Sentiments quan arriba el final

No és fàcil acceptar que els dies i els fets passen. No tot surt (potser poques coses) com ens agradaria. Acabem un curs o una etapa de la vida o la nostra vida activa oficial.

Joan M. Girona
 
 

L’escola Calderon de Barcelona (Nou Barris)

Si ha començat l’Escola d’Estiu és que ha acabat el curs acadèmic. Potser donem poca importància als acabaments dels cursos escolars, però per a l’alumnat i per al professorat són significatius; seria bo pensar-hi.[1] Tothom està content de començar les vacances, però també enyorem els dies passats junts. Segurament per contenir el dol, als centres escolars se celebren festes en acabar cada curs, sobretot amb els que enllesteixen la seva estada a l’escola, i el professorat fem sopars per acomiadar-nos fins a l’any vinent.

Al llarg dels mesos lectius hem establert un seguit de relacions entre nosaltres i amb l’alumnat dels nostres grups classe. Aquestes relacions són mútues: els nois i noies també les han viscut, entre els seus iguals i amb les persones adultes que els han acompanyat tot el curs acadèmic. Aquí hi juguen aspectes explícits dels quals som conscients i d’altres d’implícits dels quals difícilment ens adonarem, però que hi són.

Un grup d’alumnes que cada dia espera amb delit que sigui l’hora de sortir, d’acabar les classes, sempre s’aixequen ràpidament, s’acomiaden del seu mestre i se’n van. El darrer dia de classe el mateix grup, en arribar l’hora de sortida, s’aixeca lentament de les seves cadires, recull amb parsimònia les seves coses i es queden drets a l’aula fins que el mestre obre la porta i els diu frases de comiat, i finalment surten sense presses. No s’han posat d’acord, no han estat, segurament, conscients que no tenien tantes ganes de sortir… han expressat, potser sense adonar-se’n, que els sabia greu que s’acabés el curs, que els sabia greu perdre la relació amb el mestre mantinguda gairebé durant deu mesos.

El mestre pot reflexionar sobre el que ha passat perquè sent el mateix que els infants o adolescents, però amb més capacitat de reflexionar-ho, de valorar-ho, de sentir-se feliç que el seu alumnat, malgrat els maldecaps que li han donat durant els períodes de classe, hagin estat feliços amb ell. La seva tasca no ha estat inútil, ha deixat un pòsit, una empremta que no s’esborrarà fàcilment. S’esborraran molt abans alguns dels coneixements i de les competències que ha costat tant ensenyar-los i aprendre.

No és fàcil acceptar que els dies i els fets passen. No tot surt (potser poques coses) com ens agradaria. Acabem un curs o una etapa de la vida o la nostra vida activa oficial. Hem deixat empremta però podem pensar que no és reconeguda, tenim pocs «m’agrada» al Facebook. El reconeixement més important de la feina feta és implícit, és poc conscient, no ens adonem de tot el que hem fet, de tot el que hem ajudat els nens, nenes, nois, noies que tenim a les aules. Elles i ells ho han rebut, ho han aprofitat. Companys i companyes també n’han estat partícips… no haurem canviat el món com ens agradaria; fins i tot podem pensar (segurament amb raó) que el món avança en direcció contrària a la que voldríem, que no s’adequa als nostres esforços i il·lusions.

Hem d’estar convençuts que el nostre alumnat és el que decidirà amb la seva vida quin ha estat el nostre esforç, quina ha estat la nostra petjada. I mentre siguin a l’escola no ens ho diran obertament, ho expressaran de maneres subtils, com els que no volien sortir de l’aula el darrer dia. L’èxit de la nostra tasca, si es pot parlar així, és en diferit: es farà notar al llarg dels anys, al llarg del recorregut vital d’aquells infants i adolescents que hem conegut i hem ajudat a educar.

Tot això vol dir que el proper curs serà millor, totes i tots –mestres i alumnat– haurem crescut un any, serem més madurs, més experimentats, podrem ajudar-nos més a aprendre, a conviure, a ser més bones persones… i això ho continuarem transmetent sense donar gaire importància al reconeixement explícit.

[1] I. Salzberger-Wittemberg i altres (1989). L’experiència emocional d’ensenyar i aprendre. Barcelona: Rosa Sensat / Edicions 62. [Torno a recomanar aquest llibre; les aportacions per elaborar els dols a l’ensenyament són molt interessants.]

Joan M. Girona
Sobre Joan M. Girona

Joan M Girona, mestre i psicopedagog (Membre del consell de formació de Rosa Sensat) Més articles