Hospital de dia d’adolescents: educar des de la columna més feble

Els centres hospitalaris que atenen adolescents amb problemes de salut mental incorporen un professor des de fa anys. Coneixem la seva tasca diària.

Pau Rodríguez
 
 
 

Glòria Tràfach, Albert Quintana i Àlex Lama, al parc que envolta l’hospital. / Foto: Carles Palacio

Un adolescent enrabiat s’enfila dalt d’un til·ler. El seu professor, l’Àlex Lama, li va al darrere carregat amb un iPad. Puja també a l’arbre, xerren una estona i acaben fent la classe allà dalt. Aquesta és una escena impensable en un centre educatiu convencional, però no a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Girona, on fins fa poc t’hi podies trobar també la profe ria Terés asseguda al costat d’una jove, escoltant els seus neguits mentre totes dues feien ganxet. En educació, “el més important no és ser, sinó ser-hi”, ha deixat escrit el filòsof Joan Carles Mèlich. En aquest centre de salut mental per a joves, els mestres hi són.

Terés va morir l’octubre passat després de batallar contra el càncer. Aquest és un reportatge que reconstrueix la vida al centre de salut mental on va fer de professora durant els deu últims anys de la seva vida, fidels al seu compromís amb els adolescents, i des d’on ideava els articles que publicava a El Diari de l’Educació. El seu lloc de profe l’ocupa ara l’Àlex Lama, un docent jove que ja estava a mitja jornada al centre, que va aterrar a Salt –localitat on s’ubica l’hospital– després d’apuntar-se a llistes i sense experiència a les aules. Ara en té més que la majoria en una d’hospitalària.

Des de l’any 2002, en els 24 hospitals catalans que tracten amb joves amb problemes de salut mental, entre ells aquest centre de Salt, incorporen la figura del docent. Professors com l’Àlex, un més dins un equip interdisciplinar conformat per psicòlegs, psiquiatres, terapeutes ocupacionals, educadors socials, infermers… “L’institut és un puntal per al desenvolupament dels adolescents, per això cal un docent que els ajudi a reprendre els aprenentatges i a seguir en contacte amb l’escola”, detalla Glòria Tràfach, psicòloga i cap de serveis de l’hospital de dia.

Despatx dels professors, amb un robot que van fer amb els alumnes / Foto: Carles Palacio

Aquí hi venen cada dia una quinzena de joves d’entre 12 i 18 anys amb trastorns mentals que requereixen d’ajuda intensiva. No són interns, hi assisteixen en horari escolar, com qui va a classe, però la seva situació és tan greu que bona part d’ells han hagut de sortir temporalment de l’institut. “Temporalment”, subratlla l’Àlex. “La nostra principal preocupació és que puguin tornar a l’institut, relacionar-se amb els companys…”, exposa aquest professor. Ni les notes, ni tan sols el graduat són aquí prioritàries: ho és la salut.

De fet, la tasca d’un professor en un hospital de dia té poc a veure amb les classes. La part acadèmica és secundària quan ets adolescent i has de sortir de l’anorèxia o tractar-te de trastorns psicòtics. La vida en aquest hospital passa per enrolar els joves en activitats diverses amb vessant terapèutica. Des d’un taller de cuina a un d’art o de còmics. En el seu cas, l’Àlex s’encarrega del de cinema. Preparar un curtmetratge pot ser un instrument per treballar l’autoestima, les habilitats socials, l’autoconeixement… “Els ajuda a entendre què els passa, en activitats d’aquest tipus despleguen el que duen dins”, sosté Tràfach.

Però el principal valor del docent en aquests hospitals és el contacte amb l’institut. A la pràctica, això significa que cada setmana l’Àlex recorre les carreteres gironines per coordinar-se amb centres de Secundària de la Bisbal, Olot, Blanes, Ripoll… A vegades s’hi està tot el dia. Els tutors d’aquests joves són fonts d’informació primordials per abordar els seus trastorns, però en general, segons aquest professor, “falta conscienciació” sobre els problemes de salut mental. En ocasions aquests joves queden catalogats simplement com a conflictius, carn d’expulsió.

Àlex Lama / Foto: Carles Palacio

La funció més pura de leducació

Aquestes excursions per coordinar instituts i hospital les va instaurar la Núria Terés, la precessora de l’Àlex com a professora a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Girona durant 10 anys. De la seva biografia destaca que va ser professora de Biologia en diversos instituts i regidora durant vuit anys a l’Ajuntament de Girona per ICV, però els seus companys la recorden més aviat per ser “una gran acompanyant emocional” dels adolescents, vocacional fins al punt de remoure cel i terra abans de deixar un sol jove a l’estacada.

Aficionada al ganxet –la seva bici tunejada amb llana és la més bonica que ha circulat entre el Ter i l’Onyar–, havia posat en marxa tallers de llanoteràpia al centre. “Un dia una alumna li va explicar que li agradaven els gossos, i acte seguit se’n van anar totes dues a comprar llana al mercat de Salt per fer-li un vestit al seu gos”, recorda l’Àlex. Fer un pla educatiu a mida com un sastre amb els seus vestits. “Ser professor aquí és com ser artesà, cada alumne mereix tota l’atenció”, conclou. “És el nivell més pur de la funció educadora: el que importa és el noi o la noia, i absolutament tota la resta està al seu servei”, resumeix Albert Quintana, el marit de Núria Terés.

Terés va construir la seva mirada respecte del sistema educatiu a través de les finestres d’aquest centre hospitalari de Salt. Entre les angoixes i les preocupacions dels adolescents amb més dificultats es coïen els articles que publicava a El Diari de l’Educació periòdicament. “Estava convençuda que el sistema educatiu s’ha d’estructurar a partir dels més febles, dels marginats, dels que ni tan sols estan considerats”, sosté Quintana. Sovint feia servir una cita del pedagog Francesc Carbonell: “La resistència d’un pont es mesura per la seva columna més feble”. ¿Resistiria la institució escolar aquesta prova? Segurament no.

El seu compromís amb els adolescents anava acompanyat d’una altra de les seves qualitats més recordades: la capacitat de mobilització. Activisme en el significat més literal del terme. “Sabia a quines portes calia trucar i a quins números de telèfon havia de marcar per, posem per cas, aconseguir que s’ajudés a un alumne a pagar el bitllet de l’autobús, sense el qual no podia venir cada dia a l’aula”. Així ho resumeix Quintana.

Núria Terés

Els nens de la crisi, cada com més joves

Terés, com tots els professionals de l’hospital, va haver de lidiar també amb les conseqüències que la crisi econòmica ha generat sobre l’estabilitat dels joves. En una enquesta exhaustiva de l’Hospital Sant Joan de Déu publicada l’any passat ja quedava clar que la generació infantil de la crisi pateix més problemes de salut mental i de conducta. Ho confirmen a Salt. “La crisi fragilitza i fa vulnerable el menor, que hauria de ser cuidat per les famílies, que no sempre poden, i tampoc el sistema no els ajuda”, reflexiona Tràfach.

Aquesta inestabilitat, a més, afecta els més petits. Fa més de cinc anys, la gran majoria dels adolescents que assistien a l’hospital tenien entre 16 i 18 anys. Avui el 80% té entre 12 i 15 anys. També hi ha tingut a veure la millora de la detecció precoç de les patologies greus, però Tràfach té clar que l’impacte de la recessió econòmica en les famílies ha afectat emocionalment els seus fills.

Entre els diagnòstics més presents hi ha els trastorns alimentaris, que suposen gairebé la meitat dels casos. Sobretot noies. Aquest fenomen requereix també de mà esquerra per part del professor, l’Àlex, que ha de lidiar amb tutors i famílies que sovint estan encantats amb el rendiment acadèmic de l’alumne. “Aquella nena, que ha encandilat tothom amb un somriure i bones notes, resulta que no pot anar més a classe perquè ho diuen en un hospital. Costa d’entendre”, resumeix l’Àlex. Ho neguen les famílies i ho nega, és clar, l’afectada. “Com que moltes són cracks en els estudis no es volen plantejar res a nivell personal”, exposa.

La vida a l’Hospital d’Adolescents de Dia de Girona no és senzilla. Les teràpies es veuen aturades a vegades per crits i picabaralles. L’adolescència és una etapa d’extrems, també en el patiment. Però acte seguit es pot veure un professional passejant amb un adolescent pel parc, instants valuosos d’una atenció que el sistema escolar no els sap proveir, i sense la qual es veuen abocats a l’abisme. El que feia que la Núria Terés es volgués jubilar treballant aquí era això, un acompanyament emocional a mida que ara enganxa l’Àlex, i que ajuda els joves a no sortir-se del difícil camí que els ha de dur de tornada a l’institut.

Edifici dels Til·lers, on hi ha ubicat l’Hospital d’Adolescents de Dia / Foto: Carles Palacio