Estimats Reis Mags, aquest any demanaré la joguina més llesta del món

No m'interessen aquestes joguines mentre elles siguin els que portin la veu cantant –mai millor dit– del joc. Les ganes de jugar les posen els nens, i el dret desenvolupar-se cognitivament en llibertat i sense ser conillets d'índies, no es pot posar en dubte.

Liliana Arroyo
 
 
 

Estimats Reis Mags,

Un altre cop arriba desembre i aquí estic escrivint la carta amb els meus desitjos per aquest Nadal. A casa sempre m’han dit que he de portar-me bé, perquè si no tindré carbó. Però aquesta norma del portar-se bé no sempre es compleix: a vegades hi ha nens molt bons que estan sense joguines i hi ha nens que haurien d’aprendre a portar-se millor i es passen les vacances desembolicant paquets. El joc no hauria de ser un premi ni un càstig, ni les joguines un termòmetre de l’obediència. Jugar és un dret, però no calen objectes cars ni sofisticats. Vosaltres que repartiu joguines pel món, a veure si també podeu ajudar-me a portar l’ideal d’entorns de joc lliures i sans per a tothom.

Doncs bé, tornem a les joguines intel·ligents. Ara que amb internet totes les coses es tornen llestes (les televisions, els mòbils, fins i tot els cotxes!), aquest any em plantejo demanar la joguina més llest del món. Per això he estat parlant amb alguns amics que van demanar joguines intel·ligents l’any passat, a veure què tal els ha anat. La majoria d’aquestes joguines són xerraires perquè inclouen un chatbot o robot de conversa. Diuen que són robots que aprenen i es fan més intel·ligents a mesura que juguem amb ells, però en realitat uns busquen les respostes a Viquipèdia i d’altres graven les nostres preguntes i les envien a una central perquè els senyors de Nuance ens escoltin i preparin una resposta adequada.

Per exemple, la Maria em va dir que el seu Hello Barbie escoltava atentament tot el que li deia i ho pujava al núvol de Mattel. Doncs home, si jo li expliqués un secret no m’agradaria que quedés gravat per allà! També em va dir que quan ella i el seu germà Marcos jugaven amb la nina van estar rient molta estona perquè li van preguntar si li agradava anar a l’escola i ella va respondre que era més divertit parlar de moda. Almenys aquesta Barbie només escoltava quan li premies el botó, perquè ara el que es porta són joguines que estan connectades tota l’estona, estiguis o no jugant.

A en Joan i l’Anna, els bessons, els encanten els acudits i per això es van demanar un i-Que. Aquest robot, a més, més sembla que tingui les respostes de tot: tu li preguntes el que vulguis i ell sap trobar qualsevol cosa a internet. Van començar a usar-lo per a tot, fins i tot per fer els deures! Era tan còmode anar preguntant i ja està… Fins que un dia, de cop i volta, a l’i-Que li va donar per espiar-los. Sembla ser que algú va interferir el senyal de Bluetooth –un hacker, diuen, a 12 metres de distància– i es va convertir en un micròfon de tot el que passava al seu voltant. Sort que normalment el tenen guardat a l’armari, perquè si el tinguessin al menjador s’assabentaria de tot el que diu la família cada nit durant el sopar!

Finalment vaig preguntar als meus veïns sobre la seva experiència amb la Cayla, una nina superllesta també. Té una base de dades de respostes que creix cada dia, i fins i tot té gustos propis. A ells els ha parlat de les seves pel·lícules preferides i de les seves marques de xocolata favorites. El primer dia els va fer riure molt, però la seva mare els va dir que això no era gaire graciós, perquè el que estaven fent eren anuncis. Un tipus de publicitat subliminal que es cola als jocs dels nens, convidant-los a normalitzar aquest tipus de missatges.

També me’n vaig anar a una escola bressol, perquè vaig escoltar que algunes universitats espanyoles estaven desenvolupant joguines amb sensors incorporats per detectar problemes de desenvolupament a edats molt primerenques. I sí, tenien en un raconet una torre de cubs que detectaven el moviment, la pressió i l’acceleració i a partir d’aquests paràmetres podien alertar de dificultats motores. Això és un bon ús, vaig pensar… encara que no sé si amagar sensors ja des dels sonalls és una bona forma de començar a introduir-los en el joc a la vegada que en un entorn absolutament vigilat i panòptic.

Per saber si tot això havia passat en altres cases i als altres nens del món, vaig decidir investigar una mica més. I vaig arribar a un informe d’una espècie d’organització de consumidors de Noruega. Van tenir la paciència de fer un llarg informe sobre les característiques d’aquestes joguines intel·ligents. Dues cosetes em van cridar l’atenció d’aquest informe: una, la quantitat d’empreses involucrades en desenvolupar aquestes joguines connectades; i una altra, que aquest tipus d’objectes no compleixen amb la normativa europea de protecció dels consumidors, especialment pel que fa al dret a la privacitat.

En definitiva, m’ho penso millor i aquest any de moment no vull joguines connectades. No les vull fins que siguin intel·ligents de veritat i em permetin portar la imaginació més enllà del que la puc portar amb el joc simbòlic. No m’interessen aquestes joguines mentre elles siguin els que portin la veu cantant –mai millor dit– del joc. Les ganes de jugar les posen els nens, i el dret a experimentar, provar i desenvolupar-se cognitivament en llibertat i sense que ningú els faci servir com a conillets d’índies, no es pot posar en dubte.

Liliana Arroyo
Sobre Liliana Arroyo

Liliana Arroyo Moliner és investigadora i docent de la Universitat de Barcelona, a més de consultora independent en projectes internacionals. Contacte: Twitter | Més articles