ENTREVISTA

Fernando J. López: “Diem que els joves no llegeixen, però els fenòmens editorials són adolescents!”

Fernando J. López és professor de Secundària i novel·lista juvenil d'èxit: "Hi ha molts professors formant-se, però de manera voluntària i fora del seu temps"

Pablo Gutiérrez
 
 

Fernando J. López, escriptor, dramaturg i professor / CC by-sa Albee778 (Wikimedia Commons)

Fernando J. López, escriptor, dramaturg i professor / CC by-sa Albee778 (Wikimedia Commons)

Professor de Literatura a Secundària, escriptor de novel·les i dramaturg, Fernando J. López (Barcelona, 1977) s’ha convertit en una referència del món adolescent. L’èxit editorial l’ha portat a agafar-se una excedència, però assegura que tornarà a l’aula. En realitat no s’ha desconnectat del tot de l’educació: va a instituts a fer xerrades dues o tres vegades per setmana, on parla entre altres coses de violència, homofòbia o suïcidi adolescent, algunes de les temàtiques que protagonitzen els seus llibres. Entre unes i altres escriu les seves novel·les i es baralla -a través de les seves obres- perquè el món adolescent, que els adults veiem amb “condescendència”, diu, guanyi en visibilitat i participació social.

És professor, escriptor, dramaturg. Com es defineix?

La veritat és que no ho sé. Em sento molt bé en els tres camps, no puc prescindir de cap. Per a mi l’ensenyament és la meva vida. I quan escric teatre o novel·la, com a classe, puc explicar el que em preocupa. Si hagués de triar una paraula seria comunicador. Les tres coses ho uneixen. Jo comunico, a classe, en una novel·la o en una obra de teatre. Comunicador i agitador, perquè sempre plantejo temes polèmics a les meves novel·les. Los nombres del fuego parla del masclisme al segle XXI i l’adolescència; La edad de la ira, de l’adolescència i homofòbia; Malditos 16, del suïcidi adolescent. No són temes complaents, però em sembla que l’adolescència com a receptor és el moment per plantejar-ho. Si volem una societat que no sigui masclista, homòfoba, etc. cal treballar-ho aquí, no esperar que tinguin 20 anys i tots els seus prejudicis construïts.

Parla de violència a les aules, homofòbia, masclisme… Creu que això ha anat a pitjor en els últims anys o és només que en tenim més informació?

Crec que els mitjans no ajuden perquè ho destaquen sobretot quan hi ha sang. Hi ha iniciatives que no hi havia abans, com els alumnes ajudants, molt interessants. En molts centres són els propis alumnes els que resolen conflictes o ajuden a resoldre’ls. Crec que hi ha un problema social. Les aules són un reflex de la societat i culpem els adolescents del que no funciona fora. És cert que ara hi ha un repunt de masclisme, homofòbia i racisme, però com a reflex. Hi ha un element que per a mi és clau: aquests continguts són sempre transversals. No es tracten, almenys a Secundària i Batxillerat, d’una manera vehicular, protagonista. I sempre és en detriment del temps de la teva assignatura: que el professor de Matemàtiques o la de Biologia tregui temps per parlar d’interculturalitat, igualtat, diversitat. Però el professor pot triar no fer-ho, i jo vull que això s’hagi de tractar sí o sí a les aules. Les tutories són anecdòtiques, a l’ESO no et dóna temps per a res.

També hi ha confusió amb la tasca dels professors. Se sent molt aquest discurs de qie ‘els professors han d’ensenyar, no educar’. Els professors han d’educar. No totes les famílies tenen la mateixa sort ni el mateix entorn i els valors d’igualtat, respecte i diversitat calimpartir-los no solament en la família, també a l’aula.

Escriu sobre adolescents perquè ho ha buscat expressament o li ha sortit així?

Les dues coses. Hi tinc interès perquè sóc novel·lista juvenil, i això també em va portar a preguntar-me per què no hi ha un teatre juvenil. Hi novel·les juvenils, però no un teatre que parli dels adolescents, almenys a Espanya. Vull fer un teatre que atregui els adolescents d’una banda i, de l’altra, que als adults els faci pensar sobre el món adolescent. Crec que els mirem amb condescendència i minimitzem els seus problemes.

Hauríem escoltar més els adolescents?

Hi tenen molt a dir, i han de dir-ho des de la seva realitat. M’enfurisma quan sento que algú diu a un adolescent ‘tranquil, ja se’t passarà, ja ho veuràs diferent amb el temps’. És que precisament el seu temps és ara. És el que passa amb el suïcidi adolescent. Malditos 16 ve d’aquí, d’adolescents que han fet un toc d’atenció, no han obtingut resposta i han acabat aquí. L’adolescència és una edat en què no existeix el terme mig, tot és absolut i no es valora la conseqüència. Si no els atens, no pots saber on poden portar les seves accions. A mi m’escriuen molts adolescents, m’han enviat correus interessantíssims, molt més que els de molts adults. Els diem: ‘Volem que parleu’, però llavors no els fem lloc. Passa a classe també, volem classes participatives però després les omplim de lliçons magistrals en les quals ells no tenen res a dir.

Això és una forma de perdre’ls a nivell educatiu?

Jo crec que sí. Els estem perdent en part perquè el sistema està molt allunyat de la seva realitat i molts professors fem malabars per no perdre’ls. Hi ha una generació de professors que s’esforça molt en comunicar-se, fent esforços per treure temps d’allà on el currículum no els deixa. Hi ha moltes proves externes, selectivitat sí o no, la revàlida… Estan molt condicionats i les aules no s’han adaptat -des del sistema- a la realitat del segle XXI. Hem posat pissarres digitals, però no hem incorporat ni continguts ni mètodes contemporanis.

Tenen eines, els professors, per afrontar-ho? Un professor de Secundària passa pel màster de professorat, però no sé si se li explica gaire com tractar amb un xaval de 15 anys.

Això t’ho dóna l’experiència. Hi ha una part psicològica al màster, però crec que haurien d’ampliar-la. Als professors ens exigeixen cursos de formació, però la major part dels cursos no tenen cap interès a l’aula. No té sentit que per sumar crèdits fem cursos d’introducció a Word, com de vegades t’ofereixen. Volem cursos sobre com tractar adolescents, com educar un noi que és asperger, com inetgrar-lo. Com tractes algú amb alguna discapacitat? Hauríem de tenir més eines concretes. Aquesta formació falta. Sí que hi ha molts professors formant-se, però de manera voluntària i fora del seu temps.

Deia que a les aules no es fomenta aquesta participació dels alumnes. Aborda la LOMCE aquest problema?

A l’inrevés. Crec que la LOMCE és la major involució educativa que hem viscut. És molt perillosa i crearà molts problemes en el futur. És una llei que arruïna qualsevol focus de creativitat i d’aportació per part de l’alumne, encotilla el professorat, ho mesura tot des de pressupostos mecanicistes i orientats a les proves externes. És una llei que farà que molts nois i noies abandonin el sistema, i sobretot els més desfavorits, els que tinguin menys suport fora. És una llei injusta en molts aspectes, que relega les humanitats, converteix la Filosofia en alguna cosa accessòria, la Plàstica i la Música en meres anècdotes… Anem cap a una educació fragmentària, mecanicista i paupèrrima.

Sense entrar al detall o aspectes puntuals, què li falla al sistema educatiu?

Bàsicament que no s’escolta els que estem a les aules, professors i alumnes. No s’atenen les necessitats de cap dels dos. Els professors ens sentim molt poc valorats, però és que els alumnes se senten invisibles. Aquesta manca d’escolta és un greu problema a les aules. No hi ha una mirada real. Com són els adolescents del segle XXI? Creiem que estem als 80 i no és així. És una altra societat i l’educació no es farà 2.0 perquè posis pissarres digitals, serà 2.0 quan s’integri aquesta realitat a l’aula i ara no hi és.

Igual és una pregunta molt ambiciosa, però com es fa això?

Una de les coses que caldria fer és revisar els currículums. Què s’està ensenyant a cada matèria? Quins criteris se segueixen? En la meva especialitat, que és Literatura, per què mantenim el criteri cronològic? Hi ha altres maneres d’aconseguir adolescents lectors. Revisem què estem exigint, quin tipus de proves demanem, quins tipus de destreses treballem a les aules, per què no es fomenta l’expressió oral, la creativitat, el treball cooperatiu, per projectes. I un cop fem això, vegem les condicions que tenim. No podem treballar amb 40 alumnes a classe. També veiem quin tipus de professionals necessitem en un centre educatiu. Jo vaig escriure fa anys que necessitem no més professors, sinó més psicòlegs. Cada vegada n’estic més convençut, no només perquè atenguin els xavals sinó també els professors. Això està fallant. Està fallant el nombre de persones que treballen als centres, el nombre d’alumnes que tenim per aula i els continguts que hem d’impartir i el tipus de proves. Els avaluem amb proves que segueixen models molt semblants als que jo vaig tenir quan vaig fer la selectivitat fa 20 anys. No crec que això sigui pertinent. Quan revises un llibre de text actual -i jo sóc autor de llibres de text, també- et sorprens que els continguts que exigeixen per llei són pràcticament els mateixos que quan jo feia COU.

Li he llegit criticar que els currículums no incloguin ara llibres editats després de l’any 2000.

Gairebé cap. A Quart d’ESO hi ha alguna cosa, però és tard i ja els hem perdut pel camí. La LOMCE proposa estudiar literatura medieval a Segon d’ESO, parlem de nois de 13 anys. És molt difícil fer lectors així. Tenim un problema molt gros en aquest sentit davant de molts països, com França o Anglaterra, on es recolza molt la literatura juvenil. Aquí es veu com una literatura de segona. Això no afavoreix crear nous lectors, és a aquesta edat -als 8, 10, 12 anys- quan es fa. I no ho farem amb La Celestina, per molt que a mi em sembli una obra meravellosa. Abans cal passar per Michael Ende, per Roald Dahl. I aquí no es valora allò juvenil i els autors contemporanis de juvenil encara menys. Una de les frases que més em repeteixen en les meves xerrades és: ‘No sabia que això era literatura també’. I els preguntes: ‘Per què no ho sabies?’ ‘Perquè parla de mi i jo creia que literatura és un sonet de Garcilaso’. I Garcilaso és meravellós, però potser amb 12 anys no és la millor manera d’entrar en la literatura, igual és una cançó de Marwan, per dir alguna cosa. Després ja els portarem a Garcilaso i Byron, però crec que hi ha moltes formes de fer-los estimar la ciència o la literatura que no estem trobant.

És un tòpic que els joves no tenen interès per llegir?

És un tòpic terrible, sobretot en un país on es llegeix tan poc en general. Diem que els joves no llegeixen i, no obstant això, els fenòmens editorials a Espanya són molt més adolescents que adults. El problema és arribar-hi, aconseguir que els interessi el que els vas a explicar. Però que hi ha molts lectors adolescents és cert. Booktubers, per exemple. La major part d’ells estan entre els 15 i els 20 anys. I de cop i volta comentar llibres, compartir llibres, s’està posant de moda. Presumeixen de llegir llibres. Comparteixen fotos dels seus llibres.

Recomanaria al seu fill ser professor?

Sens dubte, i és dur el que es va a trobar en molts nivells. Però és el millor que m’ha passat a la vida, gairebé tot el que escric ve d’aquí. Tornaré, tinc mono de guix, pissarra i els meus alumnes. És un treball en el qual has clara la funció social que fas, tot i que la veus molts anys després. L’afecte dels adolescents és tan sincer i dóna tant … la sensació de poder fer alguna cosa és meravellosa.