Les noves proves per als qui volen ser mestres

Aquest proper curs 2017-2018, les persones que han volgut entrar a qualsevol universitat catalana per estudiar un grau de mestre, han hagut de superar unes proves anomenades PAP: proves d’aptitud personal.

David Altimir
 
 
 

 

Aquesta ha estat una iniciativa del que es coneix com a MIF: un programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres, promogut per totes les universitats, pel Departament d’Ensenyament i pel Departament d’Empresa.

Les proves tenen la intenció d’avaluar les competències logicomatemàtiques i comunicatives i les capacitats de raonament crític  i de reflexió de les persones candidates a iniciar aquest ensenyament, amb la intenció de «prestigiar els estudis i l’ofici».

Tenia algunes reflexions a fer sobre aquesta iniciativa, que volia exposar en forma de punts:

Sobre el contingut de les proves. Pel que es pot llegir a diferents pàgines com la de la mateixa MIF (mif.cat), les proves no són pas cap despropòsit en elles mateixes. Fins i tot podríem dir que algunes parts són interessants. Però plantejar-les entorn de capacitats expressives i matemàtiques en el fons aprofundeix, segons el meu entendre, en una imatge del rol de mestre més pròpia del segle XX que del segle XXI, que demana als mestres ser persones creatives, més preparades per saber gestionar incerteses que no pas certeses. Com diu Jorge Wagensberg, «els pulmons necessiten aire, el cor necessita sang, el cervell necessita canvi».

Les capacitats de raonament crític i de reflexió de les persones candidates a fer de mestre són sens dubte importantíssimes, però valorar-les en un sol examen és d’alguna manera contradictori amb una idea d’avaluació molt més complexa, que connecta les informacions entre elles per generar coneixement nou.

Una mestra de la UVic que em va marcar, la Mercè Torrents,  va escriure un llibre adreçat als estudiants de mestre que té un títol que crec que ens pot ajudar: Aprendre a ensenyar a aprendre. Quina prova escrita ens pot ajudar a saber qui té una bona candidatura per aprendre a ensenyar a aprendre?

Segurament hi hauria hagut altres criteris possibles de selecció, com ara demanar si entre les candidatures hi ha alguna persona que ha fet durant uns anys d’educador voluntari en el terreny del lleure, de monitor d’un cau, d’un esplai o altres… però aquesta experiència malauradament tampoc està socialment reconeguda, i hem hagut d’esperar que algú com Carles Capdevila reivindiqués la importància d’aquestes vivències personals.

–Prestigi dels estudis. Quina és la manera en què actualment es prestigien els estudis? Segur que tothom està d’acord a dir que és la nota de tall. Els estudis de medicina –posem per cas– tenen una nota de tall alta, per tant tenen més prestigi que els graus de mestre. La demanda molt superior a l’oferta de places fa que la nota necessària per entrar sigui més alta. Si el que es busca és tenir estudiants acadèmicament més brillants als estudis de mestre, és clar que el que s’ha d’aconseguir és això: que hi hagi més demanda que oferta!

Les PAP aconseguiran aquest augment de demanda? Permeteu que ho posi en dubte. El que prestigia de debò uns estudis té molta més relació amb el prestigi social de l’ofici per al qual et preparen. Aquesta és, al meu entendre, la clau que pot contribuir a prestigiar els estudis, tot i que soc conscient que és tan fàcil de dir com difícil de fer.

–Sobre la responsabilitat dels mestres en el prestigi de l’ofici. Com deia abans, hi ha un component social en el reconeixement del prestigi del nostre ofici. Cert. Però, nosaltres, tenim responsabilitat en aquest reconeixement? Crec clarament que sí. I penso que hi ha maneres per poder reivindicar amb força el prestigi del nostre ofici des del mateix exercici. Pensem com hem respost globalment davant les retallades: amb més treball, amb més exigència i amb més treball d’equip. Crec fermament que si som capaços de construir dinàmiques de treball d’equip fortes el projecte educatiu es reforça i també es reforça la nostra imatge davant la societat.

També hem de ser conscients que hi ha molt camí per recórrer: la formació continuada, per exemple, seria una altra clau de volta. Avui la formació continuada, sacrificada dels pressupostos del Departament en el moment de les retallades de fa set o vuit anys, i mai més recuperada, continua sense ser prou valorada ni pel mateix gremi ni per la societat. La formació permanent és un dret però al mateix temps un deure que tenim tots i totes com a mestres.  Ara hem de ser nosaltres els qui decidim sobre quins temes necessitem ser formats. En el fons, aquesta deixadesa és una oportunitat per a nosaltres per prendre les regnes de la nostra formació permanent i dibuixar així el perfil de mestre que necessitem.

–Selecció de candidats. Tot i que el coordinador del MIF, el senyor Miquel Martínez, afirma que no hi ha una voluntat de seleccionar l’alumnat és evident que aquesta estratègia té el missatge implícit de fer de garbell en el moment d’accedir a la universitat, oblidant segurament que una cosa és el dret als estudis i l’altre l’accés a l’ofici de mestre. És en aquest sentit que jo crec que hi ha un espai de treball possible molt més efectiu, molt més respectuós amb la idea del dret a l’educabilitat de tothom sense necessitat de seleccions apriorístiques: les pràctiques.

Les pràctiques. Penso que les pràctiques representen un terreny on potencialment poder cosir la relació entre la universitat i l’escola. Aquest va ser l’encàrrec que en un inici van tenir els ICE de les diferents universitats, però com diu Joan Soler «han acabat fent de tallafocs entre una institució i l’altra».

Si s’aprofita aquest moment en què es parla d’escoles amb una dinàmica innovadora i es fa un procés de selecció estricte de les escoles formadores pels estudiants de mestre; si es trena un diàleg intens, molt més intens del que hi ha actualment entre qui tutoritza l’estudiant des de l’escola i des de la universitat; si les pràctiques són la porta per la qual molts professors poden entrar a l’escola per conèixer-la, per comprendre com connectar la teoria amb la pràctica… si hi hagués molt més rigor i exigència per part de totes tres bandes del procés (universitat, estudiant i escola), penso que es podria aconseguir aquesta quadratura del cercle, perquè si una persona no s’estima l’ofici ja es veu al moment de les pràctiques. Unes pràctiques més rigoroses farien millors mestres, millorarien també les escoles i inevitablement perfeccionarien la formació inicial universitària.

Si tot això passés, potser no caldrien aquestes proves, que, tot i la bona intenció, no seran capaces de resoldre elles soles el difícil repte de tenir escoles amb professionals ben preparats en una societat amb canvis constants.

Perdoneu que hagi buidat el PAP.

 

David Altimir
Sobre David Altimir

Mestre d'educació infantil i codirector de la revista Infància Contacte: Twitter | Més articles

  • andr0mina

    O siga, que saber matemàtiques i saber expressar-se correctament i entendre un text de cultura general a nivell de segon d’ESO és “aprofundir en el rol del mestre del s.XX”??? Però què estem fotent? El fet que vora un terç dels aspirants no haja superat la proveta ens pot donar pistes sobre la qualitat dels mestres que estan eixint de magisteri. Pense que fa tant de temps que hem perdut el nord que ja ni recordem que existeixen els punts cardinals.

  • Roser O. M.

    D’una banda, et contradius: primer dius que el que prestigia uns estudis és la nota de tall i després dius que no, que el que els prestigia és l’ofici per al qual et preparen… sense justificar el canvi de parer!

    De l’altra, la majoria de vies que proposes per a prestigiar l’ofici de mestre són internes: ningú, allà fora (si no és parent de mestres) és conscient de les hores que dediquem a la feina, a coordinar-nos, a formar-nos (ni que ho fem de la nostra butxaca).

    Que afirmis que un mestre del s. XXI no ha de tenir un nivell mínim de matemàtiques o comunicació, desprestigia la feina que estem fent els innovadors: per treballar per projectes ha de saber matemàtiques i una mica de totes les ciències, ha de ser bon comunicador (receptor i emissor), ha de tenir esperit crític, curiositat i passió per la feina.

    Un mestre crític que no sàpiga comunicar esdevindrà un criticaire. Com medeixes la curiositat d’algú que no sap ciències? I algú apassionat per la feina no s’haurà esperat, com dius, a començar la carrera, sinó que farà temps que està treballant en l’educació de les criatures.

    Com que no m’agrada criticar sense proposar alternatives, te’n proposo una: mantenir les proves tal com estan (potser amb petits retocs, perquè no me n’he mirat el temari), però… afegir-hi una entrevista personal com la que fan nord enllà o, si això és massa costós, la presentació de mèrits (en la qual es contemplessin els anys de col·laboració en un esplai, en un menjador escolar o com a acompanyant en sortides escolars, per posar només tres exemples). Qui no passés aquesta triple prova, no entra. Perquè una prova així ha d’ordenar i seleccionar. Si no, per què la fem?