Jaume Funes: “Un tutor que acompanya un adolescent és el que descobreix en poques hores si està enamorat”

Entrevista al psicòleg i educador social Jaume Funes, que presenta el llibre 'Álex no entiende el mundo', amb el qual intenta aportar criteris i valors a les preguntes que es formulen els adolescents en la societat actual.

Pau Rodríguez
 
 
 

Jaume Funes.

Jaume Funes.

Jaume Funes voldria ajudar l’Àlex a entendre aquest món. O, si més no, a que aquest adolescent tingui les eines i els valors necessaris com per afrontar els reptes d’aquesta societat en crisi, sigui quin sigui el camí que decideixi prendre. Per això s’ha llançat a respondre totes les preguntes que l’Àlex es formula sobre la vida. Ni més ni menys. Funes, psicòleg i educador social amb l’experiència de tota una vida, publica Álex no entiende el mundo, un llibre amb el qual no aspira a dir-li a l’Àlex -personatge de ficció que volca els seus pensaments en un blog- què ha de fer, sinó que en té prou amb ser al seu costat, acompanyar-lo i facilitar-li els criteris bàsics per a que sigui crític. En definitiva, el paper que Funes considera que qualsevol adult hauria d’adoptar quan es topa amb un adolescent.

Si indexéssim totes les paraules que apareixen al llibre, entre les més repetides hi hauria pregunta i resposta. Hi ha alguna pregunta que es formuli l’Àlex que no hagi estat capaç de contestar?

Probablement sí. Quin és el contingut de la felicitat. Un adolescent sap que en la seva etapa ha de ser feliç, però com? Sol? En companyia? Contra els altres? El llibre és una proposta educativa per als adolescents que volen aclarir-se, ser feliços, conviure i canviar el món. Això tenint en compte que la meva lectura del món és probable que no la comparteixin. Però només els convido a que es plantegin les qüestions.

No els ofereix respostes rotundes. Ho fa per compensar que els adults els en donem massa?

Sí. Si volem que l’adolescent sigui una persona autònoma hem d’assumir que no sempre pensarà com nosaltres, que s’equivocarà o que trobarà camins que a nosaltres ens espanten, perquè estem acostumats a protegir-lo en la infància. Per un adult, l’adolescent sempre serà un menor.

I considera que hauria de deixar de ser-ho? A quina edat?

No sabem què és ben bé l’adolescència, què s’ha de fer en aquesta etapa. Però ens costa entendre que si els ajudem a pensar, els fem responsables i, per tant, han de poder decidir. El que ens queda, doncs, és garantir que decideixin en condicions: amb ajuda, acompanyats… Això és el que ens hauria de preocupar, i no quan poden començar a decidir sobre la paternitat o sobre tenir una targeta de crèdit, perquè això ja ho fan igualment.

Com es garanteixen aquestes condicions?

No deixant-los sols. Quan apareixen dificultats en la seva vida, menys d’un 5% dels adolescents recorre al seu tutor. A qui recorren? A amics, a internet, a ningú… Estan sols. Ens passem el dia controlant-los enlloc de ser prop seu. Si estem disponibles, es dirigiran a nosaltres.

Pot un tutor estar disponible per a aquestes necessitats amb 30 alumnes?

No. Educar l’adolescència significa acompanyar anys d’un adolescent. La clau perquè un tutor els pugui acompanyar és que pugui descobrir en poques hores si està enamorat o no. I amb 35 alumnes no pots.

I ha de ser el tutor qui els acompanyi? On queda la família?

Hi ha una discussió de fons: de qui són els adolescents? De qui se’ls troba! De qui s’hi relaciona. Des dels pares fins als monitors de l’esplai, tots són referents. No podem pensar que les úniques persones que influeixen són els pares, perquè a vegades te’n trobes cadascun que tan de bo el puguessis canviar a ell… El mestre, l’entrenador, tothom qui es relaciona amb l’adolescent ha d’observar-lo com a persona i ajudar a que se situi en el món. Sobre sexe, drogues i rock’n’roll fa temps que no necessiten informació, sinó acompanyament i respostes.

En comptes de sexe, drogues i rock’n’roll, seria més adequat sexe drogues i pantalles? Aquest últim com a nou factor de risc a la vida de l’adolescent?

Vist des de la perspectiva adulta, sovint sí. Però per als adolescents no. Ja són dins el món de xarxes i pantalles, i la seva identitat és digital. Un altre cop, el més important és saber si tenen les eines per gestionar-ho. Però en comptes de donar-los això els adults seguim mirant quantes hores es passen a l’ordinador i preocupats pel ciberassetjament.

'Álex no entiende el mundo', el darrer llibre de Jaume Funes.

‘Álex no entiende el mundo’, el darrer llibre de Jaume Funes.

Però en aquest cas molts adults no tenen les eines perquè desconeixen aquest món.

No cal que tafanegis el seu Facebook, n’hi ha prou amb que el teu fill sàpiga que hi tens interès i que els introdueixis valors. El Facebook serà el que vulguis, però has de respectar l’altre. Que l’entorn sigui digital i no físic no vol dir que el puguis agredir. Això són valors. Crear un pla de convivència per discutir com viuen a internet. Però com sempre els adults demanem control abans d’introduir valors.

Demanem que es prohibeixin els mòbils a l’institut, per exemple.

Som uns obsessos de la dualitat: això toca a la vida i això a l’escola. És impossible. Això ens condueix a un problema: l’escola esdevé territori dels adults, de l’avorriment i l’obligació. I en oposició hi ha el que ells fan el cap de setmana. Hem de reintroduir la felicitat entre setmana i que facin seva l’escola.

Repassant els grans dilemes que es planteja l’Àlex -drogues, sexe, identitat, injustícies, felicitat, consumisme- fa la sensació que demanem als adolescents que siguin capaços de gestionar aspectes de la vida que ni els adults en som capaços.

No hem d’exigir-los res, sinó garantir que tinguin les eines per decidir. A vegades volem prohibir que es destrueixin per culpa dels seus riscos, en comptes de donar-los les eines per protegir-se. Hem de garantir per a tots que prenguin consciència de la seva pròpia experiència, per això el llibre fa preguntes. Que les seves conductes no siguin automàtiques. ‘M’he trobat aquesta noia i me l’he feta’. No. Hem d’introduir una mínima humanització -que distingeixi entre estar calent i enamorat, per exemple- i una xarxa bàsica de protecció -com en aquest cas seria el preservatiu-, i deixar que prenguin les seves decisions.

L’Àlex, potser per necessitat de fer un llibre complert, té un alt nivell d’humanització i es fa moltes preguntes. Hi ha qui no es planteja res?

N’hi ha que ni tan sols pensen que val la pena preguntar-se. Però com molts adults! No és que no tinguin interessos o incerteses, o aquest malestar vital que comparteixen tots, sinó que no són capaços de diferenciar sentiments, vivències, emocions, fer el procés cap a les idees… El llibre va dirigit també a aquests. A que es facin preguntes!

El seu discurs és una crida al matís, a la complexitat, a la individualització. Com s’arriba a aquesta atenció personalitzada des de polítiques educatives i de joventut que es dirigeixen a centenars de milers de nens i adolescents de tot tipus?

El problema és que la legislació intenta delimitar massa. El sistema vol reduir la complexitat, tot i que es troba amb que la realitat és tossuda. Posem per cas la FP Bàsica, que la Lomce la posa en marxa el curs vinent. Tenim entre un 25 i un 40% de repetidors. Tots porten l’etiqueta del fracàs, però en aquest grup s’hi inclouen des del fill d’arquitecte que vol viure la vida fins al noi atès pels serveis socials. A qui col·locarem a la FP Bàsica? Als que vagin a la concertada no, que ja trobaran la manera de passar de curs. El que farem, a la pública, serà un trasvassament d’aquest 30% de joves cap a la FP. Seguiran allà amb els mateixos professors fent les mateixes xorrades. Això sí, almenys ara ja no entraran als resultats de PISA.

Per tant, com s’aborda la complexitat?

Amb sistemes flexibles, com els nòrdics. Itineraris que tinguin connexions entre si, sense deixar mai carrerons sense sortida. Perquè avui els adolescents són A i demà seran B. A Finlàndia han reduit el currículum a 200 pàgines i els de Wert en tenen 1.000, per exemple.

Per últim, i a risc de semblar reiteratiu, posem-nos a la pell d’un pare o un docent. Queda clar el paper d’acompanyant que han de complir i els valors i criteris que, en cada cas, introduiran. Però com s’encara aquesta tasca davant una persona que és incapaç d’entendre’s a si mateixa?

Com a mínim, hi ha una seqüència. Primer, t’has de mirar a l’adolescent (hi ha molta gent que no ho fa! Alguns pares neguen evidències, com que la seva filla està enamorada o que no beu alcohol). En segon lloc, t’has d’assabentar de coses, tenir un mínim d’interès. En tercer lloc, fer observació sistemàtica. Que plori potser no té importància, però que plori cada dilluns potser sí… I per últim, preguntar. N’hi ha que estan desitjosos que els preguntin, d’expressar el que veuen, senten i opinen. I llavors, els has de facilitar criteris per aclarir-se. No els venguis un model perquè ja s’aclariran! La inestabilitat no els la solucionarem, però hem d’intentar que la visquin sense crisis.