«Política i pedagogia són absolutament complementàries»

Philippe Meirieu és un dels pedagogs amb més reconeixement arreu del món i, sobretot, a Europa i Amèrica llatina. A mitjan de juny va venir a Barcelona per presentar el darrer llibre, Educar després dels atemptats, editat en català per Rosa Sensat dins la col·lecció Referents.

Joan Soler
 
 

Aprofitant la curta estada de Philippe Meirieu a Barcelona, vàrem conversar amb ell a la biblioteca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat sobre alguns temes del nou llibre i sobre diverses qüestions actuals. Com sempre, sigui en conferències, en converses, en entrevistes o col·loquis, en articles o en llibres, Meirieu no defuig cap tema i aborda amb rigor i convenciment tot allò que afecta el debat pedagògic contemporani.

Davant les crisis i els problemes de la humanitat, la resposta és «més educació»? Per què?

No penso pas que l’educació, ella sola, pugui resoldre els problemes actuals del món (econòmics, geopolítics, etc.) perquè són de molta complexitat. L’educació no els pot afrontar totalment, però hi té molt a dir. Els educadors hem de prendre partit en la resolució dels problemes del món. Ens cal educar els infants perquè siguin menys consumidors i, en canvi, estiguin més interessats en el fet de compartir, sobretot de compartir la cultura.

Un dels reptes més importants per a la humanitat és el repte ecològic, o sigui la supervivència del planeta. L’educació té un paper central en aquest desafiament de cara a la sensibilització dels infants, però sobretot en un canvi encara més important: ensenyar a trobar i sentir plaer, no en el consum d’allò que s’esgota, sinó en l’intercanvi d’allò que no s’esgota, com la cultura i els sabers, que, al contrari, es multipliquen.

La publicitat condueix els infants a trobar el plaer en l’acumulació i el consum dels béns materials i en la competència contra els altres. L’educació, en el marc de polítiques educatives públiques, s’ha d’orientar per altres principis com la cooperació, la inclusió, la no segregació, l’alteritat i l’enriquiment de la diferència.

Què ofereix l’escola als infants i adolescents d’avui? Què els hauria d’oferir?

L’escola no pot pressuposar, a priori, que la motivació dels alumnes ja existeix. Al contrari, la motivació no és anterior, sinó que ha de ser un objectiu de l’escola. L’escola ha d’escoltar els infants i no es pot limitar a donar-los respostes prefabricades. Ha de plantejar i proposar preguntes i ajudar a construir les respostes. O sigui, l’escola s’ha d’interessar per les preguntes, per transformar els sabers en preguntes i esdevenir un lloc de construcció del pensament crític.

Ho veig claríssim en el treball educatiu que faig amb joves que s’han radicalitzat en determinades creences i que són a la presó perquè han estat detinguts i acusats de preparar atemptats. Són joves que viuen de certeses absolutes. No els podem integrar a base de canviar la seva veritat per una altra, sinó qüestionant-los i provocant que posin en dubte les pròpies veritats d’una manera crítica. El que no podem fer és confrontar, cara a cara, les certeses de l’infant o l’adolescent amb les certeses de l’escola, que són les certeses socials, i demanar-li que abdiqui de les pròpies. Cal un canvi radical per ajudar-lo a posar en dubte les seves certeses i, així, ajudar-lo a créixer.

Quin hauria de ser el nucli essencial de la formació del mestre?

La pedagogia, amb tota seguretat. En primer lloc, a partir de la història i dels pedagogs clàssics i contemporanis, per rellegir-los a cada moment. Però també, en segon lloc, cal treballar a partir de la reflexió i l’anàlisi sobre situacions pràctiques de transmissió. És important que qui es prepara per ser mestre analitzi les resistències que oposa el qui no pot o no vol aprendre. Si el mestre o l’aprenent de mestre no són capaços de comprendre les causes del fet que l’altre no tingui interès o tingui dificultats i, en definitiva, que l’altre no aprengui, no seran capaços d’ensenyar. El moment pedagògic és el moment en el qual l’altre resisteix i, en canvi, soc capaç d’analitzar i comprendre les resistències per buscar un altre model de mediació pedagògica.

Ens pot dir el nom d’alguns referents filosòfics o pedagògics imprescindibles per fer i ser mestre avui?

Hi ha dos tipus de referències. En primer lloc, les referències heretades de la tradició pedagògica: des de Pestalozzi i la Lettre de Stans (1799), fins a Ferrer, Montessori, Freinet, Milani i tants d’altres.  És una tradició pedagògica que sempre ens aporta una nova mirada sobre la infància i els aprenentatges, que obre nous camins i ens orienta per avançar cap a posicions pedagògiques obertes a la creació i la renovació.

També és necessari interessar-se, llegir, conèixer i estudiar les aportacions dels filòsofs, sociòlegs i psicòlegs que ens ajuden a entendre el lloc de la infància avui. Els educadors necessitem comprendre el moment actual, l’impacte del món digital, de les tecnologies com el mòbil, de la globalització… Més particularment, penso que és molt important que ens preocupem i ens interessem de nou sobre els problemes de l’atenció davant els nombrosos estímuls exteriors que reben els alumnes.

Política i pedagogia. Són incompatibles?, necessàries?, complementàries?

Política i pedagogia són absolutament complementàries. Els polítics han de construir estructures que facin possible el treball pedagògic. No és fàcil, perquè els polítics sovint estan convençuts que el futur i les relacions s’han de construir sobre la base de la competència (que normalment es tradueix en violència), en canvi la tradició pedagògica es basa en la cooperació.

A més, els polítics no estan gaire preocupats per una visió a llarg termini, quan l’educació és una qüestió de llarga durada. Actualment, a més, ens trobem que els polítics estan veritablement obsessionats per les comparacions i les classificacions internacionals (per exemple, els resultats PISA). Aquest fet els aparta d’alguns dels problemes més importants i, sobretot, els fa oblidar la qüestió dels valors i de la formació dels ciutadans. Marta Mata recordava sovint que era necessari pensar sobre el projecte de societat que volem construir.

Actualment, a França tenim un fort moviment que vol bandejar la pedagogia i fonamentar l’educació, de manera exclusiva, en la neurociència. No dubto de les aportacions de la neurociència, però pensar que només pot existir una única ciència de l’educació –en singular– és perillós. Jo penso que hi ha diferents ciències de l’educació –en plural– que expliquen l’acte educatiu. D’altra banda, hi ha l’art d’ensenyar, que necessita les ciències de l’educació i la reflexió filosòfica i política en conjunt.

A través de Marta Mata, vaig conèixer el diàleg entre política i pedagogia quan ella presidia el Consell Escolar de l’Estat. És el veritable diàleg el que hauria de presidir les relacions entre política i pedagogia.

Quin és el lloc de la política a l’escola? Es pot debatre de temes polítics a la classe?

És evident que aquesta és una qüestió complexa. L’escola no ha de ser un lloc de debat polític igual que una assemblea de càrrecs electes o que una reunió d’amics. L’escola ha de ser un espai de reflexió política que prepari els alumnes per a l’exercici de la ciutadania, però no un lloc per organitzar votacions sobre la independència o sobre l’exclusió o acollida dels immigrants. En canvi, l’escola ha de trobar els moments de mediació per parlar de qüestions polítiques que es poden abordar, per exemple, a través de l’ensenyament de la història, de la literatura o de la ciència.

Aquestes mediacions culturals són funcions pròpies de l’escola. L’escola ha de propiciar debats filosòfics sobre qüestions que interessin els infants, a través de fórmules organitzatives que permetin superar les expressions només emocionals, i que preparin per a la reflexió política, perquè preparen per al debat democràtic: demanar la paraula, respectar la paraula, escoltar i comprendre els arguments de l’altre abans de contradir-lo, trobar els punts d’acord i de desacord, etc.

L’escola pot ajudar a construir «el comú»? Com?

L’escola ha d’ajudar-nos a construir el comú encara que sigui difícil. Ho ha de fer actuant en dues direccions. En primer lloc, l’escola ha d’insistir i treballar en allò que uneix els alumnes i no en allò que separa. Tradicionalment, el que uneix són els sabers i el que separa són les creences. A l’escola no hem de debatre sobre les creences perquè no es poden demostrar, però en canvi hem de discutir i reflexionar sobre els sabers que formen part del comú.

El segon element que ha d’ensenyar l’escola és que, siguin qui siguin i d’on siguin, els humans tenim les mateixes preocupacions, les mateixes pors i angoixes i les mateixes esperances. Sigui quina sigui la cultura, hem d’afrontar i resoldre els mateixos problemes. A partir d’aquesta constatació, jo penso que el comú es troba, no en les respostes, sinó en les preguntes. L’infant pot comprendre que, malgrat que no compartim les respostes, compartim i partim de les mateixes preguntes. Aquí radica una funció fonamental de l’escola, i en el meu llibre insisteixo molt en la necessitat de l’aprenentatge de l’empatia, de la capacitat de comprendre allò que passa dins l’altre, de comprendre que l’altre sofreix si jo li faig mal i de descobrir que la humanitat és sagrada en l’altre, igual que ho és en mi mateix.

També és descobrir que l’altre em pot aportar alguna cosa i que jo també li puc aportar a ell alguna cosa. És descobrir que tenim necessitat dels altres i que, per aquest motiu, no ens hem de destruir sinó ser solidaris i ajudar-nos mútuament. Si l’escola actua en la direcció de la cooperació i l’ajuda mútua en el nucli de les seves pràctiques, contribueix a construir el comú. Aquest és, en definitiva, el missatge de l’Escola Nova.

Després de la jubilació administrativa, què fa i a què es dedica Philippe Meirieu?

Treballo amb totes les persones que em necessiten i a les quals puc ser útil. Actualment, a França treballo amb joves afectats pel fenomen de la radicalització, joves que estan fascinats per les teories dels complots i les conspiracions, per intentar mostrar-los que poden existir dubtes en les seves creences. És un tema molt complicat i difícil que no ha estat tractat abans per la nostra societat. Però, encara que sigui un tema nou, és un tema d’interès i és necessari tractar-lo, sobretot després del creixement del potencial de les xarxes socials entre els joves, que permet l’accés a situacions de violència real (per exemple, una decapitació) o a la pornografia a través d’internet per part dels infants.

M’interessa sensibilitzar el professorat i els pares i mares sobre aquests temes, però també els qui prenen les decisions polítiques, perquè es tracta de qüestions que són responsabilitat del conjunt de la societat i no només de l’escola. Aquesta possibilitat que obren les xarxes socials és molt positiva perquè permet l’intercanvi i la descoberta de l’altre, però també permet la difusió de l’odi i la barbàrie, i nosaltres no podem negligir aquests comportaments.

Treballo amb dos tipus de joves: amb els que ja són a la presó o en centres tancats, però també amb els que estan escolaritzats en centres d’ensenyament de les barriades de les grans ciutats (la banlieue), on hi ha molta presència de reivindicacions identitàries i que rebutgen la integració. Treballo amb el professorat i amb els animadors socioculturals. Per exemple, ara estem fent una experiència amb estudiants joves d’una escola de cinema perquè ensenyin als joves de les presons i als adolescents dels instituts la manera com es poden manipular les imatges perquè presentin com a real allò que no és veritat. Això és molt interessant, perquè els joves estan fascinats i, a la vegada, estan manipulats per les imatges i la propaganda.

Quins són els temes que actualment més el preocupen amb relació a l’educació? Quines preguntes es formula?

Em preocupen molt totes les qüestions que tenen a veure amb la vida al planeta des del punt de vista educatiu. ¿És possible integrar la preocupació ecològica a l’escola, no només com un aspecte complementari, sinó com el nucli de la solidaritat entre els humans en un planeta limitat en recursos naturals? Com ha d’actuar l’escola en la lluita per fer possible la vida al planeta d’una manera pacífica, sense enfrontaments? Jo penso que l’escola ha de prendre partit en aquesta lluita planetària, i que actualment no ho fa prou.

Em pot dir quins són els aprenentatges o descobriments que ha fet darrerament?

Vull destacar els treballs de Matthew B. Crawford, un filòsof nord-americà que distribueix el seu temps entre la universitat i un taller mecànic de reparació de motos. [És autor d’obres com  Shop Class as Soulcraft. An Inquiry into The Value of Work (2009; traducció castellana: Con las manos o con la mente, 2010) i The World beyond your Head. On Becoming an Individual in an Age of Distraction (2015)].

Es preocupa i investiga sobre la funció de la mà en la formació de la intel·ligència dels ciutadans. Crawford mostra que els infants d’avui tenen dèficits molt importants amb relació al treball de les mans. Per exemple, no comprenen les resistències dels objectes. Aquest és un aspecte sobre el qual jo no havia posat mai prou atenció. Ha estat una descoberta que m’ha portat a reflexionar amb els mestres sobre el lloc del treball amb les mans a la classe, i no només a l’educació infantil sinó al llarg de tota l’escolaritat i fins a la universitat.

El treball de la mà és important en la concentració i en la construcció de la modèstia, per exemple. Si em demanen què introduiria en el programa escolar d’un infant de deu anys, proposaria, sense cap mena de dubte, la fabricació d’un tamboret sense cola ni claus, per fer treballar les mans, però també la intel·ligència. En una societat de pantalles com la nostra, pràcticament ha desaparegut el treball manual. En canvi el treball de la mà amb la terra, la fusta, la pedra o el ferro contribueix a la comprensió del món i, sobretot, al respecte envers el món. També he experimentat com adolescents addictes a la droga recuperaven l’equilibri a partir del treball conjunt amb artesans, agricultors, etc. Per aquests motius, és un tema que actualment m’interessa molt.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*