F. Mayor Zaragoza: “Si la raó és que falten recursos vol dir que no creuen en l’escola inclusiva”

Federico Mayor Zaragoza ho ha estat tot en el món de l’educació, de professor a ministre passant per rector, si bé és especialment recordat pels 12 anys que va dirigir la Unesco (1987-1999). Parla d'una escola i d'una societat inclusives i de recuperar valors que l'economia s'ha emportat per davant.

Víctor Saura
 
 
 

Federico Mayor Zaragoza, divendres passat al Congrés Barcelona Inclusiva / ACPO (Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació)

Federico Mayor Zaragoza, divendres passat al Congrés Barcelona Inclusiva / ACPO (Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació)

Poques persones al món tenen l’autoritat moral de Federico Mayor Zaragoza per parlar. Però ell ens demana que parlem tots. Que no callem i que, si cal, desobeïm. El currículum d’aquest humanista universal de formació científica nascut fa 80 anys a Barcelona és només comparable a la passió amb què exposa uns arguments i uns missatges que semblen més propis del 15-M, sense necessitat de canviar de pentinat o treure’s la corbata. Ho van poder comprovar divendres passat els més de mig miler de persones que van participar al Congrés Barcelona Inclusiva, on Mayor Zaragoza va pronunciar una conferència titulada “Principis i valors per a una societat inclusiva en el segle XXI”. En el món de l’educació ho ha estat tot, de professor a ministre passant per rector, si bé és especialment recordat pels 12 anys que va dirigir la Unesco (1987-1999). Aquell període el va convertir en un referent mundial i des d’aleshores no ha abdicat del seu compromís per fer un món millor.

Principis i valors per a una societat inclusiva, quins són?

Hem de tornar de manera urgent als valors que teníem a Occident abans que als anys vuitanta, gràcies al senyor Reagan i la senyora Thatcher, canviéssim els valors ètics pels bursàtils. I ara ens fan molta falta. Al preàmbul de la Constitució de la Unesco es diu que totes les accions dels éssers humans “han de ser guiades pels principis democràtics de la dignitat, la igualtat i el respecte mutu de tots els sers humans”. Això són els valors! En el moment en què això ens ho creiem de veritat i ho incorporem a la nostra vida quotidiana ja està tot resolt, ja no hi ha exclusió perquè tots som iguals en dignitat. Hem de ser orientats seguint aquests drets.

Que el món és injust ho sabem, el debat és entre els que creuen que les desigualtats van a més o a menys.

Tots aquells que es basen en indicadors economicistes troben disculpes per a tot. És cert que l’esperança de vida ha augmentat i que han canviat molts paràmetres, però fixi’s, Oxfam ens acaba de donar una dada que trobo terrible: 85 persones tenen una riquesa equivalent a la meitat de la humanitat, 3.300 milions de persones. Si ara li sembla que la desigualtat no ha augmentat… Es va dir que la liberalització ho resoldria. Al contrari. Ja veu com li va a Europa, quin desastre! I per què? Perquè no hem mantingut aquests principis, els hem canviat per les lleis del mercat. Abans, tots els països formaven part d’unes Nacions Unides on hi érem tots, i és veritat que els que volen manar sempre de seguida van imposar un sistema de vetos, però almenys hi érem tots. Ara aquests mateixos senyors són els que intenten substituir les Nacions Unides pel G-7, el G-8 o el G-20. Però com esperen que set o vuit països manin sobre 196!? Jo recordo amb certa freqüència uns versos del Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible, però qui, si no tots”. Hem de ser tots! I no ho som perquè hem deixat que siguin els mercats.

I llavors què hem de fer?

Hem de dir als mercats que ja en tenim prou. Avui tenim una responsabilitat molt gran. Les persones que podem hem de dir el que pensem i que ja en tenim prou. S’ha acabat el silenci. Jo comprenc que hi ha persones que no puguin, perquè els hi va la feina. Aquests, que callin, però tots els que podem parlar, tots, hem de cridar. Avui, per primer cop a la història, ens podem expressar, podem dir el que ens doni la gana. Com es diu al preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans, aquests drets són per alliberar la humanitat de la por. Aquest canvi, aquest retorn als valors ètics, l’han de liderar la comunitat docent, l’artística i la científica. I és absolutament fonamental el principi d’inclusió, el pensar que l’altre és absolutament igual a nosaltres.

En termes d’inclusió, la societat catalana o espanyola és diferent o igual als altres països que vostè coneix?

En general, millor. Si alguna cosa té bona Espanya és la qualitat del professorat, jo mateix la vaig gaudir quan era un adolescent i estudiava a l’escola Virtèlia. En aquest Congrés on som es parla de psicopedagogia, de filosofia… és això el que ens fa falta! Perquè ara tenim un ministre que en comptes d’inspirar-se en això s’inspira en els informes de la OCDE, una institució econòmica l’objectiu de la qual és fer bons consumidors. I això no serveix, ens hem d’inspirar en els que saben d’educació. Què és educació? També ho diu la Unesco d’una manera brillant: formar a éssers lliures i responsables. Això no es pot perdre!

Federico Mayor Zaragoza, amb Miquel Àngel Essomba, al Barcelona Inclusiva / ACPO (Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació)

Federico Mayor Zaragoza, amb Miquel Àngel Essomba, al Barcelona Inclusiva / ACPO (Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació)

Doncs jo no diria que els docents tenen gaire bona premsa.

Perquè ens guiem per la notícia, que sempre es fixa amb lo insòlit. Alguns periòdics d’ultradreta han arribat a publicar-ho en portada: “Declivi moral de l’educació a Espanya!”, “Violència a les aules!”… Però vostè sap quants alumnes i quants professors hi ha a Espanya? Uns nou milions d’alumnes i uns 850.000 professors; mirem el conjunt de les coses i parlem del que és veritat i el que no ho és.  Els mestres i professors espanyols són molt bons, els que de vegades no ho són tan són els pares. Les mares sí, elles acostumen a complir, perquè per elles normalment el més important del món són els seus fills, però en el cas dels homes encara hi ha aquesta inèrcia de desentendre’s de l’educació dels fills. Quan ens comparen amb els resultats de Finlàndia fa falta que algú recordi que allà els pares s’impliquen en l’educació del seu fill tan com les mares, mentre que aquí pregunti a les ampes quants pares s’impliquen realment, no arriba al 30%.

Els mitjans li donem massa importància als resultats de PISA?

Això ho he dit sempre. Però què hi té a veure PISA amb l’educació? És ridícul. Que mirin les publicacions de la Unesco, que mirin l’informe Delors, que jo vaig promoure en aquell moment, que mirin als que en saben d’educació. Ara, a més, com que vivim més anys, hi ha molts mestres i professors que després de fer classe durant 30 o 40 anys estan en bona disposició per donar el seu consell. L’experiència és fonamental, és el balanç entre els encerts i els errors. Doncs preguntin! Una cosa és l’educació i una altra la capacitació. Es pot saber molt anglès i moltes matemàtiques i ser un perfecte maleducat.

Vostè va mostrar el seu rebuig a la LOMCE, que no obstant s’ha aprovat. Quins serien des del seu punt de vista els aspectes més negatius d’aquesta llei?

La llei. Ja n’hi ha prou. Hi ha coses que s’han de millorar, no hi ha cap dubte, però qui ha de dir el que s’ha de millorar? Els mestres, amb els pares… la societat en el seu conjunt. Perquè l’educació, ho torno a dir, ni és l’escola ni és només responsabilitat dels professors. Però aquesta llei introdueix altra vegada un pensament que és excloent respecte a altres veritats: nosaltres som els que tenim raó i la nostra religió és la vertadera. Compte, perquè això és molt perillós. Jo sempre he dit que hi ha quatre temes que són supra-partit polític: l’educació, la sanitat, la justícia i la ciència. En qualsevol d’aquests camps no es pot imposar res com ho han imposat, amb la seva majoria absoluta. És legal? Sí, però és antidemocràtic. La mateixa paraula ja ho diu, lo absolut és contrari a lo democràtic. Crec sincerament que en aquests casos s’ha de fer desobediència civil, s’ha de dir que això és massa important i afecta a la nostra consciència. L’objecció de consciència està contemplada a la declaració de DDHH i a totes les constitucions, i s’ha de començar a dir que hi ha temes que vostès no ens poden imposar per una situació circumstancial. Vostès poden legislar, però el conjunt dels mestres i pares han de dir que no, que no volen que els seus fills els formin per ser uns consumidors.

Però els itineraris i el currículum que fixa aquesta llei no es poden obviar tan fàcilment…

Sí que es pot fer i espero que així sigui. El setembre de 2010, sent el líder de l’oposició, el president Rajoy va fer una crida a l’objecció de consciència i la desobediència per l’assignatura “Educació per la ciutadania”. I immediatament la Conferència Episcopal li va donar suport. Doncs ara també, però no per una assignatura, sinó per una llei.

L’educació inclusiva, malgrat que és un concepte molt ampli, té molt a veure amb els alumnes amb discapacitat. Com veu la seva situació vint anys després de la Declaració de Salamanca?

Quan vam promoure aquella conferència a Salamanca el que teníem clar quan és que són en primer lloc persones, i que molts d’ells a més tenen tantes plurivalideses que compensen la minusvalidesa que tinguin; d’altres s’ha de reconèixer que no. Jo per això penso que no es pot parlar d’inclusió de manera generalitzada, sinó personalitzada. I aquí és on s’han de gastar els diners! Estem sempre pensant en la seguretat, i això és un disbarat! Quan cada dia es moren de fam 30.000 nens d’1 a 5 anys nosaltres seguim parlant de si el zigot és un ésser humà o no. Per tant, s’ha de personalitzar, hi ha nens i nenes als quals els pot ajudar molt estar inclosos, i n’hi ha d’altres que necessiten un tractament molt específic pel tipus de discapacitat que tenen. Però en tot cas el dret a l’educació de les persones amb discapacitat és un tema fonamental.

Aquí tothom sembla estar d’acord amb l’escola inclusiva, el problema és quan et topes amb l’argument dels recursos, de que no hi ha prou recursos…

Aleshores és que no hi estan d’acord! Escolti, això és com quan vaig veure que es creava un ministeri d’Economia i Competitivitat, vaig pensar, mira què bé, aquests homes han comprès que l’economia finalment depèn del coneixement que tenim, però el primer que van fer va ser retallar-ho… vull dir que no es refïi. A la meva edat jo ja no em fio de ningú, només dels fets. Obras son amores, diuen. Quan veig que fan les coses que deien que farien, molt bé, i si no, no me’ls crec. Per exemple, a l’Obama me’l crec, perquè va dir que faria el Medicare i ho ha aconseguit fer (ho estaven intentant des de Harry Truman!) Per què? Perquè ha demanat perdó però no ha demanat permís. Hi ha vegades que els que manen han de fer les coses perquè s’han de fer, i aquí en aquests moments estem supeditats totalment a la visió neoliberal que està assolant Europa. Que no hi ha recursos? Vostè s’ha fixa’t en el que han pagat de deutes per defensa? Doncs més de 1.700 milions d’euros. Avui, en el mateix moment que es moren 30, 40 o 50.000 persones cada dia de fam ens estem gastant 3.000 milions de dòlars diaris en armament. La guerra és el gran negoci mundial, i tot el que fem és només per protegir el 20% de la humanitat! Què estem bojos? Doncs sí, ho estem.

Abans m’ha dit que la comunitat educativa ha de liderar aquest canvi, però com?

Miri, l’educació és aprendre a mirar d’una altra manera. Això ho he explicat moltes vegades, però a mi em va impressionar molt la història d’aquella nena d’Uruguai que arriba per primer cop a Punta del Este i mai abans havia vist el mar, i al baixar de l’autocar tira de la faldilla de la seva mestra i li diu “maestra, ayúdeme a mirar”. Nosaltres hem d’ajudar a la gent a mirar, i hem de mirar el món en el seu conjunt. Recordo una nit a Pretòria, conversant amb el president Nelson Mandela, que és un home que m’ha marcat molt. L’avenir, em va dir, com el seu nom indica ha de venir, està per fer, i el podem fer diferent.

  • Manuel Valero Ribes

    Molt bon discurs i no li falta raó en tot el que diu, com a home de ciències ha estat un excel·lent comunicador cap als seus discipols i pot ensenyar tot el que expressa en les càtedres i sembrar la llavor de la igualtat d’oportunitats i comprensió en una societat molt injusta, on només es pot comprendre a través dels professors que desvetllen la grandesa del seu cervell a través del seu gran cor.

    Quan va entrar en política en dictadura feixista, va deixar l’ensenyament ia viure de la política i ha estat un d’ells; dels que ho veuen tot amb molta claredat i no es fa res amb els greus problemes que pateix la humanitat i que ell mateix relata amb tanta exactitud.

    Paraules són el que ens sobren i els que viuen molt bé diuen d’arreglar les desigualtats i passen els anys i no hi ha canvis a millor, només per als que tenen una feina segura sense por a perdre i això, no ho pateixen els polítics que passen de cadira en cadira durant tota la seva vida.

    Pel que fa als professionals mestres i l’ensenyament al nostre país és de pena i si toquem l’escola inclusiva pitjor que pitjor. Què hi ha molt bons professionals ?, no hi ha cap dubte, és la sort d’aquest país, però també n’hi ha de molt dolents i gràcies a la conscienciació dels pares, si dels pares “sui generis” que ajuden els seus fills s més enllà del possible i no m’atreviria afirmar que només les mares, també hi ha pares.

    Els que ens estrenyen el cinturó fins perdre els pantalons ja els coneixem i reneguem d’ells, els puristes que tenen molt bones paraules també els coneixem, però tant uns, com els altres, viuen a costa de la política i de la manca dels recursos que pateixen infinitat de milions de persones i les paraules se les emporta el vent … !!!

    L’avi Manel de dos néts amb autisme.