Entenguem la realitat trans*, per acollir-la a les escoles

Soraya Vega, de la Fundació Trànsit*, i en Nac, un activista trans, han portat a terme una formació per apropar el trans* a les escoles. Per comprendre'l han realitzat una aproximació teòrica als principals conceptes, i proposen eines i recursos per portar a les aules.

Marc Martínez
 
 

Acollim, respectem i entenguem la realitat de les persones trans*. Soraya Vega, membre de la Fundació Trànsit*, i en Nac, un activista trans, han portat a terme aquesta formació per apropar una realitat de la qual es coneix molt poc i que, sobretot, està en canvi constant. El que cerquen és fer una aproximació al marc teòric pel qual es regeix actualment la comunitat LGBTQIA, esclarir la terminologia i els conceptes més importants, i fer partícips els mestres de les eines que tenen a la seva disposició per tractar amb persones trans* i gestionar els conflictes que puguin produir-se.

Introducció

Per què diem «trans*» i no «trans», a seques, o «transsexuals»? En primer lloc, és necessari comprendre que el gènere és un constructe cultural, i que difereix del sexe biològic. Parlem de persones trans quan ens referim a algú que considera que la identitat de gènere que sent com a pròpia és diferent de la identitat de gènere assignada en néixer (sexe biològic). Parlem de «persones trans», i no de «transsexuals», perquè aquest segon terme va ser encunyat per Harry Benjamin, el 1954, en un context en què encara es considerava que la disconformitat entre el gènere sentit i l’assignat responia a alguna mena de patologia.

El terme «trans», per tant, només fa referència als homes i les dones que manifesten una contradicció entre el sexe biològic i el gènere sentit, i són l’oposat de les persones «cis», que són aquelles en què el gènere sentit sí que es correspon amb l’assignat. Quan parlem de persones «trans*» incloem, a més dels trans, tothom que té una identitat de gènere dins l’espectre i que no és «cis», com les persones genderqueer (no binàries) o agènere.

Per continuar l’article, el dividiré en quatre subapartats que em permetran explicar millor en quin context s’està movent actualment el col·lectiu trans:

  1. Principals formulacions teòriques respecte de les persones trans*, el gènere no binari i la construcció de la identitat de gènere.
  2. Entorn social: la transició de les persones trans, per una part, i també la influència de la transfòbia.
  3. Marc legal de què disposem avui dia a Catalunya per resoldre conflictes amb l’Administració i les escoles, i per facilitar la transició legal.
  4. Eines per acompanyar les persones trans* a les escoles. La infància i adolescència trans.

Marc teòric

El sistema convencional pel qual es determina el sexe, el gènere i l’orientació sexual de les persones és el sistema binari. Segons aquest sistema, el sexe biològic (masculí o femení) determina la identitat (home o dona) i l’expressió de gènere (performar masculinitat o feminitat), i tant homes com dones són heterosexuals. En contraposició, el sistema de la diversitat (o no binari) entén el sexe biològic, la identitat i expressió de gènere i l’orientació sexual com tres fets separats, i considera que el sexe no determina els altres.

Una persona, per exemple, pot néixer amb sexe biològic masculí, desenvolupar una identitat de gènere femenina, i això no necessàriament influirà en la seva expressió de gènere (pot performar només feminitat, o pot ser una persona andrògina, que performi tant feminitat com masculinitat) ni la seva orientació sexual (heterosexual, lesbiana, bisexual, pansexual…). És important, per tant, no confondre el sistema de gènere binari amb el sistema heteronormatiu. Les persones cis poden ser no normatives (una dona amb sexe biològic femení que performi masculinitat, o que no sigui heterosexual), i també hi ha persones trans normatives (un home trans amb sexe biològic femení, que performa masculinitat i és heterosexual).

Per altra banda, disposem de teories de l’individu, socials i psicològiques, que ens permeten comprendre què és i com té lloc el procés de construcció del gènere. Aquestes teories, en contraposició al pensament mèdic i al posicionament biologicista –que explica la disconformitat en la identitat de gènere com un fenomen provocat per un rec hormonal desigual en la novena setmana de gestació–, ofereixen un marc de comprensió molt més ampli i proper a la realitat, en tant que l’analitzen no com a fet aïllat, sinó dins dels processos culturals.

La teoria dels esquemes de gènere (Sandra Bem, 1981) és pionera a entendre els esquemes de gènere com un sistema que serveix a les persones per organitzar-se i orientar-se. En funció de com adoptin els esquemes, les persones poden ser esquematitzades (interpreten la masculinitat i la feminitat com dues expressions de gènere que s’exclouen entre elles), andrògines (performen masculinitat i feminitat alhora) o agènere (hi ha poca presència de masculinitats o feminitats).

Tajfel i Turner, però, van firmar el 1986 la teoria més «actual», que permet entendre com es construeix el gènere socialment. En primer lloc, Henri Tajfel va enunciar el 1981 la teoria de l’autocategorització, en què exposava que les persones emprem categories excloents per tal d’organitzar, simplificar i comunicar la realitat (com poden ser el sexe, la procedència o la classe social). Més tard, el 1986, va actualitzar el seu marc de comprensió amb la descripció de la identitat social. En el seu primer postulat, Tajfel entenia que el procés pel qual una persona s’autocategoritza consistia a situar-se a si mateix en categories amb identitat positiva. Què passa, doncs, quan algú pertany a una categoria estigmatitzada o amb «identitat negativa»? Tajfel explica que, en aquest cas, el procediment consisteix a construir una identitat positiva per al grup del qual formem part, que pot passar per enorgullir-se de la diversitat (orgull LGBT) o per situar-se en una posició de superioritat respecte del grup contrari.

Marc social

Per analitzar de manera correcta la influència de l’entorn social, cal entendre què és i per què té lloc el procés de transició. Aquest procés es dona quan una persona trans* decideix fer el pas cap a la concordança entre allò que sent i allò que sent que és i que la societat li fa creure que és.

Els processos de transició acostumen a presentar-se, sobretot, en les etapes de la preadolescència i l’adolescència, que és quan els nens i nenes comencen a patir els canvis hormonals i la disconformitat entre el gènere sentit i el sexe biològic es fa més plausible. Dels diferents àmbits en els quals té lloc la transició, els següents són els més importants:

  • Transició social: és el procés mitjançant el qual la persona comença a mostrar-se a la societat en el seu gènere sentit, per tal que la mateixa societat (l’altre) doni per vàlida la seva identitat de gènere. Consisteix a modificar l’expressió de gènere perquè vagi d’acord amb la identitat (demanar a l’entorn que li digui per un nom diferent, canviar l’estètica…). El procés de transició social només té sentit si l’entenem com el que és: la manera de traduir una realitat complexa a les categories acceptades per la societat, per tal que aquesta pugui classificar la persona trans* en els seus esquemes i acceptar-la. No és tant un procés d’autoafirmació com l’única manera de protegir-se a si mateix d’un entorn poblat per llops.
  • Transició física: és també part del procés de transició social, ja que consisteix a manifestar una concordança física sexe biològic-gènere sentit que simplifica la realitat per a l’altre. Ho són els processos de bloquejadors hormonals (inhibidors de testosterona o estrògens, que, en la pubertat, impedeixen que es desenvolupin característiques del sexe biològic que són contràries al gènere sentit), l’hormonació i, en última instància, la cirurgia (mastectomia o vaginoplàstia).
  • Transició interna: té relació amb l’autocategorització descrita per Tajfel i amb el procés de construcció de la identitat positiva en contrast amb la identitat negativa o estigmatitzada de la societat.
  • Transició legal: es refereix als tràmits burocràtics que s’han de portar a terme per tal de minimitzar les contradiccions entre la identitat pròpia i l’Administració. Són els canvis de nom o de sexe en els documents oficials (DNI, registre escolar…).
  • Transició secundària: té lloc quan parlem de persones trans adolescents, i es manifesta en les relacions amb l’ecosistema vital; per tant, és una part de la transició social. Es refereix al procés d’acceptació per part de la família i l’entorn d’afinitat, i es podria traduir col·loquialment en una mena de «vertigen» respecte de la desconstrucció de la identitat de la persona. És un procés en què el progenitor passa per diferents fases, que generalment són:
    • Dol: el progenitor es veu obligat a modificar el projecte propi que tenia per a la persona. Defenestració de les seves expectatives.
    • Negació de la realitat.
    • Negociació, que pot portar a l’agressivitat i la coacció.
    • Celebració.

En la relació amb l’entorn, més enllà de la transició, és necessari ser conscients i tenir en compte les reaccions fòbiques que l’altre pot tenir cap a la persona trans*. Aquesta seria la manifestació social de la transfòbia, que consisteix en un odi irracional cap a les persones trans* per part del grup hegemònic cisheteropatriarcal. Però la transfòbia també es pot presentar des de la persona cap a si mateixa. En aquest cas, parlem de transfòbia interioritzada, i ens referim a la negació de la identitat pròpia que fa la persona, per influència de l’entorn, perquè té por de patir rebuig o agressions.

La transfòbia social és la que fa necessari una cosa que no hauria de ser-ho, en un món ideal, com explica en Nac: la transició física. La funció principal que acompleix aquest procés, com he especificat abans, no és tant reafirmar la identitat de la persona trans –que també–, sinó sobreviure en una societat violenta. Aquesta protecció és necessària, entén en Nac, ja que la societat no està preparada per acceptar les persones trans* tal com són, i és la manera com s’intenten evitar manifestacions violentes de les quals hi ha precedents. De la mateixa manera, actualment són necessaris els llocs de concentració de persones del col·lectiu trans*, o guetos. Tot i ser només una esmena, i no una solució, són imprescindibles en aquest moment històric per garantir la supervivència i promoure la socialització.

A més, paradoxalment, la transfòbia segueix el mateix procés que la construcció d’identitat positiva que descriu Tajfel. Ara és el col·lectiu hegemònic, però qui veu perillar la seva posició de superioritat –moral–, en tant que comencen a aparèixer persones que no segueixen el sistema de gènere binari patriarcal. Davant el perill, que posa en qüestió la seva hegemonia institucionalitzada, sorgeixen les reaccions fòbiques cap a tot aquell que és diferent, per tal de reafirmar-se a si mateixos degradant els que no segueixen els convencionalismes.

Marc legal

De quins suports legals disposem per defensar els drets d’una persona trans a l’aula?

Davant aquesta pregunta, que molts mestres deuen fer-se, Soraya Vega explica que el més actual és l’article 1.7 del Document per a l’organització i la gestió dels centres publicat pel Departament d’Ensenyament el 23/06/2016, que al seu torn es basa en la Llei autonòmica 11/2014, de 10 d’octubre, per preservar els drets del col·lectiu LGBTI.

Segons el document del 2016, el pare, mare o tutor legal de l’alumne –o aquest, si és major d’edat– pot comunicar la identitat sentida real de la persona trans, per tal que l’espai educatiu constitueixi un espai amable per a ella. Entre les actuacions possibles que descriu el document hi ha: dirigir-se a l’alumne pel nom amb què s’identifica, adequar el nom i el gènere en el registre, garantir la llibertat de vestir o facilitar l’accés als lavabos que li corresponguin.

La Llei 11/2014 decreta que s’ha de coeducar i potenciar la igualtat a les aules, i que no seran admissibles els continguts que no tinguin en compte la diversitat de gènere. Això, però, no té una traducció directa en la realitat. Hi ha pocs llibres de text que aprofundeixin en el trans*, i molts encara perpetuen estereotips de gènere i ni tan sols reconeixen la diferenciació sexe biològic-identitat sentida.

Pel que fa a la legislació estatal, encara està molt més endarrerida, i es fonamenta en la Llei 3/2007, de 15 de març. Segons el text jurídic, es requereix, per tal de fer efectiu el canvi de nom en els expedients, un informe que confirmi la «disfòria de gènere» –disgust amb el gènere assignat en néixer–, i només pot aplicar-se a persones majors d’edat no immigrants.

Eines per a l’acompanyament de les persones trans

Un cop feta l’aproximació teòrica a la realitat, és interessant poder desenvolupar estratègies per gestionar l’acompanyament d’una persona trans en una escola –com ha de ser, quin ha de ser el paper del mestre…–, saber com resoldre possibles conflictes o, simplement, tractar la diversitat de gènere de manera transversal dins el currículum.

El més important, que explicava Soraya Vega, és que el rol del mestre ha de ser preguntar, no interpretar. Preguntar primer i escoltar després. I, després, hauria d’arribar l’empatia. El mestre no ha d’intentar detectar res, ni treure-ho a la llum. El que ha de fer és estar sempre disposat a escoltar l’alumne, a orientar-lo, però sobretot a acompanyar-lo. La feina del mestre no ha de ser fer de detectiu, sinó de persona de suport, que resolgui dubtes i pugui derivar les persones a fundacions com Trànsit* o espais trans que permetin la lliure expressió entre iguals. Per això és molt important que entengui quin ha de ser el seu paper, i que conegui els recursos que té a l’abast.

Tot i que els processos són diferents en la infància i en l’adolescència, la realitat sempre és la mateixa. En la infància, però, és més habitual trobar-se progenitors que creguin que el nen no sap ben bé el que diu, o que, en concebre allò trans* com a aliè, com a estrany, creguin que es tracta d’un procés –el de construcció de la identitat de gènere– que es pot rebobinar. Podrem reconduir la nostra identitat, ajustar-nos més a les performacions masculines o femenines, però, per sort, «no podem involucionar», deia Soraya Vega. Tot allò que fem serà una evolució, i per tant no és adient parlar de penediment, sinó d’una identitat que no és estable sinó canviant.