ENTREVISTA | Iria Marañón ('Educar en feminisme')

“Foradar les orelles d’una nena sembla inofensiu però li està dient quin és el seu lloc en la societat”

L'autora d’'Educar en el feminisme' creu que pares, mares i educadors han de fer autocrítica i repensar els missatges que transmeten. Com per exemple, trencar els mites de l'amor romàntic, quelcom que s’ha de fer abans d'arribar a l'adolescència: "Que a casa seva vegin que hi ha adults que s’estimen però que són independents"

Ana Requena Aguilar - eldiario.es
 
 

Iria Marañón presenta el seu llibre, ‘Educar en feminisme’ | DAVID CONDE

El llibre d’Iria Marañón arriba en un moment adequat: Educar en feminismo (Plataforma Actual) és el manual amb el qual aquesta especialista en educació i edició vol despertar consciències sobre la necessitat d’afegir la perspectiva de gènere a l’educació que reben menors i adolescents. “Ja gairebé ningú perpetra desigualtats voluntàriament però obviar el constructe social i a partir d’aquí eduquem i cometem errors”, diu l’autora, que critica un món en el qual els aparadors, les botigues de roba i joguines, però també les famílies i les escoles, separen a nens i nenes en dos móns diferents i desiguals.

Tenim la sensació que avui dia gairebé ningú diria que no educa en igualtat els seus fills i filles, però és així?

Sí, perquè no apreciem que estem educant en desigualtat. Parlo d’un estudi que mostrava, per exemple, que els professors donaven més la paraula als nens a classe que a les nenes. Això no és res que es faci de forma voluntària, sinó que és una construcció social. Eduquem com ens han educat a nosaltres encara que pensem que no i el sistema patriarcal segueix aquí, així que mantenim els mateixos models.

Les nenes segueixen jugant amb princeses, fades i ballarines i els seus referents són professores, infermeres o mares i els nens juguen a sortir de casa, al vaixell pirata, amb superherois que els diuen que poden canviar el món o amb tortugues ninja. Això sembla molt inofensiu però els està creant dos escenaris completament diferents. Creiem que ho estem fent bé però no ens adonem del llenguatge inclusiu o dels espais físics i verbals que ocupen els nens i usurpen a les nenes i això incideix en que les dones ens sentim ciutadanes de segona.

Les mares i els pares haurien de reflexionar sobre actes tan normalitzats com foradar les orelles de les nenes per a posar arracades?

Clar, això que sembla tan inofensiu en realitat està dient com ha de ser una nena, i això ho aprendrà des que neix i per a la resta de la seva vida. El primer que fem és posar-les arracades o vestir-les de rosa o amb llaços i això diu a aquesta nena quin és el seu lloc i espai en aquesta societat, és molt perjudicial.

Fins i tot abans de néixer, el sexe sembla marcar les expectatives sobre aquesta persona que arriba…

Exactament, quan ens quedem embarassades ens pregunten si és nen o nena i ja ens fem la nostra pel·lícula sobre què és una nena i què és un nen i com els educarem. Òbviament que som diferents però mai sabrem quines són les nostres diferències fins que no ens creiem en un entorn que no estigui impregnat del sistema patriarcal.

És típic escoltar que hi ha inclinacions naturals, que els nens són més moguts i han triat els cotxes per jugar sense que ningú els digui res i que les nenes són més tranquil·les i trien les nines. Fins a quin punt no estem reforçant d’aquesta manera allò que esperem d’ells en funció del seu sexe?

Com deia Kate Millet mai sabrem fins a quin punt és així mentre no siguin educats en igualtat. Jo estic segura que sí hi ha diferències però aquestes diferències no poden causar desigualtats socials. Pot ser que els nens siguin més moguts però també pot ser que a les nenes se’ls digui més que s’estiguin quietes o se les coarta més. També cal pensar per què el nostre fill vol jugar al futbol. Potser perquè veu que tots els nens hi juguen, o que el seu pare insisteix en això, o perquè li agrada. Potser quan té un any li agrada o agafa una pilota sense haver estat influenciat, però hem de preguntar-nos per què ho manté. Si potser la nostra filla sempre vol anar de rosa, de ballarina o princesa, igual li podem fer veure que té altres opcions que potser ella no està veient perquè no se li mostren.

Llavors, per educar en el feminisme, les mares i pares han de fer un treball propi de revisió i autocrítica?

El primer que hem de fer com a mares, pares i educadors és donar exemple i començar a repensar la nostra relació, què fem a casa i quins missatges estem transmetent. Tots els referents són importants i el nucli familiar és fonamental. Si les nostres filles i fills veuen en una parella heterosexual que el pare i la mare són corresponsables de la llar i la criança, estaran davant un model que els servirà per a la seva pròpia vida. Si veuen una desigualtat que és a més la que coincideix amb la desigualtat que veuen en tota la societat els semblarà que aquest és el model correcte.

I en la pràctica, com es fa tot això?

Canvi de rols: que sàpiguen que hi ha moltes formes de ser una nena i de ser un nen, revisar masculinitats i feminitats i el gènere binari. Intentar usar un llenguatge en el qual les nenes també se sentin representades perquè el que no s’anomena no existeix. També cal limitar els espais que ocupen els nens respecte a les nenes. I a les nenes educar-les perquè no cedeixin espais propis i per això és important educar en l’assertivitat. Hem de donar referències de dones diverses, que vegin que som capaces de fer de tot i que hi ha dones de tot tipus, que hi ha pioneres en tots els camps que poden ser les seves referents. Respectar la diversitat i la diferència, que vegin que ser diferent no és dolent.

Alguna recomanació específica per als nens?

Amb els nens cal potenciar la sensibilitat, la comunicació, l’empatia i l’autonomia perquè siguin ells mateixos els que s’ocupin de les seves cures. Fer-los partícips de les responsabilitats de la llar i les cures, que els nens siguin generosos amb el seu temps. Que aprenguin a ser respectuosos amb les dones, escoltant-les i respectant les seves decisions i els seus ‘no’.

I per a les nenes?

Les nenes han d’aprendre a dir que no, a ser assertives, valentes; però no per anar pel carrer de nit sense por, sinó una valentia que impliqui poder dir-li al cap amb el què no estiguin d’acord o trencar una relació amb la qual no estiguin a gust, i fomentar el seu lideratge.

Entenc que això s’ha de tenir en compte durant tota la criança, però què hem de fer en l’adolescència, quan entren en joc l’amor romàntic i el sexe?

Cal començar abans de l’adolescència a trencar els mites de l’amor romàntic. Que casa seva vegin que som persones independents que ens estimem i tenim bona relació però que no s’envaeix l’espai de l’altre. I ja en l’adolescència, ser molt crítics quan veiem una pel·lícula, una sèrie o llegim un llibre per fer-los crítics amb l’entorn.

Les pràctiques socials tan arrelades, com la d’obligar a nenes i nens a donar petons, van en contra dels valors de respecte cap al propi cos i de l’assertivitat?

Hem d’ensenyar-los que són lliures amb els seus propis cossos. Quan són petits han de saber que també prendran decisions amb el seu cos. No se’ls pot forçar a donar mostres d’afecte si no volen. També cal parlar i prevenir-los sobre els abusos sexuals, sense espantar-los, amb molta mà esquerra. Cal explicar que sempre poden dir que no, fins i tot a un adult. I que ells tampoc poden forçar el cos dels altres, que el cos és propi de cadascú.

Les escoles estan preparades per coeducar?

No, crec que les que ho estan són excepcions. Només cal acostar-se a un pati per veure que els nens ocupen tot l’espai central i les nenes ocupen els laterals. I després fixem-nos en els referents que es proporcionen des de les escoles.

I més enllà de l’individual, què pot fer-se des de les polítiques públiques per educar des de la igualtat?

Molt, es pot igualar la baixa paternal a la maternal per fomentar la coresponsabilitat des del principi, que la coeducació s’implementi en els col·legis per llei de forma transversal, que l’educació pública inclogui classes sobre afectivitat i sexualitat…

Aquesta és una entrevista original d’eldiario.es