Guia per entendre PISA, l’examen de l’educació que molts citen i pocs entenen

Aquest dimarts surten els resultats de la prova més famosa de totes les que es fan en el món educatiu. A més de llengua, matemàtiques i ciències, en aquesta edició s'han examinat també de resolució de problemes en equip

Daniel Sánchez Caballero
 
 

El 6 de desembre es fa públic el resultat de PISA 2015

El 6 de desembre es fa públic el resultat de PISA 2015

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Prepareu-vos. Aquest dimarts es publiquen els resultats del que és probablement l’examen més famós dels que es realitzen arreu del món. PISA revela el seu informe triennal.

Si es compleixen els pronòstics, i en educació no sol haver-hi miracles, en les properes setmanes es llegirà i s’escoltarà diverses vegades que el sistema educatiu espanyol és mediocre, que s’ha estancat des de l’última edició, fa tres anys, i que estem a l’altura de països com França, la República Txeca o Lituània, i lluny dels referents educatius, que es troben al sud-est asiàtic i Finlàndia.

Si els resultats milloren, s’escoltarà al ministre explicar les bondats de la LOMCE, malgrat que quan es va fer l’examen la llei tot just feia els primers passos. Si la nota baixa, s’escoltarà l’oposició fer el contrari i lamentar les retallades dels últims anys.

Però què és PISA realment? Què mesura i què no? A qui i com? Per a què serveix?

La prova

L’examen PISA (programa internacional per a l’avaluació d’alumnes, en les seves sigles en anglès) el realitza l’OCDE cada tres anys des del 2000 sota l’argument que “la teva educació avui és la teva economia demà”, segons el seu responsable, Andreas Schleicher.

Hi participen tots els països que voluntàriament ho demanin, 72 en aquesta edició. Dins d’aquests, algunes regions, com a Espanya amb Catalunya i la majoria de comunitats autònomes, sol·liciten també ser avaluades per si mateixes, com la resta de països. S’examinen alumnes de 15 anys -independentment del curs en què es trobin- de ciències, matemàtiques, llengua i -novetat aquest any- resolució de problemes en equip i coneixements financers.

Amb els resultats, l’OCDE realitza una classificació de països segons el seu rendiment educatiu (encara que ni tan sols és purament educatiu, com es veurà més endavant). L’organització sosté que en un món globalitzat les nacions han de comparar-se entre si per prosperar.

Pel que fa a resultats, Espanya sol estar en la segona categoria de països. En l’última edició va treure 490 punts de mitjana entre les tres categories examinades, deu punts per sota de l’estàndard de l’OCDE. Una diferència mínima a nivell estadístic, però que serveix per generar grans titulars.

En les últimes deu edicions els resultats espanyols amb prou feines han variat. A nivell mundial, en les últimes edicions l’examen ha passat de tenir com a referència el model finlandès als del sud-est asiàtic (Singapur, Hong Kong i Corea del Sud).

Aquest any, més de mig milió d’estudiants de tot el món han realitzat el test de dues hores de durada. Els alumnes complementen l’examen amb un formulari que inclou les seves circumstàncies personals (nivell socioeconòmic i cultural, l’escola a la qual acudeixen, entorn, motivació, etc.). També el director del centre omple una instància detallant com és l’escola, els alumnes, professors i quines polítiques desenvolupen.

El model d’examen no és memorístic, que exigeixi als estudiants reproduir continguts. S’avalua “la capacitat dels alumnes d’extrapolar el que saben i amb creativitat aplicar els seus coneixements a situacions noves”.

Una pregunta de PISA 2012 d'un exercici de nivell 1 de Matemàtiques.

Una pregunta de PISA 2012 d’un exercici de nivell 1 de Matemàtiques.

Què mesura i què no

Això vol dir, i és un matís important que massa vegades s’oblida, que PISA no avalua els coneixements que s’adquireixen a l’escola per se. Ho adverteix la mateixa OCDE en el pròleg de totes les proves: “PISA no està dissenyat per avaluar l’aprenentatge dels continguts específics fixats en els programes de les escoles (…). Tampoc està pensat per avaluar l’acompliment dels docents ni els programes vigents. PISA se centra en el reconeixement i valoració de les destreses i coneixements adquirits pels alumnes en arribar als seus quinze anys. L’adquisició de tals destreses i coneixements és fruit de nombroses circumstàncies familiars, socials, culturals i escolars. PISA mira de recollir informació sobre aquestes circumstàncies perquè les polítiques que puguin desprendre’s de l’anàlisi dels resultats de la prova atenguin als diferents factors involucrats”.

PISA mesura una cosa que l’OCDE anomena literacia, un conjunt de coneixements entre els quals els acadèmics són només un més al costat de l’educació familiar, l’aprenentatge no formal, etc. No obstant això, PISA és citat recurrentment per justificar certes mesures educatives o les contràries, de vegades fins i tot per canviar la llei. I això malgrat que amb la mateixa llei a Castella i Lleó estan molt per sobre de la mitjana de l’OCDE i a Andalusia bastant per sota. Es fa malgrat que canviar tot el sistema educatiu només afectaria una part d’aquesta literacia -impossible saber en quina mesura- i, per tant, poc els resultats.

Per a què serveix

PISA classifica els països per rendiment en cadascuna de les matèries examinades. Aquí comencen els problemes amb aquest examen. Un cop es publiquen els resultats, premsa i públic en general es llancen a mirar on som. “Quinzens, quin desastre”.

El catedràtic José Saturnino García explica les confusions amb aquest sistema. “La histèria sobre la mediocritat es deu al fet que es malinterpreten els resultats de PISA com si fos una lliga esportiva”, escrivia en aquest diari fa uns mesos. “Quan en tot cas caldria interpretar-los com una taula salarial. En una classificació esportiva quedar primer ho és tot (…), en una salarial si el primer guanya 10.000 euros i el segon 9.999 ningú dramatitzarà gaire”. I conclou: “En quin altre indicador de benestar estem tan a prop de Dinamarca?”.

Un dels punts de forts de PISA és que és capaç de generar quantitats ingents de dades que ofereix lliurement als investigadors. Hi estadística específica sobre l’acompliment dels alumnes per sexe, per àrea de coneixement, segons el seu origen social, si els seus pares tenen estudis i llibres a casa, si han repetit curs o si són immigrants, quants són a classe o quantes hores setmanals de deures fan (ara saben d’on surten les xifres que alimenten aquesta polèmica) i fins a quin punt condiciona els resultats cadascun d’aquests aspectes.

Dos exemples per il·lustrar això: sense els resultats andalusos, Espanya estaria per sobre de la mitjana de l’OCDE i segurament els titulars postPISA no serien tan severs. Si no avalués els repetidors, el mateix. Però Andalusia és Espanya i els repetidors també existeixen (ronden el 30% als 15 anys; de fet, existeixen i molt), així que som on som.

PISA, en definitiva, ofereix informació de què funciona i en quin país, encara que incompleta (tornem a la literacia ) i no acaba d’explicar els perquès. Ho resumeix el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo: “No estableix molt bé les causes i diferències” entre uns i altres. Una cosa sí que és segura: se seguirà utilitzant com a excusa per criticar i proposar reformes.