‘La noia desconeguda’: interpel·lar la consciència

La pel·lícula té també una lectura molt potent que il·lustra el drama dels refugiats que interpel·len la nostra consciència: la individual i la col·lectiva

Jaume Cela
 
 

Per poc que em conegueu sabeu que sóc un incondicional del cinema dels germans Dardenne. Les seves pel·lícules mai m’han decebut, sempre les he trobat molt interessants, unes obres que et sacsegen, que no et deixen indiferent.

Sota una senzilla història i una senzilla manera de filmar-la hi trobem un conjunt de reflexions que et fan companyia tota la vida. Els Dardenne t’agafen de la mà i no et deixen mai més. Gran cine, el seu. A ‘La noia desconeguda’, amb una interpretació magistral d’Adèle Haenel, ens trobem amb una metgessa que treballa en un barri de Lieja i que un vespre, quan encara està a la consulta amb l’estudiant de pràctiques, però fora del seu horari, algú truca a la porta i ella no obre perquè considera que ja hauria d’haver plegart fa estona.
L’endemà troben morta a la noia desconeguda.

Comença el calvari de la protagonista que no pot diferenciar el sentiment de culpa de la responsabilitat en la mort de la desconeguda. Inicia una odissea detectivesca per saber qui és la víctima, per conèixer el seu nom i poder-la treure de l’anonimat. Aquesta és la manera que té de dignificar la memòria, de fer-la visible, de reconciliar-se amb ella mateixa. Durant tota la pel·lícula –això és típic dels Dardenne– la protagonista no para ni un minut, no té treva. Sempre corrent, sempre en tensió, una tensió que, en segons quins moments, aconsegueix incomodar-te d’allò més, perquè et qüestiona profundament.

Els Dardenne sempre es belluguen en el terreny de l’ètica, de l’ètica entesa com a resposta a les necessitats de l’altre. La jove metgessa necessita conèixer la desconeguda per poder trobar la pau, alhora que l’ha de singularitzar perquè encara entén el valor de la vida humana, el valor d’aquells que truquen a la porta confiats que no els deixarem al carrer.

La pel·lícula té també una lectura molt potent que il·lustra el drama dels refugiats que interpel·len la nostra consciència: la individual i la col·lectiva. Qualitat artística i oportunitat unides en un matrimoni indissoluble. No us la perdeu, feu-me cas i aneu a comprar l’entrada avui mateix.