Més enllà de les nines

La mestra i pedagoga italiana, Laura Malavasi, dins el marc de la 52a Escola d’Estiu, ha fet un curs per reivindicar el paper del joc en l’educació, que s’ha de veure com un moment clau en el desenvolupament de qualsevol criatura.

Elisabeth Montamat
 
 

Si entres el mot «jugar» al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans el que surt és això: «Passar el temps en quelcom que es fa amb l’objecte d’entretenir-se, de divertir-se. Aquest noi mai no és a casa: es passa el dia jugant al carrer. Ara encara no és hora de jugar: has d’acabar d’estudiar la lliçó.» Hora de llençar el diccionari.

Els nens i nenes juguen, tots sabem que els nens i nenes juguen, fins i tot el DIEC, el que no sap és que sempre és hora de jugar. Tot pare es desviu per saber si el seu fill serà astronauta, actor, escriptor o economista, i per fer-ho miren com dorm, parla, menja i pinta, però i quan fa el que vol? I quan es deixa anar? I quan pensa? I quan juga? Qui mira els infants quan juguen?

Amb cada gest, moviment i paraula anem descobrint com funciona l’univers d’aquestes personetes que, quan volen i poden, ens fascinen. Els nens a vegades criden, corren i no paren, però, aquests mateixos trastos, els asseus davant d’un puzle, de peces de fusta o inclús de canonades buides o pedres, i s’hi estaran una hora, dues o tres pensant en què faran, com ho faran i pel camí ens sorprendran amb una obra mestra de l’enginyeria o la mecànica.

Els hem d’observar, amb lupa, o millor: amb telescopi. Observar des de la llunyania com aquestes criatures no juguen: interactuen amb el que els envolta i es fan un món a mida amb qualsevol cosa que tinguin davant. Que caiguin, ensopeguin, es facin rascades i construeixin torres de Babilònia amb peces de plàstic. Que criïn nines i es creguin pares, que siguin els reis de castells fets de capses i xefs remenant cassoles buides i omplint de res gots de plàstic.

Cada pas a l’hora de jugar, cada petit detall, té repercussió en tots els aspectes del seu desenvolupament. Pujar a un arbre et dona una nova perspectiva i una vista diferent de la de terra, saber on és amunt, avall, esquerra i dreta, treballar la coordinació, tenir cura de l’equilibri, i et fa pensar una estratègia, avaluar riscos i possibilitats, per, al final, pujar el més amunt possible. Intentar ensenyar tots aquests conceptes és difícil, són hores que s’oblidaran ràpidament. Però si és el nen qui vol pujar, no ens treu temps, ni ganes, ni se n’oblidarà, i el més important: ho estarà fent perquè vol.

Com els arbres, qualsevol joguina. L’osset de peluix que els pares volen tirar a la bassa com abans millor, aquell que no pots ni posar a la rentadora perquè està 24 hores sota vigilància, no només és una joguina. Amb el temps, no és ni una joguina. És el reforç emocional, un vincle amb el món exterior, un company, un escut, una responsabilitat i el més important: alguna cosa que en pot dir «meu».

Així, no hauríem de dir «joguines», ni els hauríem de donar mons en miniatura: cotxets, llitets, cuinetes. Són persones, petites, però persones, i dins el seu cap existeix un univers igual de gran que el nostre. O més. Perquè si els donem una escombra, jugaran a escombrar, si els fem endreçar, jugaran a endreçar, i si els donem llibertat, jugaran a fer-se grans.