Efrèn Carbonell: «Educar un nen és donar-li ales i exemple»

"Amb la discapacitat intel·lectual costa d'entendre quelcom que amb la discapacitat física és més evident: que les adaptacions s'han de fer en l'entorn per tal que la persona interactuï, participi i aprengui de la mateixa manera que la resta"

Marc Martínez
 
 

L’educació inclusiva com a dret fonamental, i com a mitjà per avançar cap a una societat inclusiva. Aquesta és la premissa base del pensament d’Efrèn Carbonell (Barcelona, 1958), que és director des del 1987 de la Fundació Aspasim, una entitat que des de l’any 1938 es dedica a l’atenció de persones amb discapacitats greus. En el llibre ‘Escoles inclusives, escoles de futur’, publicat aquest any, Carbonell analitza com ha de ser la transició cap a aquest nou model d’escola a Catalunya, a través de la seva mirada crítica sobre el que s’ha fet fins ara, i de la proposta d’eines i estratègies específiques que haurien de millorar els suports per a les persones amb Necessitats Educatives Especials (NEE) de què disposem actualment.


Com serà la relació de l’educació inclusiva amb una societat que discrimina?

Si el model actual no és inclusiu és, justament, perquè no hi ha hagut gent que hagi anat a l’escola inclusiva. Si des de petit un nen comença a interactuar amb nens que són diferents –o molt diferents– de com és ell, tindrà una mirada diferent i podrà transformar la de l’adult. Per això és tan important que tota l’educació obligatòria sigui inclusiva, des de ben petits fins que acabi l’ESO. El canvi social s’ha de potenciar des de l’escola. El que passa és que durant aquests anys de crisi econòmica s’han fet disbarats, que han provocat que ens carreguem una generació de mestres.

Hi haurà un moment, però, en què l’alumne amb necessitats educatives especials trobarà contradiccions entre l’escola i la resta d’entorns que habiti.

No, si entenem que la nova escola ha de partir d’una personalització de l’ensenyament. Cada alumne és diferent de la resta, i té unes capacitats pròpies. A banda de personalitzar l’ensenyament, però, també s’han de modificar les exigències que l’entorn té cap a aquesta persona. No es tracta de canviar-la a ella, sinó de transformar l’entorn socioeducatiu per tal que sigui capaç d’incloure una persona que sigui molt diferent. Això es veu més fàcilment amb les persones amb discapacitat física. En aquest cas, es tracta de trencar barreres físiques de l’entorn –construint ascensors o rampes– que limiten la seva mobilitat. El que costa d’entendre és que amb les persones amb discapacitat intel·lectual s’ha de fer el mateix: fer adaptacions en l’entorn per tal que aquesta persona interactuï, participi i aprengui. La transformació ha de ser de la classe, de la forma en què s’organitza l’escola, per garantir que doni cabuda a tots els alumnes.

El decret sobre l’escola inclusiva, que hauria de sortir a l’octubre, sembla que té bona pinta.

Planteja una cosa molt important: que tots els alumnes aniran a l’escola ordinària i, en tot cas, a l’escola especial si la família ho decideix. Fins ara, qui tenia l’última paraula eren els experts, i ara és la família. Això significa que en els propers anys haurem de recuperar eines per a les escoles, que ja tenien fa uns anys, per tal que siguin capaces de transformar-se i garantir que cada alumne tingui el seu espai per interactuar i aprendre. Si l’escola no personalitza i parteix d’un currículum, s’equivocarà. Ha de partir de la persona i del mestre, establir què vol que aprengui cada alumne i formular un pla individualitzat que permeti anar incorporant en l’activitat general de l’aula els objectius personals que s’han marcat per a cadascú. Ara, si volem transformar, hem d’entendre que l’escola que funciona és aquella que interactua, dins i fora. És una escola potent aquella en què dins l’aula hi pot haver dos mestres, una mare, un expert: tots interactuant.

En el seu llibre Escoles inclusives, escoles de futur descriu un mite generalitzat: el fet que molts pares pensen que el model d’escola inclusiva provocarà un endarreriment del grup. Com combatre’l?

Hauria d’haver-hi cua de pares que volguessin que els seus anessin a l’escola inclusiva, perquè el que fa és millorar l’aprenentatge dels seus alumnes, tant l’aprenentatge cognitiu, que no perd qualitat, com l’aprenentatge emocional i social. Avui, fins i tot a l’hora de buscar feina, no demanen persones que tinguin molts coneixements. Demanen gent que sàpiga gestionar-los, aquests coneixements, i que siguin capaces de distingir allò què és real del que no ho és.

També hi ha pares que tenen por que els seus fills no superin les competències bàsiques.

Si el que es fa és personalitzar l’aprenentatge, no té sentit que hi hagi por. L’alumne que tingui més capacitats tindrà uns avantatges respecte als altres, i es tracta d’aportar els handicaps necessaris per garantir l’equitat, no pas la igualtat. Només hem de donar a les persones allò que els cal, ni més ni menys. I no estem inventant res. Les tesis de l’escola nova són de fa un i dos segles: els grans pedagogs com Froebel o Montessori van formar-se en l’educació especial, i allà van entendre que tots els infants poden aprendre, però que hem de crear ritmes diferents. A l’escola no hi passes més del 15% del teu temps, i per això estem parlant de trencar les parets de l’escola, de crear comunitats d’aprenentatge, d’intentar trobar ponts d’interacció entre escola i comunitat.

Té sentit parlar d’educació inclusiva quan fa dos mesos el Tribunal Suprem va aprovar continuar subvencionant les escoles que segreguen per sexe?

M’agradaria que hi hagués una millor gestió del diner públic. Una cosa és la llibertat que pot tenir una família a l’hora de triar escola, i una altra és finançar-ho amb fons públics.  Jo el que demanaria és que amb diner públic es prioritzés la construcció d’un univers d’educació inclusiva. Mentrestant, qui vulgui una cosa diferent és lliure de portar-ho a terme, però no amb els diners de tots. És important que seguim un nord, que és la societat inclusiva, si no l’educació inclusiva no té sentit. I això significa que ens hem de carregar tot allò que promogui la segregació.

Amb una Administració neoliberal és possible?

És difícil, però als Estats Units la llei de l’educació és de l’any 1975, i des de llavors no s’ha tocat. Cada quatre o cinc anys es modifiquen i afegeixen coses, però la base legal ha estat sempre la mateixa. El que diu és que l’alumne ha d’anar sempre a l’entorn menys restrictiu possible, i ha de tenir un pla individualitzat que especifiqui els suports, ajuts i adaptacions que li caldran. Al nostre país, en el mateix període de temps, n’hi ha hagut set o vuit, de lleis diferents. L’escola inclusiva hauria de ser un dret intocable, sigui l’esquerra o la dreta qui governi. I s’hi han de destinar els recursos econòmics que calgui. A Catalunya, el percentatge de PIB que s’hi dedica encara no arriba al 3%, i l’objectiu era assolir el 6%. Hi ha un gran nombre d’indicadors negatius que diuen que no s’ha avançat gens en educació, en els últims anys, no s’ha fet cap aposta per l’educació inclusiva. El que s’ha fet és eliminar els espais que haurien d’haver permès la coordinació, en reduir el nombre de professionals a les aules i rebaixar-los la jornada laboral.

El sistema concep l’educació com un mitjà, no de formació de persones, sinó de producció de treballadors per al mercat. Quin interès real pot tenir per aportar recursos per a la inclusió de persones amb discapacitat?

Les ràtios de professionals-alumnes que hi ha a les escoles especials de Catalunya es regulen encara avui per un acord de govern de 1998. No hi ha hagut ni tan sols un interès jurídic fins a la redacció del nou decret, que, al seu torn, deixa de banda les escoles especials. Així que voluntat del tot no n’hi ha. Però el decret serà una eina molt interessant, que ha d’anar acompanyada de la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat de l’any 2006, que l’Estat espanyol va ratificar el 2008. Això fa que en els propers anys els estats signants hagin de retre comptes per demostrar que estan avançant cap a una escola inclusiva. Aquest és un dret internacional, en tant que hi ha una convenció de compliment obligatori. Estem encarats, però el canvi serà lent i necessitarà que hi posem temps, i sobretot estratègia.

Com s’ha d’entendre l’avaluació que fa el centre, en el paradigma d’educació inclusiva?

En el fons, qui t’avalua és la vida. L’avaluació del centre ha de ser contextualitzada i formativa, i tenir com a objectiu trobar on hi ha mancances i treballar per resoldre-les. Tal com es planteja actualment, avaluar no té sentit. Jo no recordo la gran majoria de coses que vaig aprendre a l’escola. Si només tenim en compte uns estàndards i volem que tothom hi arribi, el que estem fent és controlar, i no avaluar.

En el nou model, cada alumne tindrà el seu pla individualitzat, i s’haurà de valorar l’esforç que ha fet per tal d’acomplir-lo. Això s’aconsegueix empatitzant amb l’altre, i entenent que ser com som és una qüestió d’atzar. Hem de construir un món en què hi capiguem tots, i hem de començar per l’escola bressol: si un nen, en els seus primers anys, està interactuant constantment amb persones diferents a ell, no percebrà les diferències que la societat actual hi veu. Aquest fet, però, ha d’anar acompanyat de la feina que es faci en l’entorn social i familiar. Educar un nen són dues coses: donar-li ales i exemple.