John Dewey (a propòsit de “la festa de la democràcia”)

Arran de la recent convocatòria electoral, els mitjans de comunicació ens han bombardejat amb declaracions de diferents líders polítics sobre "la festa de la democràcia". Sembla oportú recordar, en temps en què les paraules perden el seu sentit original i la seua força més real, un dels autors que més va ajudar a pensar la democràcia i a relacionar-la, a més, amb la funció educativa.

Jaume Martínez Bonafé
 
 

Per a Dewey la democràcia no era una forma de govern sinó una forma de vida social. Una societat democràtica és mòbil, canviant, activa, conflictiva, tolerant, harmònica (de totes aquestes maneres trobem en Dewey accepcions a la democràcia) i requereix dels seus membres intel·ligència, compromís i interacció positiva amb l’altre a fi de construir una comunitat justa i inclusiva. Aquesta capacitat humana ha de ser educada, apresa, fent democràcia, és a dir, resolent els problemes concrets que planteja la vida democràtica. I és en aquest procés, sempre social i inacabat, en el que es conrea i desenvolupa la intel·ligència com a funció específica que dirigeix les nostres maneres de comportament. Convé recordar que Dewey era profundament crític amb la societat industrial per la conformació rutinària, passiva, objectivada i mecànica del model de vida i d’aquí la necessitat de la democràcia com a possibilitat de transformació d’aquest model de vida.

Així que la democràcia és un procediment social que ens ajuda a créixer com a éssers humans intel·ligents i lliures, un instrument que facilita el canvi i la millora de les formes de vida, allunyada de veritats transcendentals o immutables. Però aquesta possibilitat pragmàtica ha de ser educada. D’aquí l’important paper que Dewey atribueix a la institució escolar. Si la democràcia ha d’alliberar i conrear la intel·ligència, l’escola és el lloc en el qual aquest procés es construeix. Però no pot haver-hi aprenentatge de la democràcia en una escola que no siga democràtica. Dewey, molt crític amb els sistemes educatius contemporanis (“el sistema escolar sempre ha estat en funció del tipus d’organització de la vida social dominant” ) reclama una praxi educadora que partint de l’experiència vital investigue les realitats i conflictes socials, desenvolupe mètodes rigorosos i científics per a la seua anàlisi i comprensió, i suggerisca un “pla d’operacions” diu Dewey, projectes d’intervenció i millora de la realitat investigada.

I és en aquest sentit que l’educació és política: la teoria política de la democràcia reclama una teoria política de l’escola que assegure processos d’experiència, reflexió i aprenentatge de la vida democràtica. L’escola, per tant, és una “agència”, un “laboratori”, una “pràctica intencional”, una “lloc experimental” amb un ambient organitzat i un programa específic que oferesca les condicions objectives i subjectives per a viure experiències qualificades que ajuden els subjectes en la seua formació com reconstructors socials. Però la formació a l’aula de l’esperit democràtic “només existeix quan l’individu aprecia per si mateix les finalitats que es proposa i treballa amb interés i dedicació personal per a aconseguir-los”. Aquest laboratori de vida democràtica que és l’escola es basa en una didàctica activa i experimental que treballa amb dades i s’enfronta a perspectives immutables i universos tancats. La democràcia es construeix experimentant-la.

Dewey va escriure Democràcia i Educació en 1916. La seua obra va ser traduïda a l’espanyol per un compromés inspector d’educació pròxim a la ILE, Lorenzo Luzuriaga, que va escapar a l’exili després del triomf de la dictadura franquista, mantenint a Buenos Aires l’obstinació editorial perquè les obres de Dewey siguen conegudes en espanyol. No sé quant hi ha, en aquesta simbòlica fugida a l’exili del text de Dewey de silenci, oblit i distracció sobre el veritable sentit pragmàtic de la democràcia i el paper que hagués de jugar l’educació. I des del silenci, l’oblit o la distracció, el festorro de la democràcia dóna de si el que dóna de si. La xarlataneria mediàtica, la buidada crida puntual a dipositar la papereta, o l’afirmació autoritària i no argumentada poden ser contrastades amb una forma de vida democràtica si ha tingut ja a l’escola un espai de vida democràtica.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*