Innovar per combatre les desigualtats socials

"La inversió que el sistema fa en educació hauria de servir per poder corregir els errors, no per reiterar-los", explicava el pedagog Xavier Besalú, en la conversa que va mantenir amb el sociòleg Xavier Martínez-Celorrio sobre el canvi educatiu.

Marc Martínez
 
 

«L’escola deixa morir els malalts i cura els qui estan refredats», diu Xavier Besalú, professor de Pedagogia a la Universitat de Girona, que va emprar aquest símil per posar de manifest com el model educatiu actual fa de reproductor de les desigualtats sistèmiques. En la conversa que va compartir dimecres amb el sociòleg de la Universitat de Barcelona Xavier Martínez-Celorrio, al voltant del tema “Innovació i equitat”, van reflexionar junts sobre les noves tecnologies i com s’haurien d’adoptar a les escoles per caminar cap a la construcció d’una institució més justa i igualitària.

«Hauríem d’allargar el temps educatiu, justament per no desigualar allò que l’escola hauria d’igualar», proposava Besalú, citant l’obra de Paolo Freire. El pedagog es referia al fet que els fills de famílies treballadores o de classe baixa són els acomplexats a les aules, «quan haurien de ser els privilegiats». Paradoxalment, es dona el fet que són els nens de les famílies econòmicament estables els que, a més de gaudir de privilegis a l’aula, tenen dret a una doble escola, perquè els seus pares poden pagar un esplai o classes particulars.

Freire, a més, parla d’omplir de finalitat allò que fem, de donar-li un sentit. Però sobretot demana una educació bàsica (infantil, primària i secundària) que hauria de garantir que tothom assoleixi les competències bàsiques i en la qual no hauria d’haver-hi la possibilitat de suspendre. «La secundària no hauria de contemplar l’èxit ni el fracàs escolar», explicava, en la mateixa línia, Celorrio.

El sociòleg entén l’ESO com una etapa estratègica. I ho és tant per al sistema, que ha de garantir la seva reproducció, com per als dissidents, que disposen d’un espai on potenciar els canvis que s’han de produir. Per una banda, va denunciar que és en aquest període en què «s’introdueix els estudiants a les desigualtats socials i se’ls fa acceptar el sistema neoliberal», però alhora hi veu un moment en què, en tant que també es fomenta el sentit crític, es manifesta una contradicció interessant –i explotable– entre capitalisme i democràcia.

«Ens trobem que la Generalitat va elaborar un pla d’acció per als mestres de primària, però no per als de secundària», va recordar Besalú. La rèplica de Celorrio emfatitzava la idea: «És en la governança del sistema educatiu i en la capacitat per fer polítiques on rau la qualitat d’aquest, no tant en les seves gents». Besalú, a continuació, es queixava que l’educació no es podrà canviar sense una Administració que modifiqui les  polítiques socials, i en aquest punt el seu contertulià discrepava: «Els professors han de deixar el paper de subordinació excessiva: s’han encapsulat amb les seves condicions laborals i s’han oblidat de debatre sobre pedagogia».

La inversió que el sistema fa en educació hauria de servir per poder corregir els errors, no per reiterar-los, explicava Besalú, alhora que criticava la manca de sentit que té el fet que l’objectiu últim del model actual sigui produir treballadors per al mercat capitalista: «En un futur pròxim, el 60% de les feines actuals es robotitzaran», va dir, i Celorrio hi va posar l’èmfasi: «Hi ha una màquina al Japó que va ser capaç d’elaborar una redacció perfecta sobre el comerç marítim del segle XVIII». «Quin sentit té, doncs, que els nens encara memoritzin el Cantar del Mío Cid i els facin llegir La Celestina?!», es queixava, en to molest.

La proposta d’innovació que feia Xavier Martínez-Celorrio es fonamenta en una premissa: superar el model actual, la funció del qual és reproduir les desigualtats de generació en generació. Per a això, diu, caldria:

  • Canviar de manera radical el paradigma de la matriu escolar. Actualment, el model està orientat a classificar els alumnes per tal que puguin ser seleccionats, ja que encara s’arrosseguen les idees que van introduir les universitats, d’arrel eclesiàstica. D’aquí que s’empri terminologia religiosa a les escoles: claustre, càtedra, seminari…
  • Elaborar un nou currículum competencial, en què la transmissió d’informació tingui menys rellevància. Avançar cap a l’aprenentatge per projectes que, en última instància, faci que l’estudiant aprengui a aprendre.

Aquestes innovacions només són realitzables canviant la concepció que els mestres puguin tenir del sistema educatiu. Es tracta de processos que afavoririen la formació de persones que pensin de manera autònoma i tinguin subjectivitats madures: gent que sàpiga rectificar, defugir les modes, i «que no girin la cara quan algú assetja una altra persona al metro». Celorrio entén, però, que això només és possible si l’escola acull les noves tecnologies, fet que democratitzaria les aules i podria ajudar a revocar el fenomen de l’«adolescència apantallada», ensenyant a utilitzar els mòbils per generar pensament crític.

«Qui de nosaltres aniria a un dentista que utilitza eines de fa dos segles?», preguntava el sociòleg de manera retòrica. La innovació necessita que afrontem el repte de les TIC, tant per optimitzar l’educació com per modificar les conductes negatives que generen en els joves, i que descrivia Besalú: «Volem personalitzar el model i fomentar les subjectivitats, però el que fan les xarxes socials és promoure l’anonimat». Si no se les rep a l’escola, les noves tecnologies esdevindran –si no ho han fet ja– un altre i poderós enemic a combatre en la lluita pel canvi.

Tots aquests reptes, per Celorrio, constitueixen «un moment interessant», que haurem d’abordar i que servirà per «examinar la nostra pròpia maduresa». El sociòleg considera que hem de fer passes cap a la construcció d’una ciutat col·laborativa, «fixant-nos en Seül», matisava, «on els sectors més forts ajuden els més febles», i que en la nostra realitat s’hauria de traduir, per exemple, a evitar que hi hagi escoles públiques sense immigració i d’altres convertides en guetos.

«Jo no posaria Corea del Sud d’exemple», va dir Besalú. «Hem d’aprendre a disseccionar, a agafar les coses que ens agraden de cada cultura», justificava Celorrio: «D’acord que Corea que té un dels índexs més alts de suïcidis; igual que Finlàndia, que té l’índex més elevat de violència de gènere, però que “promou l’equitat com a qualitat educativa”.