Les noves pedagogies: oportunitats i perills

"La lògica de l'empresa penetra en tots els àmbits, també en l'educació", aclaria Anna Quintanas, quan recordava que estem davant d'un moment històric ple d'oportunitats, però que aquestes oportunitats generen alhora riscos que s'han de vigilar.

Marc Martínez
 
 

La 52a escola d’estiu Rosa Sensat va arrencar amb força, i va arrencar conviccions que tenim d’allò més arrelades. La presentació del tema general, «Un canvi educatiu inevitable. Reptes i oportunitats», va ser un tret de sortida d’allò més adequat de cara als dies que vindran de reflexió, personal i conjunta. Els conferenciants hi van contribuir, en posar en relleu factors que poden passar desapercebuts, però que són essencials si es vol propiciar el canvi amb una visió holística, no pas reformadora.

Qui va despertar els assistents va ser l’antropòleg Manuel Delgado. Els va despertar en tots els sentits de la paraula, però el seu discurs va servir especialment per sacsejar les consciències i elevar el nivell de l’anàlisi. Va argumentar per què la tasca dels mestres es podria definir com a adoctrinament, va criticar l’educació en el lleure reivindicant la necessitat de deixar espais lliures per al jovent, i no va fer res per amagar el seu sentiment proper a la ràbia cap als pedagogs.

Les crítiques de Delgado van aixecar passions, sobretot per la defensa que va fer de les idees com allò que l’ésser humà inventa per reforçar la seva conducta. La Mercè, mestra de religió a secundària, es va mostrar en desacord amb l’afirmació: «Hem d’educar en les creences, que són inherents a l’ésser humà.» Hi va haver qui va encaixar millor els cops de Delgado, dels quals es va parlar nombroses vegades en les conclusions, que van tenir lloc després d’haver cedit un temps als mestres per tal que canalitzessin i reflexionessin sobre l’allau d’informació matinal.

A primera hora de la tarda, la filòsofa Anna Quintanas reprenia el debat sobre els pedagogs que havia obert Delgado, amb una posició similar però amb un to més alarmista i menys apocalíptic: «Les noves pedagogies han d’anar amb compte de no seduir-se amb el cant del cigne neoliberal», sentenciava Quintanas cap al final d’una ponència que va rebre l’ovació del públic. Va ser la conferència més curta, i la més intensa. La filòsofa va recordar que, si volem que el canvi sigui holístic, no hem d’oblidar la realitat: que vivim immersos en el sistema d’explotació neoliberal.

«La lògica de l’empresa penetra en tots els àmbits, també en la sanitat i l’educació», va aclarir Quintanas, quan recordava que estem davant d’un moment històric ple d’oportunitats, però que aquestes oportunitats generen alhora riscos que s’han de vigilar. Posant-ho en paraules de Delgado: «La major fita del capitalisme ha estat fer-nos oblidar que el capitalisme existeix», i això ha portat a la progressiva despolitització i la desregulació d’un àmbit tan polític com és l’educació. Entre altres coses, ha portat a oblidar –o acceptar— les desigualtats socials, que són les que garanteixen un valor pervers tan propi del capitalisme com la competitivitat, que avui és omnipresent a les aules. En la mateixa línia, Meritxell Bonàs va criticar que «encara es parla de l’èxit com quelcom individual, quan hauria de tenir més a veure amb el bé comú».

«Hem adoptat fins i tot la terminologia economicista pròpia de l’Escola de Chicago», reiterava Quintanas, i es referia a una afirmació que havia fet un dels grups de treball durant la presentació de les conclusions, que parlava dels infants com a capital humà: «Aquest terme el van encunyar els teòrics neoliberals, que creien que cada persona s’ha de contemplar a si mateixa com si fos una empresa, i que s’ha d’avaluar el seu capital en funció de les inversions dels pares i pròpies.» També es va parlar de la resiliència, i de com s’ha transformat en un valor positiu el fet d’haver d’adaptar-se a entorns laborals precaris.

Les intenses reflexions de Delgado i Quintanas van tenir el seu contrapès en forma d’optimisme en la xerrada de Meritxell Bonàs i en les reflexions que van sorgir d’uns debats en grup que es van allargar durant més de dues hores, i que els assistents valoraven molt positivament per la possibilitat que ofereix el projecte de traslladar les conclusions a l’Administració.

Alguns grups van presentar els resultats del debat amb un parell de frases curtes, d’altres amb reflexions més profundes, i fins i tot va haver-hi un grup que va elaborar mapes conceptuals al voltant de les diferents qüestions que s’havien plantejat. Hi va haver consens en el fet que el canvi s’ha de propiciar des del claustre, i que ha de ser compartit amb les famílies, que hi han de participar de manera activa. Per altra banda, es va parlar bastant de crear una escola nova, diferent, que vagi dirigida a millorar la societat i a construir el futur que volem.

En la ponència que va precedir el debat, i després de confessar que gairebé havia «estripat els papers després de sentir el Manel [Delgado]», Meritxell Bonàs va explicar com la humilitat ha de ser el requisit indispensable per fer rodar projectes innovadors a les aules, ja que és el valor que precedeix el diàleg i l’admiració. Amb l’exemple de l’escola El Martinet de Ripollet, on és cap d’estudis, va comentar alguns dels aspectes que considera puntals per tal d’orientar la renovació, com el fet que el mestre ha de tenir compromís amb l’altre i ser capaç de reconèixer el seu potencial humà, o la concepció que les escoles han de ser territoris d’interacció on es fomenti la curiositat mitjançant la «pedagogia de la materialitat, que ens posi en contacte amb el món».

Bonàs també va aportar les seves reivindicacions derivades de l’experiència pròpia a El Martinet, com el fet que s’ha d’entendre els infants com agents que han de tenir un paper actiu en el seu propi aprenentatge: «Un infant que no se sent atès es limita a fer el que li demanen, i és capaç de sentir si es troba en un territori hostil o en un espai en què és vàlid». Els nens i nenes han de ser els receptors de l’aprenentatge, però és necessari que siguin també partícips del procés, sobretot en les etapes d’educació obligatòria, i això, com es va apuntar durant les conclusions, hauria de portar a replantejar el model d’avaluació. «L’escola», va apuntar la professora, «s’ha de reformular mirant sempre la infància. Hem de ser capaços de formar projectes plens de futur, tot recordant que és participar en una esfera pública el que dona a algú sentit social».

Si Delgado va ajudar a qüestionar i Quintanas va rememorar, Bonàs va il·lusionar, una cosa igual de necessària. En Jordi, mestre de secundària, deia: «Ens ha mostrat com es fan realitat projectes innovadors, experimentals», projectes en els quals gairebé tothom que ocupava l’auditori devia creure, i algú va expressar una de les preocupacions més generalitzades: «Hi creiem, però tenim por, i volem vèncer-la.» «La por es venç més fàcilment en equip», va respondre Bonàs.