Hi tornaríem

Cada dia hi ha més escoles que se sumen a transformar els seus espais i combinar lleure i recerca per donar als nens la millor experiència educativa possible.

Elisabeth Montamat
 
 

EBM Els Tabalets (Valls). Foto Carme Cols

Tots tenim la imatge d’unes criatures plorant mentre uns pares estressats intenten col·locar una motxilla de dimensions desproporcionades al petit cos encès i enrabiat d’un nen que no vol anar a l’escola. Fa uns anys, no tants, el més divertit que hi havia a una aula de P3 era el cubell de Lego i les 28 cartolines plastificades amb l’abecedari. Ara això està canviant. Igual que als adults ens agrada anar a hotels macos, tenir un racó de lectura ben bonic a casa i uns coixins que treguin el millor de cada sofà, als nens i nenes també.

Escoles com l’Àngel Baixeras, l’Escola Bressol El Gargot o l’Escola Teresa Miquel i Pàmies han capgirat el concepte de «classe». Ensenyen fotografies i expliquen com han fet una rentada de cara a un edifici que per a l’infant passa de penitenciari a paradís. Han agafat barracons, patis amb runa i passadissos foscos i els han convertit en aules amb tobogans, jardins frondosos, espais amb sorra, joguines per distreure un centenar de criatures i tot tipus de sofàs, cadires i cadiretes en què fins i tot el més gran voldria seure.

Una classe no són metres quadrats; són hores, és temps, són memòries. Ja que hi són, que valgui la pena. El racó dels dinosaures és possiblement el millor que et pot passar quan ets petit: una taula amb totes les bèsties del juràssic per jugar, tirar, mossegar o el que sigui, però hi són. El que no tens a casa però ho tenen a la joguineria, doncs a l’escola també. Sorrals infinits en què, per torns i en ordre, tothom juga i s’arrebossa fins a les orelles. A l’Escola Bressol El Gargot, si plou, donen als nens katiusques perquè saltin als bassals. Abans, si plovia, et quedaves a classe, menjant-te l’entrepà assegut en una cadira.

Imatge del curs «Quin adult necessita l’escola que s’organitza per espais temàtics?» de David Altimir

Els espais organitzats ens agraden a tots. Les mestres també gaudeixen i ensenyen millor en una aula que, de manera orgànica, convida els infants a anar a un lloc o a un altre. Els adults, els qui hi treballen, els qui escullen on va cada cosa, es trenquen el cap per fer d’arquitectes i donar vida a un sistema obsolet. Donar sentit i significat a cada espai és una tasca més fàcil del que sembla. Com millor és l’aula, més feina hi ha al darrere i més diners. De manera fascinant, escoles de màxima i alta complexitat han aprofitat els diners per construir l’escola del segle XXI i convertir-se en els mestres del present.

Quan un veu aquestes escoles, abans de pensar: «Òndia, que maco», pensa: «Qui tornés a tenir cinc anys». Aquests canvis, aquesta evolució, aquestes ganes de fer-ho tot bonic, acollidor i divertit, l’únic que creen és una enveja sana: enveja perquè tant de bo fóssim infants per anar-hi, però sana perquè és el nostre sistema, són les nostres escoles, és el nostre futur qui gaudirà d’aquests espais. I el més important: potser som nosaltres els qui en un temps, o ja el dia d’avui, no ens haurem de barallar amb els nostres fills per fer-los anar a col·le.

No és ni el què ni el com, és el perquè. Està més que demostrat que aprendre i divertir-se no només funciona, sinó que és el millor. Aquestes escoles, que es deixen la pell per fer virgueries amb les quatre parets que tenen, demostren que a les criatures se’ls han de posar les coses fàcils, se’ls ha de fer gaudir. Perquè ja tindran temps per ensumar la naftalina de les aules fosques amb taules que ballen i fluorescents intermitents. Els queden molts cursos, molts anys, molts instituts i universitats  en què, tret que estudiïn arqueologia, no tindran mai més un racó dels dinosaures.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*