La febre del blog i les xarxes socials a les escoles

Tenint en compte que no totes les escoles fan el mateix ús de les xarxes o dels blogs, però considerant també que aquesta pràctica està cada vegada més estesa i instaurada, m'arrisco a afirmar que s'inverteix una quantitat ingent d'hores en visibilitzar el que passa a dins

Anna Torralbo
 
 

Em passejo per diversos blogs d’escoles i corroboro la meva hipòtesi (no massa arriscada) que estan plens de fotos i vídeos. Pàgines i pàgines d’entrades: activitats a les classes, excursions, festes… Centenars de moments capturats en imatges. A continuació, em faig la següent pregunta: Quant de temps suposarà fer i penjar tot aquest arxiu visual? Escullo una escola com a model i reviso totes les fotografies que s’han fet: en un mes i mig s’han penjat 1.662 fotos (prèviament seleccionades, pel que en realitat se n’han fet moltes més). Sense ser massa exhaustiva (òbviament faig el recompte per aproximació), estimo que cadascuna d’aquestes imatges poden necessitar 3 minuts per completar el cicle: des que es fa la foto fins que és publicada en un post, amb el seu respectiu text. Segueixo fent comptes, 1.662 fotos a tres minuts cadascuna, ens dóna un total de 83 hores. 83 hores invertides a donar visibilitat a activitats que es realitzen a l’escola! Segueixo fent comptes, encara no puc donar crèdit a aquestes xifres, pel que em decanto per veure-ho des d’una altra perspectiva: dividit 83 hores per les sis setmanes durant les quals s’han fet les fotos, em surt a 14 hores per setmana. La cosa no millora. Continu, dividint les 14 hores per les persones que s’encarreguen de penjar i gestionar aquestes imatges (normalment membres d’una comissió). Faig una aproximació, i considero que poden ser 5 (evidentment no tinc en compte les persones que han fet les fotos). El resultat final és de 2,8 hores a la setmana per persona. I, esperin! No he tingut en compte totes les altres xarxes socials a la qual les escoles estan vinculades: Twitter, Facebook, Instagram…

Tenint en compte que no totes les escoles fan el mateix ús de les xarxes o dels blogs, però considerant també que aquesta pràctica està cada vegada més estesa i instaurada, m’arrisco a afirmar que s’inverteix una quantitat ingent d’hores en visibilitzar el que passa a dins. Temps dedicat a una activitat que, en realitat, no té un fi pedagògic. Perquè, també cal dir-ho, és cert que amb totes aquestes imatges es podria fer molta feina: expressions orals, expressions escrites, tallers de fotografia, reportatges o articles, còmics del que passa a l’escola… Però això poques vegades passa. Quina és la finalitat última i primària de tot aquest arxiu visual? S’ha preguntat la comunitat educativa quina és la fi de tota aquesta participació en les xarxes socials?

Li dono voltes a l’assumpte i em pregunto per què l’escola pública ha de promocionar-se d’aquesta manera, competir entre elles per la qualitat del que es mostra (no del que es fa, en realitat). També em pregunto si tot això té a veure amb les famílies. Realment necessiten “veure” tot el que passa? No poden els seus propis fills explicar-ho? Mentre la mare, pare, avi, etc, mira les fotos, què fa el fill o filla? Juga a una altra cosa? Espera a què acabin? Sigui el que sigui, crec que és una pena que estiguem desaprofitant la possibilitat de conversar i imaginar a través de les paraules que arriben de l’altre, i que ens fan veure, a través d’aquest (i no d’una imatge), el que han viscut. Perquè, encara que l’alumne/a hagi explicat el que ha fet o el que ha passat, moltes vegades es recorre a la imatge per corroborar-ho. Com si les paraules ja no ens fossin suficients, com si només la imatge pogués donar crèdit o validar el que ha passat. I aquí es perd molt, perquè ja no cal fer un esforç per relatar, ni per entendre, ni imaginar. La narrativa requereix massa temps. Amb un clic n’hi ha prou: una imatge val més que mil paraules. I que trist haver de dir això, ja que és en l’ús de la paraula on l’opinió i l’experiència de qui l’ha viscut pot aflorar, ja que, d’una altra manera, ens ho perdem.

D’altra banda, la imatge funciona com a condicionant, perquè no podem obviar que mai es penjaran aquelles en què l’alumne s’avorria o plorava: “He vist que heu celebrat el dia de la pau a l’escola. Sí, però ha estat un rotllo perquè… Però, què dius? Si heu fet coses molt xules, que ho he vist jo…” Sense adonar-nos-en, ofeguem la veu de l’altre emparant-nos en les imatges, imatges que, en realitat, tenen alguna cosa d’hipòcrites, perquè elles sempre ens relataran que tots estaven molt feliços.

Però com a professora hi ha altres aspectes que em preocupen. I és que penso en les vegades que ens lamentem que no tenim temps de fer les nostres tasques: adaptacions curriculars, programar, coordinar-nos, reflexionar sobre el que fem, parlar amb l’alumna X, trucar a la família X, al psicòleg… Com podem dedicar tant temps a una tasca tan irrellevant com fer i penjar fotos, i en canvi no tenim hores per fer el que sí realment importa? És cert que l’escola està sent sacsejada per una onada de canvis (diguem-li innovació, reestructuració, adaptació, modernització …) que, com tot, estan passant molt de pressa. Però aquests canvis no sempre són substancials, molts d’ells, fins i tot, no estan sent qüestionats, sinó que s’adopten com s’adopta una moda. En aquest cas, la moda de la transparència i la visibilitat, o, el que és el mateix: la de demostrar públicament i incansablement com som de bons; sense importar-nos que, per a això, hàgim de calcar el que ja existeix, perquè, no ho negaré, les fotos de les webs escolars semblen totes les mateixes.

El temps de treball personal o dedicat al centre a les escoles escasseja. Per això, el poc de què disposem hauria d’estar aprofitat al màxim, dedicat a aquelles coses que realment ens fan avançar cap a una educació real, amb sentit i contingut. Si ens deixem portar per tendències, més que per interessos educatius, estem perduts. Senyors i senyores, ens vénen anys de molts canvis, i, avui, més que mai, hem de mantenir-nos crítics, perquè de distraccions hi ha, i hi haurà, moltes.

Anna Torralbo
Sobre Anna Torralbo

Anna Torralbo (1982). Mestra d'anglès a l'Escola del Mar, amant de les llengües i l'art, col·labora en diferents mitjans tractant tant temes pedagògics com d'arts escèniques i plàstiques. Contacte: Página web | Més articles