“Fer-ho a classe” o per què innovar en educació és molt semblant a ser feminista

Innovar en educació, concretament a Espanya i a l'Amèrica Llatina, és tan necessari ara com ho va ser el desenvolupament dels feminismes als anys seixanta, i per raons bastant semblants.

María Acaso
 
 
 

Copyright © Guerrilla Girls. Cortesia de guerrillagirls.com

Són dues les paraules que més es repetiran al llarg d’aquest text: innovació i feminismes, dos termes controvertits que, darrerament, omplen articles, converses i intencions polèmiques. Dos termes que han patit un gran desgast, en paral·lel, per haver entrat en els imaginaris mainstream i per representar un cos de coneixements que ja no s’ajusten al context que els va produir i que, per tant, cal reformular des del present.

Innovar en educació, concretament a Espanya i a l’Amèrica Llatina, és tan necessari ara com ho va ser el desenvolupament dels feminismes als anys seixanta, i per raons bastant semblants. Els feminismes es van consolidar, precisament, quan es va produir la incorporació de les dones al mercat laboral, un fet que va crear el context que va propiciar un canvi social.

Copyright © Guerrilla Girls. Cortesia de guerrillagirls.com

Ara també estem vivint un fet insòlit: per primera vegada, les dinàmiques de gestió del coneixement estan anant per davant dels contextos educatius, raó per la qual és necessari un canvi. Cal que aquests contextos s’ajustin a una gestió del coneixement diferent. No m’aturaré a jutjar com hauria de ser aquesta gestió, el que m’interessa assenyalar és que aquest reajustament és necessari, i que el terme que majoritàriament s’està utilitzant per identificar el reajustament és el d’innovació.

Crec que hem perdut les referències del que significa innovar en educació. Des del meu punt de vista, innovar en educació consisteix, bàsicament, en desestabilitzar unes pràctiques que ja no estan basades en el present, unes pràctiques que, igual que els feminismes, van néixer amb la voluntat de desestabilitzar les dinàmiques que el patriarcat portava imposant des de sempre, i que necessitaven ser revisades.

Etiquetar qualsevol dels processos d’innovació educativa de ‘pràctica neoliberal’ constitueix un procés que reprodueix una manera de fer neoliberal, i quan aquest procés d’etiquetatge es realitza amb un llenguatge carregat de violència, destructiu i gens possibilitador, es reprodueixen les dinàmiques patriarcals del més ranci (precisament) dels neoliberalismes.

Tal com ens va ensenyar Elizabeth Ellsworth a Why Does not This Feel Empowering? Working Through the Repressive Myths of Critical Pedagogy, la pedagogia crítica pot convertir-se en l’oposat al que Paulo Freire pregonava –per cert, un dels primers innovadors en educació–, quan imposa, castra i ataca en comptes de revisar per possibilitar, obrir i encoratjar. Davant d’aquesta pedagogia crítica demolidora, optem per treballar amb pedagogies regeneratives que –com els transfeminismes– s’escapen de les etiquetes i les marques per innovar en el sentit de voluntat de canvi que aquest terme incorpora des de la seva arrel.

Alguns dels que treballem en el context de la innovació educativa utilitzem aquesta etiqueta de la mateixa manera que algunes de les que treballem des dels feminismes utilitzem el terme feminisme: per fer-nos entendre, per poder propiciar els canvis que anhelem des d’un llenguatge que, efectivament, es queda curt, i que ens brinda terminologies que cal entendre des del seu context, des de la seva necessitat i des de la seva poètica.

De la mateixa manera que autoetiquetar-me com a feminista té a veure, en el meu cas, amb controlar la meva pròpia vida i el meu propi cos, i amb sentir-me, abans de res, subjecte de coneixement –ja que considero que aquesta és una lluita que encara no ha acabat–, autoetiquetar-me com a innovadora té a veure amb coses molt semblants, com donar poder als estudiants perquè prenguin el control del seu propi aprenentatge (i dels seus propis cossos) perquè deixin de sentir-se objectes de la seva educació. I aquesta decisió no l’he pres a la lleugera.

Malauradament, en el meu dia a dia com a docent (porto més de vint anys dedicant-me a l’ensenyament a la universitat pública) i en els múltiples projectes que he realitzat en connexió amb l’educació formal i no formal, en totes les seves etapes i variants (en la majoria dels casos, en relació amb el meu principal tema de treball: les relacions entre art i educació), he comprovat l’eficàcia del sistema per desempoderar els estudiants, així com l’avanç de polítiques educatives veritablement neoliberals (visc a la Comunitat de Madrid i sé del que parlo) que estan aconseguint els seus objectius.

Aquesta constatació m’ha portat a lluitar per canviar el model educatiu. Concretament, el que em sembla més urgent és el canvi metodològic. Si això s’ha etiquetat com a innovació educativa, és una conseqüència d’aquesta lluita, no la lluita en si mateixa, encara que es tracti d’una etiqueta que m’incomoda i que m’omple de contradiccions.

Però, lluny de deixar d’usar-la, considero que aquesta és una de les parts més interessants de la revolució: donar als termes gastats aquest altre sentit que necessiten, redefinir, contornejar, utilitzar-los perquè la lluita continuï, enlloc d’usar-los com a arma llancívola contra nosaltres mateixes i condemnar-nos a la impossibilitat, l’enfonsament i la depressió que tant li agrada al patriarcat, fins i tot al patriarcat d’esquerres.

Com diu Judith Butler: “Que la categoria [dona] no pugui ser descriptiva mai és la condició mateixa per a la seva eficàcia política” (Butler, 1993). La performativitat del llenguatge és política, i afecta tant al terme dona com a terme innovació. Per tant, per transformar la realitat és fonamental transformar el llenguatge, però també s’ha de transformar a través de pràctiques directes.

Copyright © Guerrilla Girls. Cortesia de guerrillagirls.com

Fer-ho a classe és un títol amb múltiples significats; d’entre tots ells, rescato la idea de revisar les possibilitats que una aula ens ofereix i demanar, irònicament, la possibilitat de fer alguna cosa innovadora, i que sempre ha estat prohibit. Salvant les distàncies, crec que la lluita que mantenim els etiquetats com innovadors és la mateixa que mantenim les etiquetades com a feministes, i –com moltes de nosaltres demanem– seria interessant que, en comptes de malgastar la nostra energia en barallar-nos entre nosaltres, fóssim capaces d’utilitzar aquesta energia per construir el conjunt d’eines que possibilitin la construcció d’un món socialment més simètric.

* Aquest text es titula Fer-ho a classe en honor al capítol 3 del magnífic llibre Porno feminista: las políticas de producir placer, editat per Tristan Taormino, Constance Penley, Celine Parrenas i Mireille Miller-Young, publicat l’any 2013 i traduït al castellà per Begoña Martínez al 2016.

* Les imatges d’aquest post són del col·lectiu d’artistes feministes Guerrilla Girls