La interrupció temporal de l’escolarització de l’alumnat estranger

La interrupció temporal de l'escolarització posa en relació els drets de la infància, els drets i deures de les famílies i els interessos legítims i els deures de la societat de recepció

Xavier Besalú
 
 
 

En l’escolarització de l’alumnat de famílies immigrants estrangeres es dóna un fenomen quantitativament irrellevant i, probablement per això, bastant invisibilitzat, però de profund calat, perquè posa en relació els drets de la infància, els drets i deures de les famílies, i els interessos legítims i els deures de la societat de recepció. Em refereixo a la interrupció temporal de l’escolarització a Espanya d’aquest alumnat per estada (alguns d’ells mai hi han residit) o retorn, també temporal, als països d’origen dels seus pares.

Vegem algunes dades. Fa ja alguns anys, la professora Anna Farjas, que va realitzar la seva tesi doctoral sobre la immigració gambiana en algunes localitats catalanes, va poder certificar que, al llarg de la dècada dels 90 del segle passat, de 652 fills nascuts en famílies gambianes en dues ciutats concretes, 205 van ser enviats a Gàmbia i van residir-hi amb membres de la seva família extensa durant un temps no especificat, però en qualsevol cas llarg. En una d’aquestes dues ciutats, en un estudi realitzat recentment, durant el curs 2015-16 es va comprovar que 46 alumnes de famílies estrangeres havien vist interrompuda la seva escolarització entre els 6 i els 16 anys: 11 d’ells per un període d’entre 2 mesos i 1 any; 25 entre 1 i 3 anys; i 10 d’ells per un període de més de 3 anys. Dels 46 alumnes, 27 eren fills de famílies gambianes i 14 marroquines. En 33 casos aquesta interrupció es va donar per una única vegada; en els 13 restants les interrupcions van ser més d’una.

Tant el Codi Civil com la Declaració Universal dels Drets de la Infància (1959) i la Convenció sobre els Drets del Nen (1989) deixen perfectament clar que “la responsabilitat de l’educació i orientació del nen recau en primer lloc en els seus pares” i que “els Estats han de respectar les responsabilitats, els drets i els deures dels pares”, perquè “els fills no emancipats estan sota la potestat dels pares”. No tinguem cap dubte sobre això: són els pares els qui decideixen quan escolaritzar els seus fills, a quina escola matricular-los de la pròpia ciutat o no, del país de residència o d’un altre (per les raons que siguin: l’aprenentatge per immersió d’un idioma estranger, la socialització en un entorn comunitari més adequat o simplement el cost econòmic), i fins i tot si no escolaritzar-los a cap centre reconegut, sinó a casa o en alguna instància alternativa alegal (les sentències dels tribunals –quan la qüestió hi ha arribat– han estat suficientment ambigües sobre aquest tema). Són els pares els qui decideixen quan agafar les vacances, per quant temps i si s’enduen amb ells els fills, si decideixen passar-les en un lloc diferent del seu domicili habitual…

Ningú s’ha escandalitzat fins ara quan una família decideix escolaritzar el seu fill a l’estranger, o quan el porta a viure amb altres familiars, deixant-lo a càrrec seu, o quan pren la decisió de fer la volta al món durant un any amb els fills. Per tant, ningú hauria d’alterar-se quan una família estrangera decideix encomanar els seus fills als familiars que viuen al país d’origen pel temps que desitgin.

Però tant la Declaració Universal com la Convenció diuen també que “l’interès superior de l’infant guiarà aquells que tenen la responsabilitat de la seva educació i orientació”; que el nen gaudirà d’una protecció especial “perquè pugui desenvolupar-se física, mental, moral, espiritualment i socialment d’una manera sana i normal, i en condicions de llibertat i dignitat”; que “el nen ha de ser protegit contra qualsevol forma de negligència i crueltat”; que els Estats han de tenir en compte el dret del nen “a manifestar la seva opinió en tots els assumptes que l’afectin… Segons la seva edat i maduresa”. Fins on arriba l’interès superior del nen en aquests casos?

¿Poden els pares imposar-li una construcció identitària precisa, desarrelada i descontextualitzada (en la major part dels casos, el fill retornarà al país de residència actual dels pares)? ¿A partir de quina edat aquests nens han de ser escoltats, quan es tracta de decisions que afecten el seu present i el seu futur? ¿Són les vacances familiars, siguin quan siguin i tinguin la durada que tinguin, un bé superior a una escolaritat normalitzada? Donem per descomptat que els pares busquen i decideixen el que consideren millor pels seus fills, però el poder dels pares sobre els seus fills ni és il·limitat, ni resulta sempre el més adequat pel seu desenvolupament “sa i normal”.

Finalment hi ha l’escola i els docents, representants de la societat de recepció. L’escola, un servei públic que els Estats posen a la disposició de les famílies per complir les funcions que les lleis li encomanen: el ple desenvolupament dels alumnes, l’educació en el respecte dels drets i llibertats i en la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, l’educació en l’exercici de la tolerància i de la llibertat, la formació en el respecte i reconeixement de la interculturalitat, la capacitació per a l’exercici d’activitats professionals, la capacitació per a la comunicació en les llengües oficials, la preparació per a l’exercici de la ciutadania, entre altres.

Un servei que, com a mínim en teoria, hauria de posar tots els recursos materials, personals i funcionals perquè cadascun dels alumnes domini les competències bàsiques i tingui èxit educatiu. O dit d’una altra manera, un servei que inverteix un pressupost considerable per garantir la igualtat d’oportunitats per tots i per compensar les desigualtats d’origen. I uns docents que, si fan bé la seva feina, saben de les dificultats i de l’esforç que demanda aconseguir aquesta igualtat i aquesta compensació en alumnes procedents d’entorns pobres i vulnerables, amb pares que desconeixen en gran part els hàbits i sabers que prioritza l’escola espanyola, i que poc poden ajudar, en aquest aspecte, els seus fills. Uns docents que han invertit temps, professionalitat i afecte per aconseguir –de vegades amb escàs èxit, lamentablement– que aquests nens tirin endavant, sigui perquè segueixen escolaritzats en l’etapa postobligatòria, sigui perquè han trobat una feina digna.

¿Què fer davant aquestes interrupcions temporals de l’escolarització d’aquest alumnat? ¿No haurien de conjugar-se en aquests casos l’interès superior del nen amb els drets i preferències dels pares, i amb els deures i serveis que assumeixen les administracions públiques? ¿És legítim dilapidar una inversió costosa, basada en criteris d’equitat, per decisions unilaterals de les famílies en relació a l’escolarització dels seus fills? ¿Queda suficientment garantit el desenvolupament en “llibertat i dignitat” d’aquests nens?

Xavier Besalú
Sobre Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contacte: Twitter | Més articles