Educar en el pensament crític des d’una mirada feminista

Conversa entre l’escriptora Bel Olid i la periodista Laia Altarriba sobre educar en el pensament crític des d’una mirada feminista

Clara Marcos
 
 
 

Foto: Jordi Navarro

Dimecres a la tarda, un cop va finalitzar el segon dia de formació, va tenir lloc a l’auditori de l’Institut Joan d’Àustria la primera conversa de l’Escola d’Estiu d’enguany, aquest any a càrrec de l’escriptora i traductora Bel Olid i de la periodista i directora del diari Jornada, Laia Altarriba. Amb motiu del tema central d’aquest any –educar en el pensament crític–, la conversa va encarar-se des d’una perspectiva feminista.

Els temes que es van tractar van ser diversos, des de la necessitat que hi hagi escoles que eduquin des de la coeducació fins a l’ús del llenguatge que s’hauria de fer servir a l’hora de referir-se als alumnes, passant per l’adoctrinament i la importància que els joves s’involucrin.

Coeducació

Foto: Jordi Navarro

La conversa la va iniciar Altarriba llegint un text d’Olid que feia referència a l’escola de la seva infància. «Una gran escola», va contestar ràpidament. «Què hi havia en aquella escola que et va tocar tant?», va preguntar-li Altarriba. «Hi havia mestres amb moltes ganes de canviar el món. Érem nens de famílies pobres, d’un barri marginal. Hi havia molta energia i moltes ganes de posar en pràctica una manera d’ensenyar que no havia pogut ser durant la dictadura. Ens donaven bastant per perduts a tots, però ells van decidir que no i ens van oferir una educació de qualitat perquè poguéssim ser persones crítiques, amb horitzons i amb ganes de ser el que cadascú triés».

Olid va explicar que recorda l’escola com un espai de llibertat d’expressió, «on podies parlar sense que et caigués cap calbot, donar la teva opinió i equivocar-te sense que s’acabés el món. Un espai de molta llibertat».

A més, la periodista va preguntar a Olid pel recent manifest on es reivindicava portar el feminisme a les aules, arran d’unes declaracions en què l’escriptora havia parlat sobre la coeducació que havia rebut a la seva escola. «Hi havia una voluntat molt palpable que tothom tingués les mateixes oportunitats. Fèiem tallers rotatius i tothom passava per tots els tallers. Vaig fer coses d’electricitat a vuitè, de la mateixa manera que em van ensenyar a cosir un botó o fer la vora d’un pantaló. No s’esperava que pel teu gènere destaquessis en unes coses i no en unes altres».

Adoctrinament

Foto: Chiqui Subirana

«Us estaven adoctrinant una mica?» «Totalment. I ben agraïda que n’estic».

«En el llenguatge actual, on s’està criticant portar els debats del pensament crític a l’escola, sembla que molesta, que una Escola d’Estiu com aquesta pot estar molestant». «A mi molestar a segons qui em sembla bé. Em preocupa quan dic alguna cosa i no molesta a segons qui».

Així, Olid va analitzar un corrent que «està intentant arrossegar a l’escola a dir “no surtis del pensament dominant, no surtis de la idea que les coses no es poden qüestionar de cap manera”» i va explicar que educar en el pensament dominant és exactament igual. «No qüestionar el que sempre s’ha fet de la mateixa manera és adoctrinar», va afegir.

L’escriptora i traductora va recordar que canviar d’opinió és una de les bases del pensament crític. «Si veig que m’estic equivocant, canvio d’opinió i torno a tenir raó, que això és meravellós», va bromejar.

Involucrar els joves

Altarriba va plantejar la qüestió sobre la diferència entre escoles i instituts i va recordar que dues adolescents li van explicar que l’institut continuava sent un espai on s’impartien assignatures, però que el que passava entre els joves pel que fa a relacions personals, sexuals i sentimentals o els rols que allà es generaven no es tractaven. «Què passa als instituts?», va preguntar-li. Olid va respondre que va quedar esperançada arran d’una xerrada que va anar a fer als joves quan va publicar el seu llibre Feminismes de butxaca, perquè la cosa no està tan malament com pensava. També va explicar que quan Judith Butler va venir a Barcelona i va impartir una xerrada a tres-cents adolescents que havien treballat el tema de gènere als instituts, els va animar a canviar ells les coses, perquè si es movien obligarien els professors a canviar determinades actituds.

Arribats a aquest moment, Olid va plantejar la possibilitat de qüestionar les autoritats i va al·legar que li semblava una cosa «sana». «L’autoritat també és qüestionable, crec que és la clau d’educar en el pensament crític». «Per això parles, per arribar a acords», va afegir.

Això sí, va matisar que el que no podem fer és demanar als joves que prenguin la iniciativa de la seva pròpia educació si a la primària no els hem donat veu i vot. «De vegades ens fa por deixar que decideixin, però crec que quan els dones responsabilitat responen bé». Tot i això, Olid entén que no és fàcil, sobretot amb la saturació actual. «És molt guai parlar de l’escola idíl·lica si tens un nombre d’alumnes raonable, unes hores de programació raonables i si pots coordinar-te amb les altres professionals amb qui treballes».

La irrupció del discurs feminista al programa d’Ana Rosa Quintana

Foto: Jordi Navarro

Durant la conversa també es va parlar sobre la carta de la víctima de l’agressió sexual de la Manada que va llegir Ana Rosa Quintana en horari de prime time. Altarriba va plantejar la qüestió que un discurs feminista hagués irromput en aquell programa i Olid es va mostrar molt crítica. «És un intent de cooptació. Fins i tot de silenciar-ho. És a dir, donant-hi veu ho pots matar», va contestar. «Agafes aquest discurs, que pot ser potent, i després poses les imatges que posen i ho situen al mateix nivell, com si tot fos una qüestió d’opinions, com si fos el mateix».

Així, va aprofitar per recordar que hi ha coses que «no són opinables»: el racisme no és opinable, el masclisme tampoc ho és, l’homofòbia no és opinable; és una qüestió de drets humans que no es negocien, va afirmar rotundament.

L’ús del llenguatge

El públic oient va plantejar diverses qüestions, algunes sobre feminisme i d’altres que van donar molt de si, com l’ús del llenguatge. En aquest sentit, Olid ho té clar. Li sembla que el sistema de gèneres és «perjudicial per a totes les persones» i que el binarisme de gènere «ha de ser destruït com més ràpid millor». «Si jo desdoblo el femení i el masculí estic reforçant el sistema. Estic dient: “Les persones ens dividim en homes i dones i prou”. I no és veritat. Hi ha altres realitats», va sentenciar.

Així doncs, quina és la solució? Què s’ha de fer? Segons Olid, el femení plural no serveix gaire per comunicar-nos ara mateix, i no vol utilitzar el desdoblament perquè «és il·legible» i perquè no funciona ni lingüísticament ni ideològicament perquè reforça el binarisme de gènere. «No cal invisibilitzar com fins ara. Crec que podem trobar altres opcions», ha contestat.

«La llengua serveix per cobrir les nostres necessitats expressives». Així, per Olid, si ara tenim una necessitat expressiva –que és visibilitzar que les úniques persones que existeixen al món no són els homes i que per això el masculí genèric decidim que no ens val–, «aleshores potser necessitem una altra eina expressiva que no tenim encara».

L’escriptora va explicar que a Suècia s’han inventat i establert un gènere gramatical nou per parlar de les persones sense dir si són homes o dones. «Aquí ho podríem inventar, també», va proposar, tot i que considera que hauria de sorgir de les persones que tenen aquesta necessitat. «En alguns col·lectius s’està començant a parlar en castellà amb la e. En català la e no funciona perquè és masculí. Jo proposo la i. Costa una mica però ho podem fer. Hi ha gent que a l’hora d’escriure posa l’@ o la x. En català no ens funciona gaire perquè la desinència del masculí és 0. Ens costa molt i és normal. A mesura que la necessitat expressiva sigui més urgent, i hi hagi més persones que exigeixin no ser tractades de masculí o femení, això es pot anar propagant. De moment no està passant perquè és petit. Si ho necessitem de debò, passarà».

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*