Grans paraules

Com ho podem fer per viure plegats quan les desigualtats són tan manifestes? Han de tenir alguna limitació? Quin seria el llindar, més enllà del qual només es podria esperar un esclat social?

Xavier Besalú
 
 
 

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona

En uns temps no massa llunyans, tot i que ara semblin remots, l’aspiració declarada de les societats més ben travades i, doncs, també dels seus sistemes educatius, era l’assoliment de la igualtat (d’oportunitats, de condicions…) i el manteniment de la unitat social bastint una cultura i una identitat comunes. A finals del segle passat, però, ens va caure la bena dels ulls i ens vam adonar, si us plau per força, que aquests eren un desitjos més retòrics que utòpics, que servien tant per tapar evidències flagrants com per encotillar anhels absolutament legítims. I emergeix un concepte nou per definir unes aspiracions més escaients als nous temps: la cohesió social.

Quan ens esforcem a mantenir la cohesió social, reconeixem alhora que vivim en societats profundament desiguals (del punt de vista socioeconòmic, territorial, etc.), formades per individus i grups volgudament diferents (per llengua habitual, en relació a les religions, pel que fa al menjar i al vestir, per la relació amb la natura, etc.). Les pretensions de la cohesió social són, en aquest sentit, ben entenedores i pragmàtiques: Com ho podem fer per viure plegats quan les desigualtats són tan manifestes? Han de tenir alguna limitació? Quin seria el llindar, més enllà del qual només es podria esperar un esclat social? I també: És possible una convivència harmònica amb persones i famílies que pensen i actuen de manera tan diferent? Algunes d’aquestes diferències han de quedar recloses en l’àmbit privat per tal d’evitar xocs innecessaris i incontrolables? La vida pública s’ha de regir sempre per les normes i convencions majoritàries? És indiscutible que tota societat, per funcionar com a tal i per garantir el benestar i la llibertat dels seus membres, necessita regular aquestes qüestions. No és fàcil, perquè el recurs al pes de les majories o la força de les minories privilegiades i amb poder pot portar tant a l’exclusió o subordinació dels grups minoritaris com a una doble i arbitrària moral que predica el que no creu, ni fa, però utilitza el pes de la llei quan li convé.

Ja a començaments del nou segle, els assentaments més o menys sòlids s’han esvaït i el fluir líquid i adaptable, la flexibilitat permanent, s’ha convertit en el nou mot d’ordre. A més, les ideologies velles o noves, tant se val, ja no cotitzen en el debat públic i han deixat el terreny expedit a la moralització dels problemes socials i a la responsabilització exclusivament individual, obviant la fortalesa dels condicionaments i la influència persistent i sistemàtica d’allò tan antic que anomenàvem estructures. A redós d’una cosa i altra, s’ha anat imposant una nova gran paraula: convivència, presentada com el revers de la violència, atribuïda sovint a pulsions gairebé genètiques de les persones, que cal prevenir, reprimir o sublimar. Violència que remet, doncs, a comportaments individuals que entorpeixen les relacions i que dependrien dels principis que els guien, de les voluntats que els impulsen, en definitiva, del deure de cadascú.

Des de l’any 2006, tots els centres educatius han d’elaborar i dur a la pràctica un projecte de convivència. També els de Catalunya. En el cas català es suggereixen tres nivells d’intervenció. El més previsible és el que fa referència a la resolució dels conflictes, que poden anar de la simple “mala educació” (en terminologia oficial: les conductes disruptives) a les agressions personals i als danys materials. Sembla sensat, en aquests casos, no actuar a sangs calentes i tenir previstos els protocols i els passos a seguir… No menys previsible, però sí més discutible, és un segon nivell d’intervenció, el relatiu als valors i actituds, una mena de calaix que acumula tot allò que sona bé i que sadolla el políticament correcte: la pau, la responsabilitat, el respecte, l’esforç, la inclusió, la interculturalitat, les emocions, la coeducació, la mediació… Se m’acudeixen dues preguntes impertinents: Quin valor tenen aquestes educacions en el rànking de l’excel·lència o en les avaluacions estandarditzades (de competències bàsiques o de PISA, sense anar més lluny)? Tan subaltern és el paper d’aquests valors i actituds, que han de quedar enaltits, però aïllats, dins del projecte de convivència?

El tercer nivell d’intervenció és, probablement, el més novedós i, a parer meu, el més interessant, perquè defuig les responsabilitats personals i fa referència a les col·lectives, especialment les del professorat, en el seu conjunt, i les dels equips directius, en particular: l’estructura i la gestió dels recursos i la promoció de la participació. Recursos són tots els espais (distribució, ús, embelliment…) i els temps (començant pels horaris); gestió és la composició del grups d’alumnes i l’assignació de tutors, per exemple. I la participació val tant per al professorat (en aquests temps que es considera que la democràcia és poc àgil i que els claustres han esdevingut estrictament consultius) com per a l’alumnat (més enllà de les estructures prescrites hi ha un immens camp per córrer) i per a les famílies, que són part substantiva de l’escola i no només usuaris a temps parcial.

Igualtat, unitat, cohesió social, convivència. Grans paraules plenes de significacions i de possibilitats.

Xavier Besalú
Sobre Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contacte: Twitter | Més articles