Jo, Daniel Blake

Loach continua amb el seu cine compromès amb la realitat del present. Confio que no farà gaire cas d’aquells que l’acusen de demagògia barata o de mocador de llàgrimes socials perquè necessitem pel·lícules que fent ficció denunciïn les injustícies del món.

Jaume Cela
 
 

Fa molts dies, quan anava a acompanyar el nét a l’escola, veia la llarga cua que donava la volta a una illa de cases. Eren persones que esperaven pacientment reclamar un certificat que garantia que no havien estat acusats d’abusos infantils. Hi havia persones des de les quatre de la matinada per poder ser del grup que rebés els primers números. Maleïda burocràcia, pensava jo, i més ara que tot està informatitzat.

Doncs Jo, Daniel Blake parla justament d‘això, de com la burocràcia és un sense sentit i ens fa perdre el temps. Però en aquesta història el protagonista perd una cosa molt més important. “Temps, rai!”, que diem sovint més conformats.

Aquest home, que reivindica el seu nom i el pronom en primera persona, es troba en un dilema: no sap si està prou malat per treballar i cobrar l’ajuda corresponent o està prou sa per treballar i poder percebre el sou que li toca. Passen els dies i cada dia el seu nivell de perplexitat i de ràbia van augmentant. Ho viu, i en té motius, com un atac a la seva dignitat, per això la pel·lícula es titula com es titula, perquè de les cues que fem per aconseguir un paper, en aquest anonimat que té sempre la massa, sorgeix la singularitat del nom propi.

A més, la pel·lícula tracta un altre cas: la d’una dona jove amb dos fills que té problemes per rebre els subsidis. En Daniel Blake l’ajuda tot el que pot i entre ells dos s’estableix un vincle que ens ve a dir: no espereu la solidaritat dels poderosos. Això sí, confieu que rebreu el suport generós dels vostres iguals, dels que pateixen com vosaltres. En el nostre país en tenim proves evidents d’això. Només cal repassar el que passa amb els desnonaments.

Gran pel·lícula, la de Ken Loach, amb dues interpretacions molt rellevants, la de Dave Johns i la de Hayley Squires. Loach continua amb el seu cine compromès amb la realitat del present. Confio que no farà gaire cas d’aquells que l’acusen de demagògia barata o de mocador de llàgrimes socials perquè necessitem pel·lícules que fent ficció denunciïn les injustícies del món. Endavant Ken!