Gordon Porter: “Agafeu els recursos de l’escola especial i poseu-los al servei de la inclusió”

Entrevista amb el pedagog canadenc Gordon Porter, director d’Inclusive Education Canada i un dels ponents de la Declaració de Salamanca (1994). Diu Porter que mentre existeixin xarxes d’escolarització especial el sistema li seguirà dient al docent que els alumnes amb dificultats de conducta o d’aprenentatge no són cosa seva.

Víctor Saura
 
 
 

El pedagog canadenc Gordon Porter. /Enric Català

El pedagog canadenc Gordon Porter. /Enric Català

Gordon Porter és una de les màximes autoritats mundials en educació inclusiva, un model  amb el qual va començar a treballar als anys vuitanta i que ha ajudat a definir i desenvolupar a través de diverses obres, però sobretot a través de la feina feta durant tres dècades a la província canadenca de New Brunswick. I no hi ha mitges tintes: a New Brunswick ni hi ha escoles d’educació especial ni aules especials a les escoles ordinàries. Allà al docent se sent recolzat, perquè ha rebut formació i perquè té on recórrer quan una situació puntual es complica, i ni a ell ni a cap altre agent del sistema educatiu se li passa pel cap pensar que l’alumne difícil pertany a un món diferent al de la resta. Gordon Porter va passar la setmana passada per Barcelona, on va visitar diverses escoles i va pronunciar la conferència inaugural de la jornada sobre escola inclusiva organitzada per la Fundació Aspasim, amb motiu del seu 75è aniversari.

És realment factible que tots els alumnes puguin compartir una mateixa aula?

El primer que cal assenyalar és que no estem parlant dels alumnes amb necessitats educatives sinó de la competència de l’escola. Per tant, la pregunta és si les nostres escoles estan preparades per acollir a tots els alumnes, i la resposta és que no, no ho estan, però ho podrien estar si nosaltres volguéssim. Per tant, hi ha alguns alumnes que potser en algun moment no han d’estar a la classe ordinària amb la resta de companys, o potser n’hi hagi que no ho puguin estar mai, però això són excepcions, i quan parles de polítiques educatives no parles de les excepcions. Has de construir una bona política a partir del que fas en el 98% dels casos. No comences fixant-te en les excepcions.

El fet que a Catalunya tinguem 105 escoles d’educació especial amb 6.500 alumnes sobre una població escolar d’un milió seria doncs una excepció?

Això és difícil de respondre. En tot cas, l’objectiu polític hauria de ser que cada escola que es finança a través dels diners dels contribuents pogués acollir a tot l’alumnat de les famílies del barri. Abans m’ho deia el director d’aquest centre on som ara: si teniu una mica més de 6.000 alumnes en escoles especials i els dividim entre els 3.000 centres educatius que hi ha a Catalunya significa que de promig toquen a dos alumnes per centre… doncs no sembla que això sigui un gran repte, oi? Malament quan has de començar a ficar-te en l’embolic de decidir quin alumne ha d’anar a una escola ordinària i quin no, o encara més l’opció de l’escolaritat compartida que teniu vosaltres.

No aprova l’escola compartida?

En general, els nois no saben ni on són ni de qui són, i els seus companys tampoc saben si aquell noi que apareix per classe només uns dies és un company o qui és. I el que em sembla pitjor és que una de les raons de la compartida és que l’escola especial que proveeix el professor de suport a l’escola ordinària necessita que l’alumne passi alguns dies al seu centre per no perdre els diners del concert! És hora d’avançar, ja no som als anys cinquanta o seixanta, som al segle XXI! Avui els nois amb necessitats educatives haurien de poder anar a les mateixes escoles que els seus germans i germanes, i per això cal construir estructures escolars que ho facin possible. Això és el que intentem fer a la província de New Brunswick, d’on jo vinc, i no és fàcil, necessitem seguir millorant.

Si per vostès no és fàcil, imagini’s aquí.

M’ho he preguntat moltes vegades: per què és tan difícil? Hi ha moltes respostes, però una d’elles és que tenim una història de prejudicis i discriminació amb aquells que són diferents. Encara molta gent veu a les persones amb discapacitat com si quasi no fossin humans. Per això no hem de perdre mai de vista que quan parlem d’escola inclusiva parlem de drets humans.

Quines són les condicions bàsiques que s’han de donar?

Cal donar suport a l’escola, dotant-la de l’equipament necessari i la filosofia adequada, cal donar suport a l’alumne, acceptant i partint de la base que cadascun d’ells és diferent, i cal donar suport al professor. Això últim s’oblida en molts països i és fonamental. El professor necessita formació i necessita temps per poder preparar bé les seves classes, però sobretot ha de poder recórrer a algú quan té un problema que no sap com resoldre. En els estudis que hem fet el factor més valorat pels docents a l’hora d’establir un llistat de necessitats per fer una educació inclusiva sempre és en primer lloc comptar amb un professor de suport. Això és fonamental, doncs, però també s’ha d’estar atent al perill de l’excessiva dependència del professor de suport.

A què es refereix?

L’escola no ha de ser un privilegi per aquells que es porten bé i aprenen amb facilitat. I per tant un professor no ha de pretendre educar només als alumnes fàcils, no ha de suposar que ell no és un expert en atendre els que no són alumnes estàndard i que per això ja hi ha uns especialistes. És un fals mite que l’alumne amb necessitats especials ha de ser atès per un expert, ja que el 90% del que a aquest alumne li fa falta per a la seva educació li ho pot donar el professor ordinari, l’expert només ho complementa amb el 10% restant. Quan un professor és capaç d’incloure a la seva aula a una alumne amb discapacitat, sigui quina sigui, ell esdevé millor professor i tothom hi surt guanyant.

I quins canvis fan falta pel que fa a metodologies d’ensenyament?

El més important és la flexibilitat en el currículum, no buscar que tots els alumnes assoleixin els mateixos objectius. Això no vol dir ser permissiu, al contrari, hem de procurar sempre que cada alumne doni el millor d’ell mateix.

A la secundària tot això és molt més complicat.

Els ensenyants de secundària de vegades mostren tics de professors universitaris, com dient que per poder entrar a la meva classe s’ha de tenir un nivell determinat. No, perdoni, vostè és en primer lloc un professor de nois i noies de 15 anys i després és professor d’història, de matemàtiques o del que sigui, la matèria que vostè imparteix és només el vehicle a través del qual està educant i inculcant uns valors als seus alumnes.

Gordon Porter va participar la setmana passada a la jornada sobre inclusió organitzada per Asspassim.

Gordon Porter va participar la setmana passada a la jornada sobre inclusió organitzada per Asspassim.

Com funciona a Canadà?

En primer lloc cal dir que al Canadà no hi ha ministeri d’Educació i que cada província té plenes competències en matèria educativa. En general, les escoles són inclusives, però les grans ciutats mantenen una tradició d’educació especial. A New Brunswick, que és una de les províncies més petites i menys riques, hi ha una llei d’educació inclusiva des del 1986, això va donar peu a un reguitzell de pràctiques molt diverses al llarg dels anys, i recentment s’ha aprovat una nova legislació que reforça l’escola inclusiva i intenta ordenar aquestes pràctiques. Nosaltres no tenim ni escoles especials ni aules especials, encara que alguns alumnes poden anar a una aula de suport en un moment determinat del dia si això és el que necessiten en aquell moment. Però, insisteixo, això és l’excepció.

I a les grans ciutats?

A les grans ciutats com Toronto no és estrany que a una família se li doni l’opció de portar al seu fill a una escola ordinària, on serà atès –se li diu– per professors no experts i amb pocs recursos, o a una especial, on els professors són experts i a més són pocs alumnes per aula i disposen de servei de fisioterapeuta, logopeda, etc. Vist així, moltes famílies acaben triant l’especial, és clar. A Toronto només hi ha sis centres d’educació especial, però tenen moltes aules d’educació especial als centres ordinaris. I hem detectat que, malgrat que la població escolar ha baixat en els darrers anys, el nombre d’alumnes escolaritzats a la xarxa especial ha augmentat. Com pot ser? Per què el mateix sistema li està dient al professor que si li arriba un nen que és diferent comptem amb un sistema especial i el nostre deure és enviar-lo allà. I això és el que fa, partint del convenciment que el nen diferent no és cosa seva, sinó de l’expert. Si volem que això no passi hem de posar fi al sistema especial, que a més surt molt car, i traspassar tots aquests recursos i posar-los al servei de la inclusió. A la meva província ho hem tingut sempre molt clar, potser perquè no teníem els diners per mantenir una xarxa d’escoles ordinàries i una altra d’escoles especials.

En el cas de Catalunya sembla que la crisi ha frenat el procés cap a l’escola inclusiva.

Els diners no són el problema, els diners els teniu i ja us els esteu gastant. La qüestió és com. Cada euro gastat en fer una escola més inclusiva és un euro gastat en fer una escola millor i més efectiva. Als polítics els heu de demanar lideratge, que tinguin un pla definit i que agafin tots aquests experts que tenen a l’escola especial i els posin a la ordinària al servei de la inclusió.

Per treure la por als pares, els seus estudis han demostrat que compartir pupitre amb alumnes amb discapacitat no afecta al nivell d’aprenentatge de l’alumne brillant?

Els nostres estudis no són per mesurar si els resultats acadèmics són bons o no, sinó per veure com podem fer la inclusió d’una forma més eficaç. Però sí que s’han fet treballs d’investigació en aquest sentit, en els que es comparava el rendiment acadèmic de grups d’alumnes que havien estat en un entorn d’escola inclusiva i que no, i el resultat és que pràcticament no hi ha cap diferència.

Fa vint anys de la Declaració de Salamanca, que vostè va contribuir a redactar. Quins canvis ha observat des d’aleshores?

En aquell moment va semblar que només era una declaració superficial, feta per experts, però si analitzes tot el que ha passat des d’aleshores t’adones de l’enorme canvi cultural que s’ha produït des d’aleshores. Abans, als anys vuitanta, quan jo vaig començar amb això, podies anar a qualsevol reunió d’experts i era com si sentissin un marcià.  Aleshores et replicaven que tenien una experiència acumulada de 50 anys d’educació especial i que això de la inclusió era una quimera, una utopia, que no funcionaria. Ara ningú seria capaç de defensar aquest posicionament. Potser algú encara ho pensa, però ja no gosa dir-ho. Fa unes setmanes vaig estar en una conferència a la seu de Nacions Unides a Ginebra, érem quatre experts i una cinquantena de representants de països de tota mena, i tots ells ens van explicar que si tenien aquest programa en marxa o aquest altre. Tots sabem que una cosa és el que els governs diuen i una altra el que fan, que els governs no sempre fan allò que prometen, i és feina nostra que aquesta retòrica es converteixi en realitat. Però tornant a la pregunta, quan miro enrere, el fet que ja ningú discuteixi que l’escola inclusiva és beneficiosa per a tot l’alumnat em sembla un gran avenç.

 

  • Manuel Valero Ribes

    Cuando colaboraba en el APA del colegio de mis hijas del 85 al 97 y aproximadamente sobre el año 1986, empezaron con la inclusión de niñ@s con ciertas discapacidades en la ordinaria; como padre entendí perfectamente lo que nos explicaron sobre la inclusión y el por qué y que hoy sigo luchando por ella después de tantos años y siguen sin haber culminado el proceso, siempre por falta de recursos y falta de preparación de los profesores, tengo dos nietos con el síndrome autista y lo vivo cada día. Mi teoría en lo político sobre la inclusión en nuestro país y nuestros dirigentes que son unos descerebrados. Nadie lo plantea como yo lo veo y es lo siguiente (siempre hablando en dinero), una escuela especial necesita más presupuesto, menos alumnos por clase (se necesitan dos especiales por una ordinaria) y repartiendo los niñ@s en la ordinaria les cuesta menos dinero. Si tuvieran que hacer colegios especiales para todos los niños (que muchos dicen necesitar), tendrían que hacer cientos de colegios especiales y lo que cuesta no están dispuestos a gastar; mejor lo meten en sus cuentas bancarias. Y con mi teoría, hoy hay cientos de miles de niñ@s con necesidades especiales, se han multiplicado las patologías en discapacidades, por lo que aun necesitando dichas escuelas no las van hacer, “y de mi parte se las pueden ahorrar”, pero el problema es que habiendo una mayoría de padres que quieren para sus hijos la ordinaria por lo de la inclusión (principal motivo y muy importante para estos niñ@s) siguen sin apostar en serio “los inútiles de nuestros gobernantes” en la diversidad de la inclusión por costar también dinero y preparación para profesionales. De vez en cuando sale una Comunidad Autonómica que obliga y denuncia la negativa de los padres a escolarizar a su hij@ en la especial y a pesar de las leyes y acuerdos internacionales por la inclusión en la ordinaria obligan a esos padres a lo que no están dispuestos aceptar; sentencian los jueces por intereses políticos. Y lo que tengo claro que si todos los padres pidieran para sus hij@s la escuela especial responderían como siempre “por el dinero” y nunca apuestan por las necesidades comprobadas y efectivas ( propuesta por especialistas y autistas internacionales) de interés en la inclusión neurodivergente en una sociedad de mayoría neurotípica…!!! L’avi Manel