Tove Rasmussen: «El professor ha d’estar davant, al costat i darrere de l’alumne»

Entrevistem Tove Rasmussen, directora de l'escola bressol danesa Børnehaven Skovtrolden, una de les poques que educa els nens enmig de la natura.

Elisabeth Montamat
 
 

Fa deu anys que és directora de l’escola bressol Børnehaven Skovtrolden, a prop de la ciutat danesa d’Aarhus. Tove Rasmussen fa gairebé quaranta anys que es dedica al món de la pedagogia, des que va acabar l’escola i va entrar com a ajudant en una. En aquell moment va veure que la pedagogia era la seva vocació i va cursar els estudis. El Kindergarten on treballa no és el tradicional, ni aquí ni a Dinamarca; té una altra filosofia i manera de fer que potser explica per què el sistema escandinau està un pas per davant del nostre.

Com funciona el centre on treballes?

És un Kindergarten o llar d’infants on hi ha quaranta nens i nenes de 3 als 6 anys. Tenim un apartament gran al centre de la ciutat i una casa de fusta al bosc, a vint minuts de l’apartament, i hi anem amb el nostre propi autobús. Tots els parvularis comencen a dos quarts de set al matí. A les nou en punt agafem l’autobús i anem al bosc. Allà hi tenim diferents llocs a l’aire lliure que anomenem «bases», cadascun dels quals té un nom diferent que els infants coneixen, així saben on han d’anar.

Quines activitats hi feu, al bosc?

Fem moltes coses diferents que no es poden dur a terme als espais tradicionals. Fem moltes activitats físiques, perquè la natura convida a moure’t, i anem a diferents llocs on poden pujar als arbres, fer créixer plantes… Però sobretot aprenem coses sobre la natura. Al llarg de l’any, per mesos, tractem temes concrets en l’àmbit de la natura, com per exemple les granotes. Nosaltres també ho fem, perquè, com he explicat avui als meus estudiants, si els adults es paren a observar certes coses, els infants fan el mateix. Si els adults caminen, els nens i nenes els segueixen.

Què és el millor que feu?

La millor part del que fem és la vida a l’aire lliure, que té molts avantatges: t’estresses menys, et poses menys malalt, hi ha espai per a tothom, tots els infants poden trobar un punt per jugar amb els amics sense ser molestats, i això potencia la seva capacitat de concentració.

Ningú us diu que sou uns hippies?

Al meu Kindergarten tenim molta disciplina, no som hippies. Quan els nens i nenes surten d’aquí van a escoles diferents, i la veritat és que tothom està molt satisfet amb els infants que venen d’aquest Kindergarten, perquè estan acostumats a gestionar moltes coses cada dia. Quan pugem a l’autobús han de tenir cura de la seva motxilla, tenen sempre el mateix lloc assignat, després van de l’autobús fins a la casa, han de cuidar-se del dinar… Moltes d’aquestes coses són necessàries a l’escola, i ja estan acostumats a fer-les cada dia, per tant quan arriben a l’escola no diuen que no, simplement ho fan.

 

«Com a mestres tenim la responsabilitat d’educar i desenvolupar infants que siguin bones persones i retornin coses positives a la societat.»

 

No és frustrant per a aquests nens i nenes anar després a l’escola i no passar-se el dia a l’aire lliure quan ja hi estan acostumats?

Crec que és més frustrant que es perdin la vida a l’exterior. Aquests nanos viuen a la ciutat, i allà hi tenen la vida amb els pares, i nosaltres no només estem tot el dia pel bosc corrent, també fem les activitats ordinàries d’un Kindergarten. Mira, deixa que et llegeixi una frase que m’encanta de Richard Luv, escriptor i autor de L’últim nen del bosc: «Hi ha una gran diferència entre saber alguna cosa de la natura i ser-hi. L’experiència que tens a la natura quan ets nen influeix en la manera en què en faràs ús quan siguis gran.»

Com a escola bressol, pel que sembla teniu un objectiu molt diferent del de les escoles convencionals d’aquí…

Menys del 5% dels Kindergartens de Dinamarca tenen bosc o estan a la natura. Per tant, a Dinamarca passa el mateix: estan concentrats només a aprendre i a preparar els infants per a l’escola. Però, si preguntes als mestres que tenen els nostres nens i nenes un cop surten del Kindergarten què és el més difícil per a un infant quan comença l’escola, tots et diran que el problema ve quan no tenen competències socials i no poden ser part de la comunitat. La vida no és «jo, jo, jo», és «nosaltres», i la capacitat d’escoltar, parlar i relacionar-m’hi: puc ser amic d’altres nens i nenes. Aquesta és la cosa més important que els podem ensenyar aquí. Perquè si ets capaç d’això, ets capaç d’aprendre. Una gran part del nostre cervell pensa què faré aquí, com podré fer amics, haig de fer el mateix que la resta d’infants? Amb tot això el nostre cap ja està ocupat i no ets capaç d’aprendre.

I la capacitat psicomotriu que desenvolupen, els serveix?

És clar! Perquè passa el mateix si no tens un cos fort i un bon equilibri. No ets capaç, per exemple, de seure en una cadira, i ja hi estaràs pensant. Si no tens un bon equilibri i has d’estar pensant a seure en una cadira, estàs fent servir una part del teu cervell en això i no queda del tot lliure per aprendre. És molt important tenir un cos fort.

Això en part és per la sort que teniu d’estar enmig del bosc.

M’han dit que la majoria de patis de les escoles bressol són de ciment. Aquí, si hi ha gespa al pati, en diuen jardí, i molt pocs tenen jardí, així que això del bosc ho veuen molt exòtic. Avui m’ha sorprès molt saber els pocs adults que hi ha per cada grup de nens. Aquí he arribat a veure un adult per 22 nens, i així no és com ho fem nosaltres: som 3 adults per 23 nens. Això et dona més possibilitats, jo no podria anar sola al bosc amb 22 nens!

El vostre sistema, l’escandinau, s’ha demostrat que és millor que el nostre, i el sistema educatiu comença amb els Kindergartens. Què us fa millors?

Ahir li vaig estar explicant això a una mestra d’aquí: per nosaltres és molt important tenir clar que el professor ha d’estar al davant, al costat i darrere l’alumne. T’ho explico: davant perquè ets el mestre i has d’explicar-li el que farà i manar fer una cosa o l’altra. Al costat perquè no n’hi ha prou amb explicar-ho, sinó que has d’iniciar les activitats amb ells perquè vegin com es fa. I el que tothom es deixa: darrere. Darrere vol dir que quan està fent aquella activitat te l’has de mirar, l’has d’analitzar, l’has d’ajudar i has de veure què li cal i què no li cal. La mestra d’aquí em va dir: això ja ho sé, però només estic davant de l’alumne, sempre se m’oblida! Potser aquí hi ha part de la diferència entre nosaltres i vosaltres.

I la competitivitat?

Per mi l’important és que siguis una persona total amb totes les competències, no només en matemàtiques i llengua. També hi ha altres competències que s’han de fer servir entre tots els companys. Cada estudiant sap com és d’intel·ligent, no cal que ningú l’hi digui.

Cap a on vols que avanci el món de la pedagogia?

Espero que avanci cap a millor i que la feina dels mestres s’elevi i tinguin un bon salari i una bona educació. Fer créixer i educar els infants és la feina més important que podem fer. A Dinamarca és millor ser metge que ser un mestre de preescolar, però per mi estan al mateix nivell. Ser un mestre ha d’estar igual de reconegut, perquè com a mestres tenim la responsabilitat d’educar i desenvolupar nens i nenes que siguin bones persones i retornin coses positives a la societat.

Teniu bosc, natura, espai i formeu part del millor sistema educatiu, però: amb què et quedes?

Jo sóc directora i tinc moltíssima feina d’oficina i gestió, però del que més gaudeixo és de formar part d’un bon equip que al final fa un bon Kindergarten. Si en un equip es treballa bé, es poden fer totes les coses que es vulgui; ara bé, si no funciona, el més probable és que tota la feina s’ensorri.