Els dubtes sobre la radicalització interpel·len la comunitat educativa

Els educadors es pregunten què ha fallat en la integració d'aquests joves, a la vegada que els experts consultats alerten que un cas tan extrem no ha de servir per replantejar el model de cohesió a les escoles

Pau Rodríguez
 
 
 

Els dubtes de la comunitat educativa / Carles Palacio

¿Què ha passat perquè uns joves que a l’institut semblaven ser afables hagin perpetrat una massacre terrorista? Amb aquesta incògnita van entrar a treballar el dia 1 de setembre molts professors, sobretot els d’instituts amb una alta concentració d’alumnat d’origen estranger, i sense haver-la resolt encara començaran a rebre els seus alumnes la setmana que ve. La tendència docent a interrogar-se sobre què ha fallat en el sistema educatiu d’integració queda matisada per les veus d’alguns experts, que demanen prudència a l’hora de revisar un model de cohesió escolar a partir d’un cas tan extrem de radicalització islamista, encara irresolt i que està molt lluny de ser estès socialment.

“Ni els professionals saben què ha passat, així que encara no podem saber com arreglar-ho”, comenta l’Amina Aissati. Dies abans de reprendre les classes, aquesta estudiant de Medecina de la UdG, juntament amb quatre joves més, conversen amb El Diari de l’Educació a la seu de la Fundació SER.GI, entitat gironina que treballa per la inclusió social. Tots ells són catalans d’origen marroquí i volen donar la seva opinió. “Els que han fet això és perquè algú els ha menjat l’olla, no es pot ser radical d’aquesta manera per naturalesa, algú els ha parlat massa…”, sosté l’Abdelaziz Essami, que als 20 anys també va a la facultat.

Els primers passos de la investigació policial sobre la creació d’una cèlula terrorista integrada per almenys 8 joves de Ripoll condueixen cap a l’imam com la figura clau que va radicalitzar-los. També cap a ell ha apuntat la comunitat educativa local, profundament afectada pel que ha passat. “Els educadors que van treballar amb ells fins mesos abans no van detectar res, fet que ens porta a pensar que va ser un procés molt ràpid”, sosté Núria Perpinyà, tècnica de Convivència de l’Ajuntament de Ripoll i educadora d’aquests joves quan eren més petits. Tampoc sembla que les famílies estiguessin al corrent de la seva deriva.

El cas de Ripoll no compleix amb alguns patrons que s’han repetit en la radicalització de joves en altres punts d’Europa. “Aquests eren joves aparentment ben integrats, no immersos en conductes disruptives, ni de delinqüència, de drogues…”, com sí que ha passat en la majoria d’altres casos, segons Jordi Moreras, antropòleg de la Universitat Rovira i Virgili (URV) expert en comunitats musulmanes. Tampoc Ripoll no compleix amb el perfil de les banlieu que concentren comunitats en risc d’exclusió. A nivell educatiu, per exemple, aquest municipi de 10.000 habitants va ser pioner a l’hora de reduir la segregació escolar en els seus cinc centres (dues escoles i un institut públics, i dos centres concertats).

Per elaborar aquest reportatge, El Diari de l’Educació s’ha posat en contacte amb mitja dotzena de docents d’aquests centres, però tots ells han declinat participar-hi, al·legant que els successos són massa recents per extreure’n conclusions. Aquest dimecres el departament Ensenyament ha fet una segona reunió amb la comunitat escolar ripollenca per donar-los eines per gestionar el dol amb els seus alumnes i famílies, i en paral·lel els principals agents socials del municipi estan treballant per revisar la seva actuació. 

Identitats en crisi

És en les trobades dels educadors i altres agents socials on es repeteixen algunes preguntes. “Per exemple, si aquests nanos vivien una integració plena”, transmet Perpinyà, veïna de Younes i Houssain Abouyaaqoub i educadora de la majoria d’ells durant la seva etapa escolar. ¿Estaven realment integrats? ¿S’hi sentien? “Que tinguessin cotxe, feina i parlessin català no vol dir que els haguéssim integrat com a societat”, expressa el psicòleg i educador social Jordi Bernabéu, que recorda que “són persones criades aquí però amb patrons d’allà, i això els pot haver generat desorientació, frustració i poden haver experimentat dificultats per sentir que no pertanyen a la comunitat catalana”. Aquest escenari d’exclusió seria terreny fèrtil per al discurs radicalitzat. “Davant d’una identitat en crisi, la manipulació i els missatges intencionats tenen més marge de maniobra”, opina.

Per Moreras, “abans que qualsevol jove accepti un argumentari propi de l’enaltiment del gihadisme ha d’haver viscut un procés de desconnectar de la societat en què viu, de definir-se a si mateix en tant que marginat, una identitat ferida”, exposa. “És així que una persona esdevé vulnerable a ser influenciada per algú que el porta a reinterpretar la seva identitat. És una falla personal”, conclou.

Possibles experiències de racisme, inactivitat social, exclusió… “Poden ser factors de vulnerabilitat, però no són un determinant de radicalització”, apunta Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill. O, en paraules de Moreras: “Una cosa és el radicalisme i l’altra de diferent és entendre com els joves construeixen les seves identitats, però així i tot ens interessa que aquestes identitats no es construeixin en contra de res”.

Evitar que els joves es perdin és “necessari”, segons Moreras, “encara que no sempre suficient” per prevenir qualsevol conducta radicalitzada, bé sigui en el cas del fonamentalisme islàmic, en la incorporació a les denominades bandes llatines o amb la identificació amb grupuscles neonazis.  

La integració a l’escola

Catalunya ha viscut en les últimes dècades una gran onada migratòria, dins la qual la comunitat musulmana representa un percentatge important. Els joves reunits a la seu de la Fundació SER.GI en són un exemple, la majoria van arribar del Marroc en edat escolar, nens i nenes que desconeixien la llengua i les costums catalanes i que van anar a parar a les aules d’acollida recentment creades dins els centres. “Hi vaig anar durant un any o més, ens ensenyaven les coses bàsiques, i els tutors ens ajudaven molt”, recorda en Zakarias Ben El Allid.

En Zakaria, l’Iliasse, l’Abdelaziz, l’Amina i la Sonia /Carles Palacio

En una conversa distesa, aquests joves tenen un bon record del seu pas per l’escola, i associen les males experiències que van viure als conflictes propis dels instituts. “Ser adolescent és dur”, somriu l’Abdelaziz, “però jo no vaig viure mai cap problema greu”.

El repte de la inclusió de l’alumnat nouvingut a Catalunya ha estat majúscul. Al llarg de la primera dècada del 2000, els escolars nascuts a l’estranger van passar de suposar el 2,5% a superar el 15% del total. Les aules d’acollida van ser el mecanisme més visible que es va activar per facilitar-los la incorporació. El curs 2008-2009 va ser el de major implantació: es va arribar a 1.236 centres amb aula d’acollida, una xifra que s’ha anat reduïnt fins a 688 en l’actual curs, segons Ensenyament perquè el volum de famílies estrangeres que han arribat aquests últims anys a Catalunya és menor.

El balanç de les aules d’acollida és positiu per part de molts professionals. “Entre l’any 2000 i el 2010 el sistema podria haver trontollat i no ho va fer, es va garantir un lloc digne als nouvinguts gràcies al voluntarisme dels mestres”, defensa Palacín. Una segregació urbana inferior a la de França o Anglaterra, un teixit associatiu més robust en alguns barris o un discurs de la interculturalitat imperant en l’àmbit mediàtic són factors que, segons Palacín, van contribuir a l’estabilitat del sistema.

Però si l’acollida es pot qualificar d’èxit, la promoció social de la immigració n’ha estat el fracàs. La taxa de graduació de l’ESO és de gairebé nou de cada deu en el cas dels alumnes de famílies autòctones, però de set de cada deu en el de les migrants. L’atur entre els joves de nacionalitat estrangera és del 52%, mentre que entre els autòctons ronda el 30%. Aquestes són algunes de les dades que recull l’Anuari 2015 de la Fundació Jaume Bofill en el capítol que analitza els reptes de l’èxit escolar i la cohesió de l’alumnat d’origent migrant. L’abandonament o l’atur són mals que afecten, en conjunt, el tot col·lectiu juvenil. “Però els immigrants paguen més cara la factura del que no tenim”, sosté Palacín.

Les dificultats per seguir-se pagant els estudis o la falta d’orientació un cop acaben l’ESO són alguns dels exemples que posa l’Abdelaziz per argumentar que molts dels problemes socials que pateixen els immigrants són, en realitat, els que pateixen els grups socials desfavorits econòmicament. A ells, però, la Sonia n’hi afegeix algun altre de particular. “No és el mateix que els teus pares t’ajudin a fer els deures si saben parlar català o castellà que si no en saben”, comenta.

És aquest el suport que els ha ofert la Fundació SER.GI: activitats extraescolars, orientació pedagògica, ajudes per a l’esport… “Jo estava molt perduda, no m’havia tret l’ESO, i si no fos per ells ara mateix no sabria que vull ser perruquera”, celebra la Sonia. La majoria assenteixen.

Altres factors de segregació els han viscut, almenys ells, com un fenomen natural. És el cas d’anar a escoles, a la localitat de Salt, on més del 90% dels alumnes eren, com ells, d’origen estranger. “Al meu institut hi havia el mite aquell de que teníem menys nivell per culpa dels immigrants, i això es notava en com s’ho prenien alguns alumnes, però depèn molt de cadascú…”, recorda l’Amina. La Sonia explica com la seva arribada a l’escola de Salt va ser un alleugeriment perquè allà era “com tothom”. “Venia d’una escola d’un poble petit i allà m’havia costat integrar-me, era la diferent”, reflexiona.

Moreras es mostra molt crític amb els nivells de segregació escolar a Catalunya, que anteriorment han denunciat institucions com el Síndic de Greuges i que haurà de ser abordat pel recentment creat Observatori de l’Equitat. També amb els centres anomenats de màxima complexitat, els que congreguen un perfil de famílies amb més dificultats econòmiques i socials.  “Són aquests els centres a partir dels quals hem de començar a treballar les identitats de joves?”, es pregunta.

Prevenció i Proderai

En la tasca per una educació intercultural hi ha molt camí per recórrer, segons la majoria d’experts consultats, així com en la prevenció de l’exclusió social dels joves migrants. “Hem d’acompanyar els joves en el procés de la conformació de les seves identitats perquè aquestes no siguin reactives”, sosté Moreras, “i no només per evitar futures radicalitzacions”.

“El repte és difícil i no hem invertit prou”, lamenta al director de la Fundació Jaume Bofill. I enumera algunes mesures per millorar l’èxit escolar d’aquests joves, de les quals, remarca, no n’hi ha cap que sigui exclusivament per a migrants, sinó per a tots els estudiants. Treballar per una escola capaç de personalitzar la seva relació amb els alumnes, famílies i comunitats; potenciar les beques en casos de problemes econòmics, atendre a la diversitat o combatre la segregació són les vies que proposa.

El departament d’Ensenyament, per la seva banda, defensa que aquestes han estat algunes de les seves línees de treball l’última dècada. “Les eines que el sistema educatiu ha posat des de l’arribada dels nouvinguts són moltes”, sosté Martí Barberà, director general d’Atenció a la Família i la Comunitat Educativa.

De la Generalitat ha sortit aquest últim curs un protocol per donar pautes als docents per detectar la radicalització islamista als instituts. El text, que es va posar en marxa al desembre, està elaborat conjuntament per Ensenyament i els Mossos d’Esquadra. La previsió, a més de difondre el document, era que es formessin els equips directius, però aquesta última setmana Ensenyament ha anunciat que la formació s’estendrà a tots els docents que ho vulguin.

“L’objectiu del protocol és donar eines per treballar el desenvolupament emocional i personal dels alumnes, per abordar la convivència… El sistema educatiu forma part del treball de prevenció”, defensa Gené Gordó, subdirectora general de Suport i Atenció a la Comunitat Educativa, que defensa que el Proderai es limita a la detecció. Més enllà d’enumerar símptomes d’una conducta radicalitzada, el protocol planteja activitats per fomentar la convivència a l’aula.

Però alguns especialistes en qüestionen la utilitat. “Estem d’acord que l’escola és dels millors espais per generar pertinences compartides, per construir identitats, però el treball pedagògic de prevenció s’ha d’avançar”, sosté Moreras. Palacín, per la seva banda, accepta l’existència de protocols, com n’hi ha d’altres –com el de detecció d’abusos sexuals– per donar pautes als mestres sobre un aspecte que desconeixen, però es mostra crític amb que pugui servir per prevenir. “Que pot ser útil per detectar algun cas? Potser sí, però no esperem que el protocol sigui la solució per la prevenció”, alerta.

Altres crítiques que ha rebut el protocol es que pot posar més pressió sobre el professorat o que pot reforçar l’estigma que pateixen els joves musulmans. Davant d’això, Ensenyament assegura que el Proderai es fa circular dins un “paquet” que inclou també un protocol contra el racisme i la xenofòbia.

Els plans de futur

La conversa amb els joves de la Fundació SER.GI abandona els perquès de la radicalització i es va desviant poc a poc cap als seus plans de futur, cap al que la vida adulta depara a aquests estudiants gironins que han interromput les seves vacances per discutir sobre la integració. El futur immediat després dels atemptats els preocupa. “Tinc por de que em jutgin per una cosa que no he fet”, es preocupa la Sonia. “Només cal fer una ullada a les xarxes socials”, afegeix l’Amina, “molta gent, des de la comoditat de casa, llança missatges d’odi cap a la comunitat musulmana… No tinc ganes de sortir al carrer i que em culpabilitzin”.

Aquest joves reivindiquen, amb plena consciència, el seu dret a una “identitat plural”, a ser catalans i marroquins a la vegada. I, més enllà d’algunes experiències puntuals, creuen que ho estan aconseguint.

Però encara veuen camí per recórrer. “Ens falten referents”, es llança l’Amina. “Després dels atemptats les teles estan plenes de veus musulmanes, però on eren abans? A cap sèrie no apareixen… Jo segueixo la política com tothom, i participo en actes socials, però en cap d’aquests llocs hi ha referents musulmans”, es queixa. “La convivència no és només l’absència de conflictes i la integració no consisteix en integrar-los a ells considerant que tenen un contracte estàndard”, defensa el psicòleg Bernabéu. Això afecta a totes les comunitats.

Per telèfon, Núria Perpinyà, l’educadora i tècnica de l’Ajuntament de Ripoll, explica com al poble fa dies que el debat sobre la integració és present arreu. “L’altre dia vaig descobrir com és un funeral de la comunitat musulmana; 25 anys convivint amb ells i no en tenia ni idea… La integració també és això”, conclou.