La ferida narcicista en l’educació dels homes: la superioritat com a fórmula d’èxit

Ells viuen una enorme contradicció, com una ferida narcisista. Els nois, encara ara i de forma massiva, reben forts missatges socialitzadors sobre la superioritat com a fórmula d'èxit.

Elena Simón
 
 

cc by-sa / Pexels (Pixabay)

Les polítiques i canvis de millora de la situació de desigualtat de gènere se solen focalitzar en les dones. És ben cert que les dones ens enduem la pitjor part dels sistemes de dominació, com és el patriarcal, per exemple. És ben cert, també, que les dones van alçar les seves veus i van dur a terme les seves protestes i accions reivindicatives fa ja segles i que portem també uns cinquanta o seixanta anys pensant, escrivint i traient a la llum de forma crítica la condició de subordinació que totes les dones del món han patit i segueixen suportant. És ben veritat que ens hem rebel·lat contra les injustícies de gènere i que hem generat tota una teoria crítica i lobbies perquè es posin de manifest i s’acabi amb elles.

La major part dels homes solen caure en el parany de la superioritat, sense adonar-se del preu que paguen per ella. Com tenen el mandat d’exercir el poder per la via dels diners, la força, la paraula o la posició econòmica, cedeixen a les exigències i entren en el joc voluntàriament. És clar que se’ls promet honor, riquesa, fama i domini sobre la naturalesa i sobre les dones en particular. Per això cauen a la trampa i cauen, a la vegada, a l’abisme, ensopegant amb múltiples obstacles que van sortejant amb un enorme desgast personal.

Donar la talla, estar a l’alçada, avançar-se per tenir avantatge, cedir a les pressions de ser cada vegada més ràpid, hàbil, murri o eficient, té un preu elevat per a la salut física, psíquica i social. I aquest preu ells el paguen a gust, sense adonar-se que també aquest preu el paguem les dones, ja que estem a les seves vides, naturalment.

La socialització masculina, dominant i hegemònica, generalitzada i normalitzada, és una preparació contínua per no patir amb el patiment, per no sentir amb els sentiments, per no emocionar-se amb les emocions, per no entrar dins de si mateixos, per estar sempre jugant i jugant-se, per menysprear els danys col·laterals. En altres temps d’això se’n deia forjar el caràcter i, per tant, els homes eren sotmesos a proves dures com, per exemple, el servei militar, els jocs d’honor i enfrontament, i els perills de la natura.

Potser en altres temps això era necessari per a la supervivència i defensa de les societats, però avui en dia és un perill per a ells mateixos, per a la naturalesa i per a la humanitat en el seu conjunt.

Pensem en els subjectes agents d’accions o situacions com les que cito a continuació: accidents esportius i de trànsit, baralles, lideratges exigents sota pressió, menyspreu de l’autocura, embolics i delictes financers, delinqüència, transgressió de normes i lleis, accions violentes per solucionar conflictes. Pensem-hi per un moment: ¿qui en són la majoria de protagonistes? Són homes, però gairebé mai no ho diem, perquè es podria pensar que això és producte de la misandria (misogínia aplicada als homes). No obstant això, són dades constatables estadísticament quan es desglossen per sexe.

Tot això s’aprèn i s’inculca des del naixement. És producte de l’educació sexista, i es converteix en misogínia i en masclisme freqüentment. La misogínia i el masclisme també perjudiquen als que ho practiquen. A nivell escolar, podem observar xifres de fracàs i abandonament escolar, subjectes de baralles, assetjaments i abusos sexuals, conflictivitat a les aules, conductes altives i disruptives… Per això, quan parlem avui en dia de coeducació, hem de focalitzar-la amb precisió sobre els nois. Ells viuen una enorme contradicció, com una ferida narcisista. Els nois, encara ara i de forma massiva, reben forts missatges sociaizadors sobre la superioritat com a fórmula d’èxit.

En l’ambient escolar, el discurs assumit ja com a correcte és de la igualtat, i la realitat que circumda els nois és aclaparadora: moltes professores, mestres del saber, moltes alumnes amb resultats excel·lents, les mares que s’encarreguen de canalitzar les seves vides… Això els pot causar ira i dolor narcisita, i fabrica individus ferits i irats, per als quals és més important aparentar que ser. A això dediquen gran part de les seves energies, que els aboquen a addiccions i a aficions viciades en extrem per inhibir-se d’aquesta càrrega, comportaments que els aparten del desenvolupament de virtuts socials, com ara l’empatia, la consciència moral, l’autoestima, les relacions íntimes i de confiança i l’amor.

Dins el sistema escolar també aprenen que els homes ho han fet tot en la ciència, en l’economia, en la política i en la cultura, que al seu voltant n’hi ha molts que manen i que han d’aconseguir que altres els respectin (cosa que, en realitat, vol dir que els temin).

Com totes aquestes qüestions cauen del costat d’allò que és hegemònic, no ens atrevim a desmuntar-ho, o ho atribuïm a una educació defectuosa individual o simplement a trastorns psicosocials d’alguns d’aquests nois.

Però, en efecte, són trastorns psicosocials de la jerarquia entre els gèneres, que no s’han de mantenir per més temps, per donar l’oportunitat als nostres infants i als nostres adolescents i joves, els homes, de viure una vida més plena i relaxada: poden ser bons, boníssims, sense comparar-se amb ningú, sense haver de ser superiors. Poden ser forts, fortíssims, sense haver de desbancar els altres. Aquest programa educatiu comença a ser urgent i hauria de ser prioritari.

Coeducació imprescindible. No necessitem homes tan homes i tan clònics sinó homes humans i diversos, fets de vímets múltiples, on es pugui completar cadascun d’ells a la seva mida. Aquesta seria la nova educació masculina. Un repte com n’hi ha pocs.