Exposar l’educació

El terme educació ha de desvincular-se d'allò escolar i de les manualitats per adquirir el rang de pràctica cultural generadora de coneixement que li correspon

María Acaso
 
 
 

Exposició ‘Ni arte ni educación’ a Matadero, Madrid / Foto: Jorge Mirón

El mes passat va tenir lloc a Madrid ARCO 2017, un espai on se citen els professionals del mercat de l’art i on les arts visuals s’entenen, primer de tot, com un negoci. En el context de la fira, cada any hi tenen lloc diferents trobades professionals que toquen temes adjacents al mercat de l’art, i aquest any, per tercera vegada consecutiva, s’ha celebrat una trobada sobre educació.

Les relacions entre el mercat de l’art i l’educació artística no existeixen. A les estructures financeres poc o gens els importen els problemes que planteja el món en relació amb les imatges i les possibles maneres que tenim de defensar-nos d’elles. Si els s’interessessin, aquest interès tindria a veure, probablement, amb com ensenyar-nos a deixar-nos seduir per aquestes imatges, en comptes d’aprendre a desautoritzar-les. Però nosaltres (Pedagogies Invisibles), les que hem dissenyat i produït l’esdeveniment, creiem important que l’educació es filtri en un espai així i que adquireixi la visibilitat que mai ha tingut.

El tema triat aquest any han estat les exposicions sobre educació que han proliferat en el panorama cultural en els últims anys i s’han seleccionat cinc casos d’estudi: “Un saber realment útil”, exposició realitzada al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia el 2015; “Lesson 0”, realitzada a la Fundació Joan Miró, també el 2015; “Sense títol”, duta a terme en l’Espai Fundació Telefónica el 2016; “Cohabitar entre”, realitzada a la Fabra i Coats durant 2016 i 2017; i, finalment, “Ni art ni educació”, produïda per Matadero Madrid al 2016.

Aquesta sobtada aparició d’allò educatiu com a tema d’allò expositiu ens sembla, si més no, sospitosa. Des de Pedagogies Invisibles ens semblava interessant abordar quin era l’origen d’aquesta preocupació, com s’han dissenyat i produït aquestes exposicions i per a què s’han dut realment a terme.

Va ser molt interessant comprovar que, del primer que es va parlar, va ser de la controvèrsia que ha sorgit perquè algunes institucions han esborrat el terme educació de la comunicació dels seus programes i l’han substituït per mediació. Aquesta “al·lèrgia” a allò educatiu mereix ser investigada quan l’entenem com una paradoxa: justament quan les institucions culturals es mostren més interessades pel fet educatiu, resulta que se suprimeix la paraula educació. Vivim un segon gir educatiu en què les institucions i els seus agents principals abracen allò educatiu, alhora que són pocs els comissaris i artistes que adquireixen un coneixement expert sobre educació; a això s’hi uneix una concepció de les nostres pràctiques com un procediment perquè els públics entenguin els discursos d’aquestes dues figures, però sense acceptar la feina de les educadores com una pràctica cultural autònoma generadora de coneixement.

En aquesta confluència, considero molt important tornar a donar-li el valor que es mereix al terme educació. I, més enllà dels debats sobre si el públic infantil està emancipat o no (recordem la distinció que va establir Meirieu al respecte el 2013), cal reivindicar la potència del terme. Imaginem per un moment que la feina dels artistes no es digués art o que la dels comissaris no es denominés comissariat. El terme educació ha de desvincular-se d’allò escolar i de les manualitats per adquirir el rang de pràctica cultural generadora de coneixement que li correspon, però no per això ha d’abandonar la sonoritat del seu nom.

També van ser recurrents les al·lusions a la “barbàrie” del públic. Especialment a “Ni arte ni educación”, la participació va ser percebuda com un acte que en moltes ocasions va traspassar determinades línies, i, en aquest traspassar-les, ens vam fer la pregunta de què significava aquesta violència per part dels espectadors. Com va apuntar Aida Sánchez, de Serdio, la barbàrie pot entendre’s com un “acte revelador”, com un udol que defineix la posició que els públics estan demandant. De la mateixa manera que la suposada violència del 15M va visibilitzar el desig d’una participació activa en la política per part de la ciutadania, potser estiguem en un moment en què el públic reclama alguna cosa semblant a les institucions.

Foto: Jorge Mirón

A “Ni arte ni educación” vam establir el programa “Cessió ciutadana”, mitjançant el qual el públic va articular catorze dispositius que van formar part de l’exposició de manera inesperada. Dins el comissariat del GED (Grup d’Educació de Matadero), ens preocupava la participació del públic, de manera que el vam integrar a través d’aquest procés, que va resultar un dels més interessants pel que fa a la generació de coneixement de l’experiència. Aquesta és una entre les moltes possibilitats de reconèixer l’espectadoria des d’una òptica diferent; per descomptat que no és l’única, però es tracta d’una proposta que ha funcionat.

I per acabar, en un moment en què dins de la gestió del coneixement s’estan posant en dubte els formats, especialment el format expositiu, ¿té sentit que les professionals de l’educació ens dediquem a reproduir-los? ¿Per què els departaments d’educació consideren un privilegi poder comissariar una exposició? ¿Què subjau en el fet que l’educació sigui un tema recurrent en allò expositiu? Quan els comissaris i artistes fan educació, es respecta aquest gir; però quan som les educadores les que incorrem en el comissariat o en la producció artística (dues coses que ocorren amb molt poca freqüència), les nostres propostes es posen en dubte.

Crec sincerament que la creixent obsessió dels departaments d’educació per comissariar té a veure amb la necessitat de reclamar una visibilitat que mai hem tingut: això de desitjar la joguina de l’altre té a veure amb que ens vulguin, amb situar la nostra feina a la primera plana del museu, en els fulls volants; volem ser a la inauguració com a protagonistes i no només en qualitat de convidades. I aquesta petició és legítima, perquè és la situació prèvia a la simetria. És la llei de quotes, una mena de discriminació positiva que necessitem en l’avantsala definitiva del nostre reconeixement.

Substituir educació per mediació, acceptar la barbàrie o voler jugar amb la joguina de l’altre són els temes que són presents a la cruïlla de l’art, l’educació i els museus, en un moment en què la quantitat d’exposicions que toquen el tema de la educació ens situa davant d’una doble paradoxa: ara que l’educació sembla més visible que mai, aquesta falsa visibilitat és la conseqüència d’una invisibilitat intrínseca. Reivindicar l’educació, connectar amb els públics i visibilitzar els departaments d’educació sense que sigui necessari exposar són gestos senzills que aconsegueixen que canviïn les coses complicades.

“Aquí està la veritable diferència entre un nen i un adult: un nen ha de ser educat, és a dir, cal triar per ell què ha d’aprendre (encara que després se’l deixi aprendre lliurement); un adult pot seguir aprenent, però tria ell mateix què aprendre: en el veritable sentit del terme, no ha de ser, no pot ser educat (Arendt, 1989)”. (Meirieu, Frankenstein educador, 2013).