Quan el pas de Primària a l’ESO deixa de ser un salt sense xarxa

El pas de l'escola a l'institut és un tràngol per molts alumnes: més deures, menys confiança amb els mestres, canvi d'amistats, menys implicació famíliar... Malgrat tot, hi ha centres que fan mans i mànigues per suavitzar aquesta transició.

Pau Rodríguez
 
 
 

Alumnes d'ESO a l'entrada del seu institut. / SANDRA LÁZARO

Alumnes d’ESO a l’entrada del seu institut. / SANDRA LÁZARO

“El meu germà gran m’havia dit que l’ESO era molt més difícil, que hi havia molta més feina, i per això em feia una mica de por”, recorda en Lluís. “Els primers dies no coneixia ningú i per això estava nerviosa”, afegeix la Sofía, una mica com en Jordi: “El que no coneixes sol fer por”. Tots ells són alumnes de Segon d’ESO de l’institut Menéndez Pelayo de Barcelona, i rememoren, ara amb tranquil·litat, un salt de la Primària a la Secundària que per a molts sol ser un tràngol. Ho sap la coordinadora d’aquesta etapa al centre, Marta Ponti. “Entren perduts, amb por, insegurs de si entendran el que els diu el professor o de si ho tindran tot ben organitzat”, explica.

El primer dia a l’institut sempre impressiona. Això no és un problema. Però sí que ho és, per a molts, tot el que acompanya aquesta transició: compartir edifici amb xavals que s’acosten a la majoria d’edat, omplir més la motxilla de deures i d’estudi, veure com la família desconnecta més del dia a dia del centre, haver de renovar amistats, passar a tenir gairebé un professor per assignatura… “Primer d’ESO és gairebé el curs més important de la Secundària, és com la nostra cantera, els hem de cuidar molt”, argumenta Ponti. L’èxit –o el fracàs– dels estudiants que surten de l’institut es comença a gestar –o prevenir– quan entren amb 12 o 13 anys. I molt abans.

És per això que quan creuen la porta del Menéndez Pelayo per primer cop al setembre, els alumnes de Primer no són uns perfectes desconeguts per als seus mestres. L’any abans, els professors, coordinadors i la directora del centre s’han reunit amb les 15 escoles que hi ha al barri de Sant Gervasi per obtenir informació, un per un, dels qui seran els seus alumnes. “L’objectiu és que, tot i canviar d’edifici, de profes i d’horaris, sentin que tenim un mateix tarannà, que treballem amb les mateixes metodologies, que hi ha una continuïtat”, subratlla la coordinadora.

La preocupació pel salt a l’ESO la comparteixen moltes famílies, i té els seus fonaments. Al conjunt d’Espanya, és el curs on es produeixen més repeticions d’alumnes –un 13% de repetidors, amb dades de l’any 2013–. A Catalunya, la taxa és molt menor –de fet, en termes generals és la comunitat autònoma on menys es repeteix de tot l’Estat–, d’un 6,1%, però tot i així segueix sent molt superior a l’1% de repeticions que es dónen a Primària. Es passa d’aproximadament d’un repetidor per cada dues aules a Primària a quasi dos repetidors per grup.

Ponti explica que al seu institut seleccionen per a Primer d’ESO els docents “més didàctics”, un professorat que té clar que no pot començar el trimestre omplint les tardes dels nois i noies amb deures i preparacions d’exàmens. “Els exàmens, sobretot al principi, no han d’anar per nota, sinó servir sobretot com a diagnòstic per saber què necessiten els alumnes i què haurem de canviar”, afegeix Ponti. “El que no pot ser és que al cap de tres mesos d’entrar a l’institut, un alumne se’n vagi a casa per Nadal amb sis insuficients. Així jo també plegaria”, diu.

Segons un estudi publicat el 2012, on s’enquestaven 366 alumnes d’aquest curs, el 66% d’ells considerava que els mestres de Primària expliquen de forma més lenta que els de Secundària i d’acord amb el que necessiten. Sobre les seves relacions de confiança amb els docents, el 51% afirmava que era millor a Primària; el 46% asseguraven que era el mateix, i només un 3% defensava que era millor. Al Menéndez Pelayo segur que estan lluny de percentatges com aquests, però el que també és clar és que el sistema no els va a favor.

Una de les iniciatives des de l’Administració per eliminar aquest tràngol va ser la creació dels Institut Escola, centres que aglutinen Primària i Secundària sota un mateix sostre i, sobretot, sota un mateix projecte educatiu. “Els Institut Escola permeten garantir la continuïtat en el mètode, en el currículum, en el funcionament del centre, en les amistats…”, enumera Teresa Farrús, coordinadora de diversitat de l’Institut Escola Jacint Verdaguer, de Sant Sadurní d’Anoia. La seva proliferació havia de servir també per donar més valor a l’escola pública –les concertades ja solen integrar aquestes dues etapes, cosa que tranquil·litza moltes famílies–, però tot i el seu impuls a partir de l’any 2010 actualment només se’n compten 19 a tot Catalunya.

Una nova etapa intermèdia? 

Que alguna cosa fallava en el desembarcament dels alumnes a l’ESO també ho van detectar els Jesuïtes quan, en el marc del seu projecte Horitzó 2020, van descobrir que els nois i noies “desconnectaven”, en paraules del director adjunt de la institució, Pepe Menéndez, a partir dels dos últims anys de Primària. “Una desconnexió més anímica que de resultats”, esclareix Menéndez. A què es devia això? Entre altres factors, a que la separació entre Primària i Secundària no respon exactament a la maduració dels aprenentatges dels joves.

És aproximadament a l’edat dels 9 anys quan es finalitza el procés de lectoescripura i de les operacions matemàtiques més bàsiques, i s’obre una etapa en el desenvolupament cognitiu on es consoliden operacions més concretes. I no és fins als 14 anys, més o menys, quan s’és més permeable al pensament abstracte, segons la recerca. “Vist això, ja teníem on passar la tisora”, evoca Menéndez. Així va ser com Jesuïtes Educació van idear, i posar en marxa, el que anomenen Nova Etapa Intermèdia (NEI), que va del que coneixem com a Cinquè de Primària fins a Segon d’ESO.

Menéndez reconeix alguns dels defectes citats en aquest reportatge sobre la Secundària clàssica, com l’increment de les tasques a casa o el canvi en el perfil dels docents, que passen “d’estar molt més atents al progrés individual de l’alumne, amb una mirada integral, a responsabilitzar-se només de la seva assignatura”. I n’afegeix un altre de més subtil inclús: “A l’ESO s’ha posat sempre més accent, ja des del primer dia, en tota la informació que té a veure amb la disciplina, l’ordre, el compliment de les normes“, descriu.

Hi ha lloc a l’institut per a les famílies?

“Si vas a l’institut ja ets gran”. Rere aquest tòpic s’hi barregen diferents espectatives sobre els joves. Que poc a poc vagin guanyant autonomia –anar caminant amb els amics a classe, organitzar-se la feina– no vol dir que necessitin menys acompanyament familiar. Però això no impedeix que, a la Secundària, pares i mares s’allunyin una mica més del centre (n’és una conseqüència, per exemple, que les AMPA tinguin menys famílies implicades). “És fonamental mantenir una relació fluïda amb les famílies, sobretot al principi”, exposa Ponti, i explica que al Menéndez Pelayo fan “diversos tallers i festes a les quals convidem també a pares i mares”.

“Les famílies s’haurien de sentir implicades amb el centre fins que acaba l’etapa obligatòria“, reivindica el director adjunt de Jesuïtes, però a la vegada admet que no es pot treballar amb elles a l’ESO igual com es fa a P-3. “Hem de buscar altres vies de participació, ens ha faltat molta creativitat”, afirma, i proposa una participació més “lligada a l’experiència dels alumnes, a la seva orientació professional, al seu projecte de futur vital, no solament qüestions tècniques”, argumenta. També Farrús, des del seu Institut Escola, creu que s’ha de buscar una participació diferent. “Sí, a Secundària costa dinamitzar les famílies en activitats fora de l’horari escolar, però sovint té a veure amb que costa engrescar els nens i nenes en activitats programades, perquè el que volen és més llibertat, més capacitat de decidir”, sosté.