Entrevista

Josep Maria Jarque: “A l’escola inclusiva li falta una segona transició”

Josep Maria Jarque ens ha deixat aquesta setmana després de tota una vida dedicada a construir un sistema escolar inclusiu. Publiquem una entrevista realitzada fa uns mesos en què parlem sobre el futur de l'escola inclusiva.

Anna Albareda
 
 
 

Josep Maria Jarque durant l'entrevista amb El Diari de l'Educació a casa seva a Terrassa / SANDRA LÁZARO

Josep Maria Jarque durant l’entrevista amb El Diari de l’Educació a casa seva a Terrassa / SANDRA LÁZARO

Aquest dimecres 10 d’agost ens ha deixat Josep Maria Jarque, pare de l’escola inclusiva a Catalunya. A finals de gener el vam entrevistar per al dossier sobre inclusió del segon número d’Ed – La revista d’El Diari de l’Educació que enviem als nostres subscriptors. Publiquem aquesta entrevista en obert per recordar les seves idees i el seu compromís amb l’escola inclusiva.

Era l’any 1956 quan Josep Maria Jarque (Barcelona, 1935), pioner en la defensa de la inserció laboral de les persones amb discapacitat, en una torre a les Fonts de Terrassa, va crear els Tallers Educatius Emaus amb 12 adolescents amb necessitats educatives especials, joves per als quals es reservava en aquella època les etiquetes despectives de subnormals o deficients. L’any 1962 va passar a dirigir el Centre de Pedagogia Terapèutica de Terrassa, que va ser un referent a tota Espanya, i als anys 80 va ocupar el càrrec de cap de Servei d’Educació Especial del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, des d’on va treballar per construir un sistema escolar inclusiu. L’any 2000, el mateix any en què es va jubilar, va contribuir a impulsar la Plataforma Ciutadana per a l’Escola Inclusiva.

L’escola inclusiva ha viscut un retrocés?

Hi ha una visió de l’educació que creu que l’escola ha de ser competitiva, selectiva i diferenciada: nens, nenes, pobres, rics, discapacitats… Aquests darrers 4 o 5 anys hi ha hagut una voluntat política adreçada al foment de l’escola diferenciada –fins i tot privada– i el percentatge d’alumnes amb discapacitat inclosos a l’escola ordinària ha baixat: està al 61%. Darrere l’escola inclusiva hi ha una ideologia que reclama una societat oberta, en què la diversitat no es tracta sinó que s’assumeix. Ara es parla d’escoles inclusives només perquè els alumnes amb dificultats hi estan integrats físicament, però l’escola no ha canviat per a res. S’ha de fer un canvi estructural.

A què es refereix?

Volem que el sistema educatiu tingui com a sostre l’escola inclusiva, però, per aguantar-lo, què és el més important? Les parets mestres. Doncs les parets són mestres i professors. Els contraforts serien els especialistes externs, com els psicòlegs o pedagogs… però aquests son inútils sense les parets mestres. Per tant, tenim recursos? Sí… En tenim! Però els suports externs es recolzen en una paret que no existeix. Falta la preparació i formació dels mestres i professors ordinaris per assolir l’objectiu d’escola inclusiva, una escola oberta a tothom.

Què els cal, als mestres? Formació?

“Un tret de l’escola inclusiva és que no hi ha respostes genèriques per a tothom, ni existeix una excel·lència única”

Formació i reciclatge, però també un canvi de xip. Els professors haurien de treballar per projectes comuns en què els aprenentatges siguin personalitzats d’acord amb la singularitat de cada alumne. Una característica de l’escola inclusiva és que no hi pot haver una resposta uniforme per a tothom ni es pot buscar l’excel·lència d’uns en detriment d’altres. Cada alumne té la seva excel·lència i la seva singularitat, i s’ha de respectar. Però per fer-ho cal un canvi total del sistema escolar. Els recursos humans hi són. Falta la voluntat social i política.

Es refereix a recursos com les Unitats de Suport a l’Educació Especial (USEE)?

No, les USEE haurien de desaparèixer comunitats tancades. Perquè el sol fet que s’hagin creat comunitats tancades significa que estàs segregant la canalla dins un centre ordinari que no els fa seus. Les USEE són en molts casos els llocs on van a raure els que “sobren”, tots els que porten problemes.

Josep Maria Jarque durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO

Josep Maria Jarque durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

Vostè deia que tenim alumnes amb discapacitats als centres ordinaris però que no hi estan verdaderament inclosos. A què es referia?

Al fet que entren a l’escola, hi són, però no en formen part. Estan només integrats físicament. Hem de passar d’una educació selectiva a una de cooperativa. Deixar de treballar amb assignatures i passar a una educació transversal en què tothom treballa en equip: alumnes i professors. Han de caure les barreres físiques i mentals i s’ha de treballar per projectes d’aprenentatge personalitzat.

Vostè fa moltes dècades que es dedica a la inclusió. En quin moment ens trobem ara?

“Als anys 60 vam treure aquests joves dels sanatoris, ara els hem de treure de les escoles d’educació especial”

Cal una segona transició. La primera va ser als 60, quan infants i adolescents amb discapacitat estaven reclosos en psiquiàtrics o a casa seva,  i es van començar a obrir escoles i tallers especials per educar-los i formar-los per a la inserció laboral i social. Ara cal reconvertir els centres d’educació especial en centres de recursos.

En què es tradueix això en l’àmbit pràctic?

En recursos humans que aquests centres poden proveir a l’escola ordinària. Tenen magnífics professionals, molts són els qui més hi entenen, però estan fora de les escoles i instituts, i haurien de ser a dins.

I quin hauria de ser el paper de les institucions?

L’ensenyament és un dret i és una obligació i les institucions no han d’afavorir la dependència. S’ha de mirar que tothom sigui tan autònom com sigui possible.

Josep Maria Jarque el passat gener a casa seva a Terrassa / SANDRA LÁZARO

Josep Maria Jarque el passat gener a casa seva a Terrassa / SANDRA LÁZARO

I el dels psicopedagogs escolars? Moltes vegades xoquen amb les demandes de les famílies.

El dret a l’educació el té l’infant i, per tant, els únics que poden exercir aquest dret en nom seu perquè tenen la pàtria potestat són els pares. Per tant són ells qui han
de decidir a quina escola ha d’anar el seu fill. El que han de fer els equips de psicopedagogs és assessorar-los. Però aquí hi ha un altre problema. La llei diu que als centres d’educació especial només hi poden anar els qui tenen discapacitats més greus. Avui en dia el 40% dels alumnes que està en un centre d’educació especial són alumnes amb discapacitats lleus…

Quins països hauríem de tenir de referència a l’hora de construir un sistema realment inclusiu?

Finlàndia o el Canadà són països que tenen bons projectes d’escola inclusiva. També  el País Basc. Però no m’agrada parlar de l’estranger com a referència. Això no és pas fàcil, atès que el sistema educatiu hauria de ser entès amb el mateix rigor que una estructura d’estat.

Quant temps creu que tardarem a tenir una escola inclusiva real?

[Riu]. Això no ho sé, pobre de mi. Fa 60 anys que hi estem treballant. Hem fet una evolució positiva però jo ja estaria content si estigués ben orientat i fos acceptat socialment i políticament. El que hem d’evitar és que ens enganyin. Si el que mana té una ideologia que no s’adapta a l’escola inclusiva, que no es pengi la medalla, que se li veu el llautó. Això és el que ha passat els darrers 4 anys.

La publicació d’aquesta revista coincidirà amb la d’un decret d’escola inclusiva a Catalunya.

L’esborrany de decret es basa en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, del tot inexistent. I aquest marc no es pot crear per decret. Les lleis van per darrere de la societat, no per davant. Però sí que crec que una manera d’avançar fóra que el decret promocionés la reconversió dels centres d’educació especial en centres de recursos per als centres ordinaris.