«La diferència és un plus, no una cosa que va en detriment seu»

Quima de Haro i Núria Paret, com a part de l'equip d'Aspasim, fan un curs per millorar l'educació inclusiva entre docents i pedagogs.

Elisabeth Montamat
 
 

La Judit és una nena de parvulari, amb un trastorn del desenvolupament que fa que no tingui llenguatge. La Quima de Haro, mestra d’educació especial, explica com a través de petits gestos i gràcies als canvis en el sistema educatiu la Judit pot mostrar el seu petit món als companys i mestres, i el més important, pot aprendre i ser una alumna més en una escola pública convencional. L’educació inclusiva vol demostrar que «un entorn d’educació especialitzada els ho dona tot menys normalitat. Perquè la diferència és un plus, no és una cosa que va en detriment seu», explica la Quima.

La Generalitat de Catalunya ja va posar de manifest el 2015 la necessitat de fomentar escoles inclusives per «una educació de qualitat per a tothom» i per tenir un sistema educatiu inclusiu que creï una «comunitat educativa oberta a l’entorn» que doni com a resultat una societat inclusiva, present «en tots els àmbits i al llarg de tota la vida». Aquestes bases segons les quals el govern busca tenir un model educatiu més complet, i que venen de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, l’Organització de les Nacions Unides, el Consell de la Unió Europea i l’Agència Europea per a les Necessitats Especials.

«Les persones discapacitades ho han d’aprendre tot. Coses que nosaltres aprenem de manera natural a ells se’ls han d’ensenyar i de manera seqüenciada, més a poc a poc», diu la Quima. L’educació és un procés que comença quan els infants són petits, i acaba quan són més grans. El futur d’aquests alumnes pot ser més o menys incert, però la meta de l’educació inclusiva no és una altra que assegurar-se que mentre estiguin a l’escola rebin una educació de qualitat. A Aspasim la Núria Paret també treballa amb nens discapacitats, i exposa com es tracten aquests temes a secundària i primària.

«La secundària és molt curta, són quatre dies, i els instituts hem de lluitar perquè els alumnes discapacitats hi siguin», explica la Núria. Per ella és molt important que aquests nens i nenes puguin gaudir d’un entorn de normalitat. «I si es comencen a fer preguntes com “per què mon germà va a l’institut i jo no?”», diu. El factor social en aquests casos va més enllà de l’acadèmic: un alumne ben integrat en un entorn escolar tindrà companys que quan siguin més grans l’aniran a veure, un gest que per a la família és molt bo.

«El més important, la clau, és que siguin nens estimats, que l’entorn els sigui favorable, perquè tot nen pot ser educat», diu la Núria. Per ella el més important és «canviar de xip». Ella ho ha provat i ha vist resultats positius després de no tancar els infants en un sol curs, i explotar les seves habilitats, i si se’ls ha de barrejar amb alumnes més grans o més petits perquè puguin aprofitar el seu talent, s’ha de fer. «L’escola és per a tots, l’escola és per a tothom», defensa la pedagoga.

 

 

 

En un entorn educatiu inclusiu no només hi ha docents i alumnes discapacitats, hi ha famílies i alumnes sense cap discapacitat. Per totes dues professionals aquest sistema és igual de favorable per a uns i per a altres. «Aprenen a conviure amb la diversitat, aprenen sistemes de comunicació augmentatius, aprenen paciència, aprenen que no tots som iguals, que no ens podem tractar tots igual perquè tots tenim necessitats diferents i que això s’ha de respectar. A vegades estimar els altres és estimar com ells necessiten, no com nosaltres ho fem», afirma la Quima.

L’educació inclusiva «ajuda a aprendre a estimar-te tal com ets i a autogestionar-te», uns inputs que per la Núria són necessaris per quan aquests infants, el dia de demà, surtin al carrer. Les famílies també es veuen afavorides per aquest sistema, en què, segons la Núria, «la relació entre escola i família en aquests casos és molt bona, més intensa i pròxima perquè hi ha més coses a parlar, més neguits».

Un d’aquests neguits és què els passarà més enllà de l’escolarització. La Quima fa servir el cas de la Judit com a prisma per reflectir la situació en què es troben milers de nens i nenes discapacitats. «Què farà la Judit d’aquí a tres anys? No ho sabem, però què farem? Doncs posar tots els recursos que puguem per assegurar-nos que pot arribar fins on ella tingui capacitat, que això no ho sap ningú més que ella.»

Aquest model educatiu, però, necessita més recursos. El problema principal, segons la Núria, és que s’ha d’entendre que «no només falten recursos per a l’escola sinó per a l’escola inclusiva, l’escola de tots». Tot i que les dades van a l’alça, a la pedagoga la preocupa el fet que «si es miren les dades, cada vegada hi ha més alumnes matriculats a les escoles d’educació especial», cosa que dona a entendre que a l’escola inclusiva encara li queda un llarg camí per recórrer, perquè, com diu la Núria, «la diferència és un plus».