Pepe Menéndez: “La jerarquia no dóna l’autoritat moral al professor”

El director adjunt de Jesuïtes de Catalunya explica Horitzó 2020, un projecte d'innovació educativa que els ha portat a tirar envans, desfer horaris i assignatures i convertir l'escola en un hàbitat més natural pels alumnes.

Pau Rodríguez
 
 
 

unnamed5-1024x768

Pepe Menéndez, director ajunt de Jesuïtes de Catalunya

Ni assignatures, ni horaris, ni aules. “Per què hem de compartimentar l’educació si després, a la vida real, ningú aprèn d’aquesta forma?” es pregunta Pepe Menéndez, director adjunt de Jesuïtes Educació. Aquesta xarxa d’escoles ha posat en marxa enguany una renovació integral i progressiva dels seus mètodes educatius que porta dissenyant des de fa tres anys, un projecte que porta per nom Horitzó 2020. D’entrada, han replantejat l’espai a aules -han trencat amb la jerarquia i introduït elements de més calidesa- i, en comptes de reduïr els alumnes a cada classe, els han doblat -en tenen més de 50 per aula-, però amb més mestres, és clar. Aquests canvis, que detalla Menéndez, els han dut a terme després de filtrar i valorar unes 45.000 propostes que van recollir de docents, famílies, experts i, sobretot, alumnes

Quina escola desitgen els nens i nenes?

Ells solen ser més lliures a l’hora de somniar que els educadors, als quals els costa més trencar amb el seu sostre de vidre imaginari. El més interessant és que volien escoles més alegres, amb colors, que mostrin a les parets els seus treballs… I això alumnes de secundària, eh? Els colors estan molt associats a l’etapa infantil, però sembla que a secundària comença el període seriós i el que importa és la matèria. Doncs els alumnes ens demanaven caliu, més humanitat, que l’escola s’assembli al món en què viuen.

Pensavem que això era superficial?

Clar. Té nassos perquè ens és igual pintar l’escola d’un color o un altre. No és un tema d’inversió. No havíem parat a pensar que l’entorn crea condicions d’aprenentatge. La llum, l’ordre de les cadires… Hem introduït sofàs!

La transformació de l’espai té un paper destacat al vostre projecte.

Tot es basa en espais grans. Amb més alumnes i més professors es personalitza l’aprenentatge, en contra del que pensàvem, que si reduïem els alumnes podríem individualitzar més. L’esquema és: més recursos distribuïts d’una altra manera. Pots tenir 60 alumnes a classe però si hi ha més professors augmenta la personalització.

Per què?

El professor ja no se situa en un escenari en què explica tota l’estona, sinó que planteja problemes i posa els alumnes a treballar-hi cooperativament. Ells aprenen entre iguals i el docent monitoritza la feina, els orienta. Una cosa que ens van dir els alumnes és que abans el professor es passava tota l’estona explicant i fent el mateix i que ara fan coses variades. Segurament no és ben bé així, però la percepció és que la metodologia condiciona el contingut del discurs.

Això és més complicat per al docent.

Sens dubte. Però també s’apropa més i fa més evident la vocació de professor. I una dada: a les quatre escoles on encara no hem implantat aquests canvis, l’índex de conflictivitat ha estat de prop de 50 decisions disciplinàries des de l’inici de curs. A les tres on ja comptem amb la nova disposició, no n’hem tingut ni una.

Com s’ho explica?

L’alumne està més relaxat, en un entorn en què no ha d’estar tota l’estona assegut mirant una persona i amb l’obligació d’estar en silenci i treballant. Fins ara els professors estaven més d’un 75% de l’estona parlant.

A les aules el silenci sempre s’ha valorat i el soroll, perseguit. Això ha de canviar?

Sí. Qualsevol escola que aplica metodologies i projectes educatius introdueix un nivell de soroll permament. Ja no hi ha aquell silenci en què se sent el fluorescent. Però els alumnes no l’escolten, aquest soroll, perquè viuen en un soroll permament. Igual que al carrer, a casa o en la societat en general. S’hi acaben habituant.

Si ara entrés en una de les aules que comenta, quines diferències hi trobaria respecte d’una classe tradicional?

La primera és l’espai, la disposició del mobiliari, els colors… Hem posat graderies. Quan el professor els dirigeix als 50 alumnes els asseu allà i pot iniciar un debat. Les taules estan organitzades per treballar en equip, i no estan totes mirant a una pissarra o un professor.

Fan servir l’arquitectura i el disseny dels interiors per trencar amb la jerarquia.

Sí.

I això és bo?

És que la jerarquia no és l’autoritat moral del professor. Amb aquests canvis el professor no perd autoritat, en guanya, perquè els alumnes creuen que els ajuda més. Se situa més en el pla de l’acompanyant, com amb els aprenents del segle XVII. Ajudes a que se’n surti de situacions, a solucionar errors…

No deixa de ser un model de pedagogia activa que fa anys que es reivindica.

És que no ens hem inventat res! Hem dut a la pràctica el que deien les nostres teories, que ja fa temps que parlaven de posar l’alumne al centre. És el que ara anomenem el learning by doing. Que els alumnes facin coses, projectes concrets, inclús tangibles.

La manca de connexió sovint entre teoria i pràctica ha estat un dels mals del nostre sistema educatiu?

Exacte. Tenim una gran retòrica d’idees però ens costa molt portar-les a la pràctica. Els mateixos projectes educatius que presentem a l’inici de curs a les famílies després quan entrem a l’aula no els veiem! Hem de portar a l’aula les nostres creences.

En aquesta voluntat de fer l’escola més semblant al món dels alumnes, heu incorporat també l’ús de noves tecnologies?

Ara és més fàcil. Fins ara havíem fracassat amb moltes propostes que havíem fet, perquè no ens adonàvem que si no canvies l’entorn d’aprenentatge incorporar la tecnologia no té sentit. Ara entra de manera natural. Els alumnes treballen més fàcilment amb l’ordinador i el professor no es preocupa tan de saber on s’estan connectant, perquè al cap d’uns dies hauran de tenir la feina feta igualment

Aquest procés de canvi tan ampli en què s’han embarcat té a veure amb una època de transformació de l’educació?

Sens dubte. I el que no evolucioni morirà. O es convertirà en un gueto d’avorriment i tindrà molts problemes de disciplina. A tots els països hi ha una mateixa necessitat: que l’alumne sigui més subjecte del seu aprenentatge. El segle XXI et porta a prendre moltes decisions, a viure en la incertesa, i per això hem d’ajudar els alumnes a crear-se un projecte vital. Hem de formar personalment i acadèmicament sense divisió.

Això comporta haver d’educar les seves emocions, per exemple.

Ho ha d’integrar, sí. Deia Sant Ignasi, al segle XVI, que a l’alumne primer se l’ha de conèixer, saber els seus afectes, i després serà capaç d’aprendre. Però venim actuant de manera oposada: els fem recipients de coneixements sense tenir en compte el seu punt de partida.

Però aquesta proposta requeriria formació per part dels docents.

Els cal preparació, sobretot a secundària o batxillerat. Però al final té molt a veure també amb el sentit comú i la sensibilitat que tens com a educador. I de nou amb la metodologia: si el professor està parlant tota l’estona no pot observar els seus alumnes.

Deia Jaume Funes en una entrevista que, quan tot està tan subjecte al canvi, el que s’ha d’intentar mantenir són els valors. Ho comparteix?

El que roman és el valor del diàleg, de l’acompanyament i de la comprensió a l’altre. I saber orientar les decisions, que al final ha de prendre l’alumne. Res d’imposar, perquè això et porta a un comportament oposat del que busques. La nostra transformació en realitat persegueix mantenir el valor essencial, que és l’educació. I si no preguntem-nos per què Boko Haram persegueix escoles a Nigèria, o per què a Mèxic es maten estudiants. Perquè l’educació és essencial.

Quina és la proposta més curiosa que van rebre dels seus alumnes?

Un va dibuixar l’escola al revés. Ens va impactar molt pel seu significat. Els de primària volien animals. I hi havia un clam: que els professors fossin més amables. I ja ho són, eh? Però a vegades creuen que entrant amb cara de pomes agres i una mica d’ironia mantindran la disciplina. Però llavors aquest es converteix en el seu objectiu, i no l’aprenentatge.

La millor manera d’aconseguir la disciplina és no buscar-la?

Quasi! Concentrar l’interès en l’aprenentatge.