Entrevista | Xavier López, mestre i director de l’Escola Octavio Paz

“Has de saber on vols anar, compartir-ho amb l’equip i provocar que les millores surtin dels mateixos mestres”

L’Escola Octavio Paz està acumulant una pila de distincions, fruit de l’empenta de l’equip que encapçala Xavier López. Fa només cinc anys era una escola vella, grisa i estigmatitzada que tenia totes les cartes en contra. Avui rep lloances a tort i a dret. La recepta, diu López, es cuina amb compromís, entusiasme, formació... i fugint del “parany de la queixa”.

Víctor Saura
 
 
 

Xavier López, a l’entrada del centre | Foto: Guillem Espun

Entro a l’Escola Octavio Paz i em rep el seu director, Xavier López (Vimbodí, 1980). Li he demanat una entrevista perquè fa setmanes que em pregunto què té aquesta escola que tothom en parla tant i tan bé. No només hi penso pel Premi Ensenyament, que li acaben d’atorgar la Fundació Cercle d’Economia i Educaixa, o pels Baldiri Reixach que ha guanyat, sinó perquè darrerament cada cop que xerro amb algú em surt amb l’Octavio Paz. Però abans que ens asseguem al seu despatx i posi en marxa la gravadora la pregunta ha deixat de tenir sentit. El Xavier m’ha passejat per aules que són ambients i per passadissos esquitxats de racons concebuts per al treball grupal. On abans hi havia pupitres apuntant a la pissarra ara hi ha una taula rodona, una catifa i un sofà, on hi havia la biblioteca ara hi ha l’àgora, on abans hi havia un terrat ara hi ha un hort urbà. No hi ha un pam d’aquesta escola l’ús del qual no hagi estat objecte de revisió i reconceptualització. I on abans hi havia assignatures ara hi ha carpetes pedagògiques, projectes i laboratoris. Per al visitant ocasional, la teoria del caos aplicada a l’escola. Pels seus 226 alumnes, la cosa més normal del món.

L’Octavio Paz es troba en un barri de frontera, el que un dia va ser terra de ningú entre Sant Andreu i Sant Martí. A dues passes té la Meridiana, i l’edifici no pot dissimular el seu encuny desarrollista, ja que abans d’incorporar-se a la xarxa pública, als anys noranta, havia estat (amb un altre nom) una escola de l’obra social de la Caixa de Barcelona. Qui hauria donat un euro per aquest centre fa només cinc anys? Engego la gravadora, i deixo anar la pregunta que ja no em fa falta fer.

Per què tothom parla tant i tan bé de l’Escola Octavio Paz?

Crec que és un exemple reeixit de transformació educativa d’una escola pública amb els mateixos recursos humans i materials que qualsevol altra escola. Si hi ha un compromís amb la nostra feina, es pot. Amb el que tenim, hem fet, i gràcies a aquest esforç de tot l’equip de mestres, del personal de servei, de les famílies, podem gaudir de tot el que està passant. Vam assumir el compromís de desaprendre per aprendre de nou i això és el que estem vivint.

Com era l’escola l’any 2014?

Jo estava de cap d’estudis en un centre de Sants i vaig fer el curs de direcció. Aquí, la direcció no va renovar i cap membre del claustre va voler assumir aquesta funció, i aleshores inspecció em va proposar de venir cap aquí. Jo no coneixia ni l’escola, ni l’equip de mestres ni l’entorn. Era un repte, i va ser un amor a primera vista. Aquí hi havia un equip de mestres amb un compromís brutal, que feia molts anys que hi treballaven i se la sentien molt seva, i jo sempre dic que gràcies a aquests mestres he descobert que una escola es pot estimar amb els cinc sentits. I gràcies a aquest entusiasme i ganes que tenien d’actualitzar la seva pràctica, i que jo també arribo amb unes idees, una altra mirada i un altre bagatge, i és quan decidim canviar la visió del nostre projecte educatiu.

Si era un equip de mestres tan entusiasta, perquè cap vol ser director o directora?

Ser director t’ha d’agradar, és assumir una aventura molt gran.

Era una escola estigmatitzada?

Al barri estava totalment segregada. Quan em van oferir la vacant vaig preguntar a una cosina que viu en aquest barri i em va dir que no hi anés perquè a l’Octavio Paz no hi vol anar ningú. Era una escola que estava d’esquenes al seu entorn, hi havia un índex elevat d’immigració, hi havia escoles de nova construcció i prestigi a l’entorn, era una escola que treballava molt bé però tot es quedava a dins i no tenia mirada cap a l’exterior, i gràcies a tota aquesta implicació de l’equip humà li hem donat la volta a la truita.

L’índex elevat d’immigració encara hi és, només cal donar una volta pel centre, però en canvi ara teniu molta demanda.

Ara el 48% de l’alumnat és d’origen immigrant, quan vam començar hi havia 65%. Les famílies que ens arriben ara són les que corresponen al barri, és el reflex del barri, abans no. Teníem un índex molt elevat de matrícula viva i ara ja no hi ha matrícula viva. De fet, aquest any hem triplicat les preinscripcions respecte a les del meu primer any. Un altre indicador són les jornades de portes obertes. La jornada pel curs 2015/16 van venir cinc famílies i les vam fer en una classe. L’any següent en van venir 70, l’any passat 102 i aquest any han vingut 150 famílies a conèixer el projecte de l’escola. Per tant, de mica en mica s’ha anat movent la mirada de l’entorn cap a l’escola.

En aquest procés accelerat de transformació de metodologia i espais t’has trobat resistències de famílies o de mestres? Què ha estat el més complicat?

Tots els canvis generen aquests sentiments de por, incertesa i rebuig. Des de l’equip directiu ens ha tocat intentar que aquestes mirades reactives, d’algun docent o alguna família, passessin a ser proactives, i això ho hem fet amb evidències i justificant el perquè de tot el que fèiem. L’experiència ens diu que moltes vegades aquesta mirada reactiva és per por a sortir de la zona de confort i assumir canvis, com que jo ja no seré el protagonista ni treballaré a la meva aula, sinó que l’alumne serà el protagonista i jo l’acompanyaré, o a treure’t l’etiqueta, jo ja no sóc el tutor o jo ja no sóc l’especialista, aquí tots som mestres i aquí ho fem tot. Potser totes aquestes mogudes generaven por, però a mesura que anàvem formant-nos i compartint, debatent i construint, aquesta por quedava diluïda i l’engranatge anava cap a la millora. Sempre és aquesta taca d’oli que de mica en mica es va fent gran, i que els mestres, si ens ajudem i ens sentim acompanyats per experts i per aquestes aliances que hem anat teixint i que ens han ajudat a través de les seves realitats, doncs aquestes mirades reactives desapareixen. També és cert que algú ha marxat de l’escola, però no passa res, tenim la gran sort que a l’escola pública hi ha molts projectes educatius i el mestre ha de buscar aquell projecte amb el qual pugui implicar-se i sentir-se a gust. Hem pogut crear perfils professionals i això també ens ha ajudat a consolidar la plantilla amb el tarannà del projecte educatiu.

T’anava a preguntar sobre les places perfilades. O sigui que una part de l’equip neix de la tria d’una persona concreta.

Sempre dic que el que prioritza tot el que fem és el projecte educatiu de centre. Tenim la sort que hi ha un tant per cent de places que podem perfilar segons el projecte educatiu. Una de les funcions que hem fet els darrers mesos de juny és entrevistar diferents mestres que s’han interessat per la nostra manera de treballar i hem tingut la sort que han encaixat perfectament.

Foto: Guillem Espun

Els alumnes que acaben sisè i estan acostumats a aquesta forma de treballar, quan arriben a l’ESO no tenen dificultats d’adaptació a uns mètodes més tradicionals?

Els instituts que tenim adscrits també han iniciat aquest canvi de mirada, i això és una sort per nosaltres. Tenim una relació molt estreta amb ells i ens diuen que els alumnes de l’Octavio Paz sempre volen dir la seva i davant d’un dilema tenen capacitat de decisió i saben treballar en equip. Això et fa pensar que alguna cosa s’està fent bé.

I com és la relació i la reacció de les famílies?

Les famílies han estat informades i són partícips en tot moment d’aquesta transformació. A l’Octavio Paz, amb les diverses cultures que tenim, cadascuna amb el seu punt de vista sobre l’educació, el que també hem fet és pedagogia amb les famílies, i per això abans d’implementar algun canvi sempre hem compartit amb les famílies el perquè d’aquest canvi.

Per exemple?

Tot el tema de l’avaluació. El novembre de fa dos anys els vam convocar i els vam explicar  perquè canviàvem els informes, com els estructuràvem i perquè ja no hi veurien cap nota, i els demanàvem la seva participació i que ens fessin un feedback després de veure aquests informes qualitatius. Tot això ho hem explicat. O quan vam reorganitzar els espais, vam treure les 25 taules i la taula del profe, vam ficar un sofà, una taula rodona, tot això també ho vam explicar a les famílies la primera setmana de setembre, les vam convidar a fer una gimcana a l’escola i que es posessin al lloc del seu fill i filla i experimentessin aquest aprenentatge. Crec que allò va anar molt bé perquè ells ja sabien de primera mà, abans que els seus fills arribessin el 12 de setembre, el que es començarien a trobar a l’escola. I l’altra cosa que també ens va molt bé és el cafè amb famílies: al llarg del curs les convoquem l’equip directiu amb algun mestre, i llavors nosaltres escoltem totes aquelles preguntes que ens fan, i que potser nosaltres donem per enteses i ells necessiten més informació. O totes les propostes de millora que ens fan. Aquesta participació activa de la família crec que és una de les parts importants del projecte educatiu, perquè abans la família quedava al marge de tot. Entrava a l’escola per Nadal, a final de curs, i els dies de les entrevistes.

Com passa encara a molts centres. I ara quan entren?

Les famílies d’infantil entren cada dia, perquè tota la rutina que feia abans el mestre de passar llista, etc, això ja ho fa la família amb l’infant, escull l’ambient on vol anar, i si la família es vol quedar a l’ambient ho pot fer l’estona que vulgui. I a primària, els divendres a la tarda la família participa de l’assemblea de grup.

Has parlat abans d’aliances. A l’Octavio Paz heu teixit aliances amb Planeta, Educaixa, Escola Nova 21, ara el premi del Cercle d’Economia, també n’heu rebut de la Fundació Carulla. Alguns potser consideraran que us esteu venent al diable…

Jo sempre dic que si l’escola ha de ser un reflex de la societat i ha de ser una escola per la vida, quina millor manera que obrir les portes a l’exterior? I que et vinguin a acompanyar, a profes i a infants, institucions de prestigi, les quals amb la seva experiència aporten valor a tot allò que s’està fent a l’escola. Si algú diu això, des del meu punt de vista està equivocat, perquè l’escola és vida, i a la vida hi ha institucions de les quals nosaltres hem après moltíssimes coses, i potser elles també n’han après alguna de nosaltres. I que vinguin actors, periodistes, estudiants de la Massana, tot això és la millor oportunitat d’aprenentatge. Nosaltres hem canviat els llibres de text per la veu, l’experiència i les vivències de tots aquests professionals. No ens hem venut al diable, al contrari, hem picat portes perquè els nostres infants visquin de primera mà totes aquestes experiències d’aquests professionals.

Avui es parla molt d’escola inclusiva, però hi ha un estat d’opinió bastant generalitzat segons el qual sense molts més recursos no es pot dur a terme. Aquí en feu, d’inclusió?

Sí.

I teniu prou recursos?

Els mestres a vegades tendim a la queixa. És clar que a tots ens agradaria tenir més mestres i més recursos materials, i una superescola, però caure en el parany de la queixa el que fa és no avançar. Sempre ens agradaria tenir més, però amb el que tenim anem a veure què és allò que podem fer. Aquí la inclusió l’hem entès com disminuir ràtios. No traiem infants del grup de referència, sinó que ens hem organitzat de tal manera que en els ambients i en els espais competencials, els laboratoris de llenguatges, intentem que la ràtio baixi, perquè si nosaltres hem prioritzat l’aprenentatge personalitzat, quina millor manera de fer-ho que el mestre pugui acompanyar a la meitat del grup, o a vuit nens, segons la franja de treball globalitzat? Si tinguéssim més mestres, genial, però amb el que tenim hem de fer.

Però com podeu baixar ràtios, si teniu la mateixa plantilla que tothom?

Tots tenim els mateixos mestres, però depèn de com organitzis el personal. Aquí no fem reforços individualitzats, és a dir, no hi ha un mestre que treu un nen de dins del grup; amb això ja tens una hora on, en comptes d’haver-hi un mestre amb els 25, ja n’hi ha dos. La nostra manera d’entendre la inclusió és disminuir les ràtios el màxim d’hores possibles. El mestre ha de donar resposta a les necessitats educatives de cada infant, perquè cap no som iguals.

Us heu passat molts caps de setmana reformant vosaltres mateixos les aules. Com aconsegueixes que tothom estigui disposat a aquesta mena de sacrificis?

Tots tenim la nostra vida personal i això s’ha de respectar. Però lo bonic és que vam assumir aquest compromís d’actualitzar la nostra pràctica, i això és com un engranatge que de mica en mica ens va conduint a dedicar-hi més hores. Vist des de fora pot fer por, i és cert que aquí hi dediquen moltes hores, però com que el grup està molt cohesionat, i està il·lusionat i té aquest compromís amb la feina que fa, doncs sempre hi ha algú que pot dedicar més temps a muntar mobles, o a anar a comprar…

I, a més, teniu un avi fuster.

Crec que és una de les persones clau de tota aquesta transformació. En general el voluntariat de les famílies és molt important.

Alguns criticaran que heu tingut més recursos per aquesta capacitat de guanyar premis.

Bé, en el seu moment la Fundació Carulla, amb els dos premis Baldiri i Reixach que hem tingut, ens ha ajudat moltíssim a impulsar el canvi dels espais. Però si hem rebut aquests guardons és gràcies al fet que tot l’equip de mestres i el personal estan fent una feina, i reconèixer aquesta transformació, doncs ajuda econòmicament i a seguir avançant. En aquests quatre anys hem rebut gairebé 400 visites d’escoles i d’institucions. Les preguntes i els feedbacks que ens fan també ens ajuden a aprendre. I nosaltres també hem visitat moltes escoles. Aquest turisme pedagògic fa obrir mirades als mestres, i és un punt de motivació.

I és una bona formació.

Jo diria que a l’escola només hi ha dues coses obligatòries: venir a treballar, que per això ens paguen, i la formació. La fem tots els dimecres a la tarda, de cinc a set, després de la nostra jornada laboral, i de setembre a juny. Dins d’aquestes set hores i mitja a disposició del centre l’Escola Octavio Paz va prioritzar que dues hores les dediquéssim a formar-nos, a debatre, a elaborar material. Tenir aquests espais de reflexió i de treball de tot l’equip de mestres és clau. Aquesta formació la fem amb experts i de vegades nosaltres. I l’any passat la vam fer també tres dissabtes al matí.

Però qui us proporciona tanta formació? Perquè una altra queixa clàssica és que no el Departament no ofereix prou formació.

L’aliança que tenim amb el Grup Planeta ens ajuda a finançar part de material tecnològic i també la formació de tot l’equip de mestres.

Amb l’ús del seu material…

No, en realitat no utilitzem material de Planeta. És un conveni amb el Consorci. Ells van confiar amb nosaltres, els va agradar el projecte de transformació i vam arribar a l’acord que ells ens donaven una partida econòmica per pagar-nos la formació. Si nosaltres prioritzàvem la formació com a peça clau d’aquest procés de transformació havíem de buscar recursos. Fem una formació a mida i segons les nostres necessitats anem avançant. I això també ha engrescat l’equip de mestres.

També participes en el programa de lideratge que promou Educaixa i l’Institute of Education. Quina és la clau del bon director?

Jo crec que és tenir molt clar on vols anar, compartir aquesta visió amb tota l’energia perquè tothom se la faci seva, i que l’equip humà se senti empoderat i líder en el seu àmbit. Una de les feines del líder pedagògic és cohesionar el grup, generant aquesta implicació i bon clima de treball, i provocar que les millores vinguin dels mateixos mestres. Jo haig de tenir una visió, però no la puc imposar, hem de fer que les demandes vinguin dels mateixos mestres. Aquí ha passat i és súper bonic. Per exemple, va passar quan el curs passat vam decidir que els alumnes d’infantil no estiguessin classificats per edats, perquè la vida no ens classifica per edats, i això va sorgir de les mateixes mestres d’infantil.  Quan m’ho van proposar vaig pensar “uau, què xulo”, perquè és on volíem anar nosaltres. O, per exemple, quan vam dissenyar el projecte de direcció ja dèiem que hauríem de canviar l’espai, però no vam dir “senyors, canviem l’espai”, sinó que després d’un any i veient que sempre hi havia taules pels passadissos que no s’utilitzaven, i després de visitar moltes escoles i fer formació, hem anat canviant el mobiliari i dissenyant com volem l’espai de l’Octavio Paz.

Foto: Guillem Espun

Ara què us queda per fer?

Uf, molt.

Però he vist que, dins de la vostra planificació a 5 anys, em sembla que som a l’últim. Totes les fites s’han assolit? N’hi ha ara de noves?

El curs vinent és el cinquè any, i l’hem imaginat com un moment per recollir aquelles evidències que han passat al llarg d’aquests quatre anys. La reflexió i el seguiment els hem fet cada any els mesos de febrer i juny; sempre reflexionem sobre els efectes de les millores implementades, o què podem implementar a curt i llarg termini. Però l’any vinent ens l’imaginem com millorar, recollir aquells impactes, les opinions de tots els quatre anys, i a més ampliarem un dels laboratoris de llenguatges introduint les arts plàstiques, aquest serà el projecte nou del curs vinent. I ho farem amb l’ajuda de l’Escola La Massana i la Fundació Carulla. Hem demanat ajuda als experts de La Massana perquè ens ajudin a reorganitzar un espai que tenim per convertir-lo en un taller d’arts plàstiques i de tinkering.

Una recomanació final per als companys que pensin a encetar una transformació similar.

No tenir por. Si se’n té ganes i compromís amb la nostra feina, si ens creiem que estem acompanyant a nens i nenes que seran futurs ciutadans, ens hem de creure i sortir de la nostra zona de confort, i aprendre els uns dels altres. A Catalunya estem vivint un moment súper intens en l’educació i com a mestres això ho hem d’aprofitar.

3 Comentaris on “Has de saber on vols anar, compartir-ho amb l’equip i provocar que les millores surtin dels mateixos mestres”

  1. sonia gainza // 24/05/2019 a les 9:23 // Respon

    Moltes felicitats a l’escola Octavio Paz i gràcies, Victor Saura per aquest article tan inspirador.

  2. m jesús poves // 24/05/2019 a les 10:32 // Respon

    Moltes gràcies a tot l’equip de l’Escola Octavio Paz pel vostre treball amanit d’il.lusió, esforç, professionalitat, humanitat, generositat… que ens ofereix l’oportunitat de veure i creure que una ALtra Manera de Fer Escola és Possible.

  3. Raquel Martínez Raja // 02/08/2019 a les 18:02 // Respon

    Enhorabona! El treball en equip i en les famílies trobe que és la clau. I el motor la il-lusió .

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*