res a veure amb la realitat. Fer hipòtesis com a possibilitat per conèixer, les que siguin. I parlo de nens i nenes molt petits, de P-3 i P-4. No dir-los tot-això-és-així, sinó preguntar-los perquè es posin en la situació de pensar, fer hipòtesis, imaginar, donar-se explicacions dels fenòmens que troben cada dia. I no donar-los una punyetera fitxa ja amb el resultat.

Hem parlat de l’educació infantil, una mica al marge del que és purament acadèmic, però a mesura que avancen els infants o els joves això va guanyant cada cop més pes.

És important, però també el que fa la diferència és com l’escola proposa allò acadèmic intentant estar a prop de les formes d’aprendre dels éssers humans. Com aprenem els éssers humans? La psicologia i les ciències de la ment ens han dit que l’ésser humà aprèn de forma activa, no només fent, sinó entrant en una relació forta amb el seu objecte d’aprenentatge, i això val per als nens de P-3 i per als de sisè de primària. Hauria de ser la manera a través de la qual l’escola proposa també allò acadèmic, no simplement mitjançant informacions que passen dels professors als alumnes, si no no canvia res.