Joan Elias: “La UB vol liderar la lluita per un millor finançament”

“Hem tocat os”. “Ja no podem esperar més”. “Volem recuperar el finançament públic que es va perdre amb la crisi”. La UB ha celebrat un seminari sobre finançament universitari, i el seu rector, Joan Elias, l’ha aprofitat per llençar un SOS a qui vulgui escoltar-lo, ja que, segons ha admès, "no tenim interlocutor polític".

Víctor Saura
 
 
 

El rector de la UB, Joan Elias, a la trobada amb la premsa | Foto: Víctor Saura

Amb 46.725 estudiants, el pressupost de la Universitat de Barcelona per aquest curs és de 371 milions d’euros, dels quals el 58% (217 milions) surten de la inversió pública. Amb 30.611 estudiants, el de la Universitat d’Amsterdam és de 534 milions, dels quals el 80% (426 milions) surten de la inversió pública. Aquesta és una de les moltes dades que ha usat Elias per visualitzar la distància a la que es troben les universitats catalanes, pel que fa a finançament públic, respecte a les europees, mentre que, per contra, la UB segueix apareixent en la major part de rànquings com una de les cent millors universitats del món. “A partir dels outputs que obté, s’ha estimat que el pressupost esperable de la UB hauria de ser de 650 milions, però és de 371”, afirma el rector.

Més dades:  a Catalunya la inversió pública per estudiant és de 191€. A Irlanda és de 600€, a Escòcia 656€, a Suècia 672€, a Finlàndia 705€ i a Dinamarca 779€, segons dades d’un estudi de l’ACUP. “Necessitem tornar al nivell d’inversió pública que hi havia abans de la crisi”, ha afirmat Elias. L’any passat la Generalitat va invertir 750 milions d’euros en el sistema universitari públic. L’any 2009 van ser 920 milions. El principal problema de no tornar a aquests nivells, ha alertat, “no és que no es puguin mantenir  edificis o reposar material que ha quedat obsolet, que també, sinó que no es pot abordar el necessari relleu generacional en el PAS [personal d’administració i serveis] i PDI [personal docent i investigador]”. En el cas de la UB, més del 80% del pressupost es destina a pagar salaris.

El que no surt del finançament públic surt del particular. Els darrers anys la universitat ha viscut un considerable increment de les taxes. L’any 2011 aquestes representaven el 19% del sosteniment del sistema, percentatge que ha anat pujant fins a situar-se en el 34-35% en els darrers exercicis. Elias troba que una rebaixa de taxes només seria possible si quedés compensada per un increment del finançament públic. “El punt essencial és que cap noi o noial amb talent deixi d’anar a la universitat”, ha assenyalat.

Un altre problema és la distribució dels diners públics entre les universitats. Per Elias, és una “perversió” que el nombre de crèdits matriculats tingui tant de pes com té ara en el criteri de distribució, ja que això “provoca una lluita boja per incrementar la oferta de graus i màsters”. En la seva opinió, el nombre d’alumnes ha de ser un factor important, però també la qualitat, és a dir els resultats objectivables de cada universitat.

La visió dels experts

Al seminari han intervingut diversos experts. La primera ponent ha estat la britànica Jill Johnes, de la Universitat de Huddersfield, que en la seva intervenció ha explicat com a Anglaterra s’ha passat d’un sistema de finançament centralitzat basat en la negociació i en l’assignació dels ingressos necessaris per desenvolupar les funcions de cada universitat, a un sistema descentralitzat  sobre la base del rendiment assolit. També s’ha passat d’una universitat gratuïta per als estudiants l’any 1998 a una universitat, actualment, en què una gran part del finançament prové de les taxes que paguen els alumnes. Aquest canvi, ha remarcat, ha comportat un sistema de préstecs per als estudiants, que paguen en funció dels seus salaris un cop graduats i incorporats al mercat laboral, i que s’ha estès també als ensenyaments de màster i de doctorat.

Segons Johnes, d’aquesta manera, les universitats britàniques han aconseguit una eficiència raonable també pel que fa a l’accés dels estudiants a la universitat. Entre alguns dels sistemes de millora implementats en les universitats britàniques ha esmentat el Teaching Excellence and Student Outcomes Framework i el Research Excellence Framework, que serveixen per reconèixer l’excel·lència de les universitats i que es volen aplicar també a les activitats de transferència. Entre els reptes de futur de les universitats del seu país, Johnes ha apuntat la necessitat «d’assegurar la fortalesa financera i afrontar els canvis demogràfics».

Per la seva banda, Ben Jongbloed, de la Universitat de Twente (Països Baixos), ha destacat en la seva intervenció que el finançament universitari ha d’aconseguir no només els objectius clàssics —garantir l’accés, la qualitat i l’eficiència—, sinó també buscar l’excel·lència en docència i en recerca, i que les recerques estiguin relacionades amb una tasca d’innovació. A més, ha apuntat el fet que no totes les universitats han de fer el mateix, i que cal incentivar l’emprenedoria entre els estudiants. Així mateix, ha posat un èmfasi especial en la diferència de concepte entre finançar segons el cost per aconseguir un objectiu o bé fer-ho sobre la base dels resultats obtinguts, un debat que, ha afirmat, està molt present als Països Baixos.

Jongbloed ha fet palesa l’heterogeneïtat que existeix a Europa, per exemple pel que fa a les taxes que paguen els estudiants. També ha fet esment als contractes per rendiment que s’han introduït a les universitats holandeses, de manera que el govern negocia amb cada universitat els termes del finançament que rep. Finalment, ha presentat el finançament universitari com una piràmide en la base de la qual se situaria el finançament estable dels investigadors i els seus equips, mentre que la part superior l’ocuparien uns quants centres d’excel·lència amb finançament sobre resultats.

Juan Hernández, de la Universitat de Jaén, ha aportat xifres sobre el finançament de les diferents universitats públiques de l’Estat espanyol i les diferències entre les comunitats autònomes. Una de les conclusions que ha destacat és que el finançament de les universitats és procíclic: empitjora si ho fa el PIB i a la inversa. «Això no permet fer plans», ha denunciat. També ha constatat la tendència a la privatització de la universitat a través d’un increment del pes de les taxes dels estudiants en el finançament. El professor ha defensat un finançament estructural per a les universitats, també per a la seva tasca de recerca, «si no, qui investiga s’arruïna».

Pel que fa a les taxes que paguen els estudiants, ha manifestat que s’haurien d’establir segons la renda per capita de cadascú. Hernández ha acabat la intervenció assenyalant els aspectes positius malgrat tots els problemes: «No hem abaixat la taxa de graduats, hem implantat l’espai europeu i l’estructura de màsters amb menys professors i hem millorat en el rendiment acadèmic de l’alumnat».

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*