Un matí sense fer res per endinsar-se en l’educació lenta

El moviment de l'escola lenta ha arribat a l'Escola d'Estiu Rosa Sensat a través dels formadors italians Penny Ritscher i Gianfranco Staccioli

Pau Rodríguez
 
 
Foto: vastateparksstaff

Foto: vastateparksstaff

«El que heu de fer és res.» Tot seguit, els mestres han sortit al parc de la Ciutadella, s’han ajagut a l’ombra i durant una bona estona han fet això: absolutament res. Aquestes eren les indicacions de Penny Ritscher, que han servit per iniciar l’activitat d’aquest dimarts de L’escola lenta, taller que impartia juntament amb Gianfranco Staccioli, secretari general de la federació italiana d’escoles actives CEMEA. «Uf, encantades», ha deixat anar una de les mestres abans de començar, a la qual Ritscher ha respost: «No és tan fàcil com sembla.»

Fa un any, un estudi evidenciava que la meitat dels homes prefereixen una descàrrega elèctrica abans que passar 10 minuts sols –i en silenci– amb els seus pensaments. En el cas d’aquest taller de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, l’endinsament progressiu cap a aquest no fer res no ha estat tan traumàtic, malgrat que algunes mestres no han pogut estar-se de fer alguna foto amb el mòbil o comentar els detalls de l’activitat. Alguns podrien pensar que aquest exercici és una excentricitat pròpia de dos formadors italians, Ritscher i Staccioli, avesats al dolce far niente, però res més lluny de la realitat. L’activitat ha servit als formadors per endinsar els mestres en l’educació lenta, un moviment reivindicat amb cada cop més intensitat per docents que veuen com els ritmes accelerats de les societats occidentals es colen a les aules i impedeixen als alumnes aprendre d’acord amb les seves necessitats, necessàriament més lentes.

Es tracta d’un moviment indissociable d’un plantejament de la vida que permeti als ciutadans ser conscients dels processos vitals –el menjar, la feina, la ciutat, el sexe–, que han desenvolupat des del periodista canadenc Carl Honoré –un dels pares de la cultura slow– fins a mestres a casa nostra com Joan Domènech, a través d’Elogi de l’educació lenta. 

Lentitud per a una infància molt estimulada

«La serenitat en si mateixa és un estat que afavoreix els aprenentatges, però per aconseguir-la hem de ser conscients del temps», considera Staccioli. Per aquest formador, l’escola –o qualsevol família– va en una direcció equivocada quan aposta per «activitats, activitats i més activitats» amb l’objectiu d’«accelerar els aprenentatges», perquè llavors els infants no estan prou receptius. Pressionar els infants perquè aprenguin com abans millor a llegir o a xutar una pilota, segons Staccioli, és contraproduent. «Els infants viuen actualment bombardejats per estímuls, agitats i excitats, i hem d’ajudar-los a recuperar la lentitud», conclou Ritscher.

Ajagudes a l’herba, les mestres, tal com reconeixeran després, perceben aquesta major receptivitat. L’agudització dels sentits, la major percepció del temps i l’espai, el plaer, la calma. Una d’elles observa com un nen, al parc infantil que hi ha al costat, lliga una cinta a la tanca que separa la zona infantil de la comuna. Tot seguit, se la lliga a la seva pròpia cintura i comença, obstinat ell, a caminar en sentit oposat a la tanca. Al cap d’uns segons, la cinta es trenca, víctima de la seva fragilitat. El nen queda embadalit mirant-se la cintura. Un nen d’uns quatre anys acaba d’intuir un principi de la física com la resistència dels materials, i els únics mestres a la sala només estaven observant.

«Els mestres tendeixen molt a impulsar activitats per als nens, jocs i altres experiències organitzades per ells que sovint acostumen a acabar amb un resultat», exposa Ritscher, que per contra defensa un plantejament menys invasiu del docent, que s’hauria de limitar a «escoltar» i «observar» els alumnes per detectar quines són les seves inquietuds o demandes. «Hem de deixar de fer projectes tan definits», sentencia la formadora, que veu també en la natura un «recurs educatiu que va molt més enllà del lleure». Però quina escola té com a pati un parc de la Ciutadella? «És igual, inclús els espais exteriors més lletjos, infuncionals o pobres tenen les seves oportunitats: que els nens descobreixin una planta que s’enfila per la paret buscant la llum del sol, que trobin un niu d’insectes entre les escletxes d’una paret…», exposa, citant el llibre Cipi del pedagog Mario Lodi.

Amb aquesta citació han conclòs dues hores de taller en què, per no haver fet aparentment res, la trentena de mestres assistents ha sortit convençuda –per la pròpia experiència a l’aula– que les escoles haurien d’aturar-se a pensar la utilitat de tants exercicis, exàmens, jocs i altres activitats –al pati o no– si després no hi ha temps per digerir-les.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*