Infants a l’escola rodejats de càmeres: un ‘reality show’ televisiu o un programa educatiu?

Al Regne Unit existeix un programa televisiu en una llar d'infants que actua com a laboratori per investigar el desenvolupament dels infants. És un 'reality' o és divulgació?

Sílvia Blanch
 
 

The secret live of 4, 5, 6 year olds (La vida secreta de criatures de 4, 5 i 6 anys) és una sèrie britànica de gran ressò mediàtic, no exempta de polèmica, emesa pel canal televisiu Channel 4. Després de l’èxit d’un programa pilot amb infants de 4 anys l’octubre del 2015, la cadena va fer una sèrie amb diversos capítols dividits segons la franja d’edat.

La sèrie pretén innovar obrint al gran públic un procés de recerca on un equip d’investigadors posen paraules a les fites del desenvolupament, les accions i les actituds dels infants en funció de l’edat i la situació analitzada.

Com es desenvolupa el programa?

Aprofitant les vacances d’estiu, s’organitzà el rodatge en una escola del sud de Londres on van participar 12 infants per a cada franja d’edat. Els escollits són seleccionats en funció de la seva diversitat pel que fa el seu perfil sociocultural, familiar i personal. En aquest sentit, es trien infants amb trets de personalitat diferenciats, per exemple, es trien dues criatures que tendeixen a ser líders, un més introvertit i l’altre més extravertit, amb la idea de confirmar que aquestes criatures tindran més dificultat per relacionar-se entre si.

L’escola, convertida en laboratori, es vestí amb més de 15 càmeres a l’interior i 12 més a l’exterior per visualitzar i seguir tots els moviments i converses dels infants pels diferents racons de l’escola.

En cada episodi s’inclouen microhistòries de les vivències a l’escola intercalades amb imatges sobre la família de cada infant i també entrevistes a les criatures amb preguntes com: què passa quan ens morim? què és per a tu guanyar?

Mostrar als infants a través d’un programa de televisió, és èticament correcte? Es vulnera el dret a la intimitat dels infants?

Si ens centrem en la informació que s’ha filtrat a través de les entrevistes, sembla que s’ha tingut molta cura en l’ètica que sustenta la participació dels infants. Alguns els aspectes a destacar són:

1) Participació voluntària. 2) Entrevistes amb els infants on se’ls explica el funcionament i objectiu del programa. 3) Abans de començar, es posa un micròfon a cada infant i s’explica que hi ha càmeres i que se’ls gravarà. També se’ls dóna l’oportunitat de poder deixar de participar en qualsevol moment que ho decideixin. 4) Les famílies signen un consentiment i poden estar a l’escola, en una sala adjunta, veient les gravacions en directe. Val a dir que les famílies en qualsevol moment poden decidir deixar de participar.

Per tant, el programa ha procurat un procés transparent on s’informa a l’infant i a la seva família  sobre el programa, les càmeres i les gravacions.

Ara bé, si pensem que l’infant és capaç de decidir sobre aquelles coses que li afecten (l’interés superior de l’infant), el procediment seguit li dóna aquesta potestat. Però: els infants de quatre a sis anys,  motivats per les seves famílies que els animen a participar, són conscients del què suposa participar en aquest programa? Tenen present que les imatges perduren i es poden recuperar en qualsevol moment? Tots els infants surten igual de ben parats? No. No. No.

No, ja que per mostrar moments de decepció, d’enuig, de transgredir límits, de mentida… alguns infants són protagonistes, però d’altres no. Els productors expliquen que quan un infant es mostrava angoixat, tenia dificultats per compartir o volia sortir-se’n amb la seva, només es mostrava la imatge si era pertinent per la història de la setmana. En aquests casos on l’infant quedava més exposat, procuraven que els investigadors fessin comentaris per evitar que s’etiquetessin els infants de forma injustificada pels seus comportaments.

D’altra banda, s’han tingut en compte les conseqüències immediates en la vida d’aquests infants, desprès de l’emissió dels programes? Què passa quan els companys dels infants, veïns, o desconeguts que els reconeguin pel carrer, facin referència a situacions o emetin opinions del que han vist o sentit, s’estarà vulnerant la seva intimitat? Quan siguin més grans i s’ho mirin amb perspectiva, els farà sentir bé?

Per fer un programa d’investigació educativa no és necessari posar a criatures d’aquestes edats en situacions provocades per entretenir al gran públic.

Els investigadors que ens dediquem a fer recerca sobre la infància i les seves famílies tenim molta cura per preservar la seva intimitat. Precisament, és un aspecte a cuidar justament per evitar malestar per la seva contribució en favor de millorar l’educació a través de la recerca científica.

La  presència d’infants als mitjans és important però no per a l’entreteniment del públic a través de la pantalla. Per això, és una responsabilitat dels adults salvaguardar la privacitat de les criatures, davant d’un programa principalment d’entreteniment on hi ha una manipulació, tant pel que fa al perfil dels infants que participen, les situacions que preparen per crear reaccions i la selecció esbiaixada de les històries que atraure al públic.

Per què ha generat tant d’interès?

Poder “espiar” als infants i veure com es desenvolupen amb certa distància és una oportunitat. Aquesta mirada, sovint no es dóna en el dia a dia perquè els adults solem estar massa a prop de les criatures, moltes vegades interferint o afavorint una dependència d’ells cap a nosaltres, ja que ens aporta tranquil·litat.

També aquest programa mostra microhistòries ben presentades que enganxen per la imprevisibilitat i l’espontaneïtat de les respostes dels nens i les nenes. A més a més es mostra la importància de les edats primerenques i les capacitats dels infants per a fer amistats, cooperar, autoregular-se i resoldre situacions sense la interferència de l’adult.

En aquest sentit, el programa podria ser un material útil per mestres, famílies i professionals malgrat que l’artificialitat de la situació i els breus comentaris dels investigadors el fa més un reality que un programa educatiu.

Algunes perles dels infants

Les criatures mostren que són persones amb moltes capacitats i actituds malgrat que els adults a vegades les minimitzem. Algunes situacions sorprenen per la naturalitat en què succeeixen i es resolen. Per exemple, es visualitza com els infants viuen la diversitat a través de dues nenes que mentre conversen una pregunta a l’altra:

-Ets musulmana?

-No.

-Ets cristiana?

-No Sóc res.

-Jo tampoc (riuen).

-Sóc mig Jamaicana i mig Escocesa.

-Jo sóc mig Japonesa i mig Anglesa.

[Totes dues es miren amb complicitat i es somriuen].

En altres escenes es mostra com els infants encaixen la frustració davant d’una activitat competitiva, com és estirar la corda, que els suposa: cooperar, competir, guanyar i perdre.

El programa també mostra com evoluciona l’acceptació de les normes i la mentida. Així, es posen a prova els diferents grups d’edat per veure com reaccionen en situacions on hi ha una temptació, com són dolços o pastissos.

Algunes d’aquestes “proves” són una provocació si es té en compte que s’han seleccionat els infants en funció les seves característiques i que hi ha una probabilitat alta que a les criatures se’ls faci difícil no caure en la temptació. A més a més, la situació de la màquina expenedora de caramels és fruït d’una manipulació perquè està trucada de manera que al girar la manovella caiguin tots els caramels. Sap greu que durant la situació alguns dels infants hagin patit pensant que estaven decebent als seus pares o tenint por a que les mestres s’enfadin amb ells. Penso que és del tot innecessari crear-ho artificialment. Ja hi ha prou situacions quotidianes on això passa i no cal crear-ne una artificialment perquè surti a la televisió.

Com es pot llegir en les escenes descrites, el programa té potencial però penso que destaca més pel seu caràcter de reality show que per la seva aportació educativa.

 Val la pena fer un programa així aquí?

Veient l’interès que ha generat, es podria pensar en visibilitzar una investigació similar però en una situació real de l’aula, sense manipulació, preservant la intimitat dels infants. Per exemple, com deia una companya, reproduïtnt les situacions amb dibuixos. Tot i així, el cost per crear una investigació de forma independent seria prohibitiu, ja que només llogar tot l’equip tècnic podria costar més de 100.000e; per això, és més factible com a programa educatiu de televisió.

El programa té el valor d’acostar el procés d’investigació al gran públic però s’ha desaprofitat la vessant educativa de tal manera que el públic es pot centrar només amb les anècdotes dels infants i no en l’evolutiva que hi ha al darrere. Quan els comentaris dels investigadors es fan de manera més concreta són una bona eina per les famílies i professionals ja que els ajuda a comprendre millor als infants d’aquestes edats, a veure’ls capaços i a generar més empatia envers ells.

En conclusió, el programa està cuidat però l’infant queda exposat sense ser gaire conscient de les conseqüències que li pot generar, tant al present com en un futur. S’ha d’evitar que davant de l’èxit que s’ha obtingut, s’utilitzin els infants com a reclam per tenir audiència. Per contra, es pot aprofitar l’interès per crear un programa educatiu que suposi més coneixement científic per avançar en temes d’infància, que reverteixi en un millor coneixement de les criatures i que alhora, acosti la investigació a les famílies.

El programa  es pot veure integrament a:

http://www.channel4.com/programmes/the-secret-life-of-4-5-and-6-year-old

Sílvia Blanch
Sobre Sílvia Blanch

Psicologia de l'Educació, Coordinadora del Grau d'Educació Infantil de la UAB i mare. Més articles