L’1-O entra a les aules: “Com a docent no puc inhibir-me davant la pregunta d’un alumne”

El referéndum de l'1-O és també un repte pedagògic per a molts docents. Alguns d'ells es pregunten com abordar una qüestió política que no deixa indiferents als seus alumnes.

Pau Rodríguez
 
 
 

Estudiants a la manifestació per l’1-O

El debat al voltant del referèndum ha arribat a les aules catalanes. Més enllà dels advertiments de la Fiscalia i de les cartes del Govern als directors d’escoles, més enllà de les vagues estudiantils, de l’activisme de la comunitat educativa per obrir els col·legis o dels avisos de la Fiscalia de Menors, l’1-O és també un repte pedagògic per a molts docents. Alguns d’ells es pregunten com abordar una qüestió política que no deixa indiferents als seus alumnes.

El 21 de setembre, un dia després que la Guàrdia Civil detingués diversos alts càrrecs del Govern pel referèndum, Pau Farràs, professor de Filosofia, Història i Religió a l’institut Infant Jesús, va empaperar la classe de quart de l’ESO amb articles i informacions dels diaris de tot l’espectre mediàtic. Per Farràs és molt senzill: l’actualitat és la seva millor matèria primera amb què ensenyar Història als seus alumnes, ja sigui amb els atemptats a La Rambla, amb la crisi dels refugiats, amb l’escalada verbal entre Trump i Kim Jong Un… O amb el referèndum de l’1-O.

“Que entenguin que persones intel·ligents poden opinar de formes oposades en dos mitjans diferents és una bona forma que vegin què és la pluralitat”, exposa Farràs, en referència a l’exercici que va proposar als seus alumnes. Al llarg de la classe van estar analitzant els textos i resolent els dubtes dels joves: des de què és l’article 155 de la Constitució fins al significat d’un habeas corpus. Al final, cadascun d’ells va escriure la seva opinió sobre els fets. “Lògicament, hi havia de tot, des dels que deien que calia votar fins als que deien que l’important és la llei”.

A més de fomentar el debat, els professors consultats consideren que la principal aportació del sistema educatiu davant aquests esdeveniments pot ser la de mostrar als joves que la realitat es pot analitzar des de múltiples perspectives. Així ho defensa Jordi Mir, professor d’Humanitats a la UPF i especialitzat en Filosofia i Ètica. “El meu objectiu principal a classe és que tinguin més eines per pensar sobre una realitat; la meva posició com a docent no importa, i m’atreviria a dir que la dels estudiants tampoc ha d’importar tant, perquè el que ens toca fer és oferir-los continguts i coneixements perquè aprenguin a fer anàlisis més enllà de les seves posicions”, sosté aquest professor.

Segons Mir, la funció educativa ha d’anar a l’arrel del conflicte i dels conceptes que circulen en el món mediàtic. Analitzar a classe per què els diferents actors prenen les seves decisions –en aquest cas, impulsar l’1-O o oposar-s’hi– o aprofundir aquests dies en les idees de democràcia o legalitat poden ser un bon exercici. Almenys així ho ha plantejat ell als seus estudiants.

Però el referèndum no solament preocupa els més grans. Amb els seus alumnes de Primer de l’ESO, Ramon Barlam, professor de Ciències Socials a l’institut Cal Gravat de Manresa, ja s’ha trobat amb què li treuen el tema de tant en tant. I creu que és el seu deure com a docent atendre a les demandes dels seus alumnes. “El que no pot fer un professor és inhibir-se davant la pregunta d’un xaval, no pots deixar que se’n vagi amb la sensació que no els has volgut explicar res”, opina aquest docent, que defensa que amb els alumnes d’aquesta edat el que pot fer és “deixar que parlin i evitar sempre que hi hagi conflicte”.

En el seu institut, tant als passadissos com al pati, assegura que no hi ha cap conflicte visible al voltant de la situació política catalana. Alguns alumnes parlen del tema, també entre col·legues professors es discuteix i es fa broma. “El que ha de ser indiscutible és la bona convivència i el respecte a les idees dels altres, perquè el que cal no oblidar és que tenim alumnes que poden ser fills de la Guàrdia Civil i d’altres de la CUP, per dir-ho d’alguna manera”, afirma.

Refugiats sí, política catalana no?

Jaume Trilla, catedràtic de la UB i membre del grup de recerca sobre Educació Moral, recorda com des de fa més d’un segle hi ha pedagogs que han apostat per afrontar els debats públics i l’actualitat, referents que “propugnen una escola ben oberta a la realitat i, com deien alguns d’ells, a la vida”. En un article en El Diari de l’Educació, cita al francès Célestin Freinet i els seus mètodes per fer diaris a classe, o la cèlebre Carta a una mestra signada fa justament 50 anys per Lorenzo Milani, mestre que defensava que a la seva escola de Barbiana (Itàlia) s’hi llegís cada matí les notícies dels diaris.

A vegades, tanmateix, pot resultar més còmode abordar unes qüestions i eludir-ne d’altres més polèmiques. “És molt evident com des dels centres es poden dir moltes coses sobre qüestions relacionades amb els drets humans, com els refugiats o la pau, i quan les disputes polítiques són més connotades, s’és més prudent”, constata Mir. No obstant això, si s’aborda amb rigor a classe, qualsevol tema pot ser analitzat, defensa Farràs. “És que si no, em recorda a quan jo estudiava, que a Ciències Naturals ens impartien el cos humà fins que tocava parlar de sexe, i llavors ja no”. Farràs no creu que hagi d’haver-hi tabús si hi ha un bon plantejament docent.

També per a Trilla una qüestió com l’1-O es pot discutir a classe, “sempre que s’eviti qualsevol forma de manipulació o adoctrinament”. “En les societats ideològicament plurals”, argumenta aquest catedràtic, “la institució educativa ha de ser un dels espais emblemàtics que mostrin que la convivència entre ciutadans amb diferents concepcions del món i de la vida és possible, alhora que eduquen per a aquesta mateixa convivència”.

Pot un docent dir-hi la seva?

Sobre si un docent ha de facilitar el debat a classe, o analitzar successos d’actualitat, hi ha poca discrepància entre els docents consultats. Però sí que és molt més discutible si els mestres poden dir-hi la seva sobre qüestions tan sensibles. Per a Jordi Mir, “un docent que mostra la seva opinió no està adoctrinant, sempre que deixi constància que aquesta és la seva opinió”. Ell assegura haver-ho fet en alguna ocasió amb els seus estudiants d’Humanitats, encara que admet tenir més dubtes quan els alumnes són més petits.

No pensa el mateix el professor de Secundària David Rabadà, del Sindicat de Professorat de Secundària ASPEPC·SPS, que es mostra convençut que els docents han de deixar els seus parers fora de l’aula. “Davant les preguntes dels alumnes cal ensenyar els fets, no les opinions, això ja no seria educar sinó manipular”, argumenta. “En les tutories es fan debats, s’interpreta la realitat, s’analitzen vídeos de Youtube i els alumnes poden pensar per si mateixos i debatre, però el professor ha de cenyir-se a les dades més reals possibles”, afegeix.

Així i tot, Rabadà assegura que, després de passar per vuit instituts, només en ocasions puntuals ha vist com un docent donava la seva opinió obertament als seus alumnes.

Amb tot, però, és també possible que els xavals, sobretot si són ja grans, sàpiguen endevinar els posicionaments del docent. “Els mestres no són robots, i per mitjà de les seves reaccions que difícilment poden controlar al 100%, comentaris involuntàriament esbiaixats o altres indicis, no és improbable que els alumnes puguin intuir si un mestre s’apropa més a Inés Arrimadas o Anna Gabriel”, sosté Jaume Trilla.

Assumint això, el catedràtic de la UB intenta oferir algunes recomanacions sobre com pot donar un mestre la seva opinió. “El fet d’expressar un posicionament personal no ha de tenir com a conseqüència el tancament del debat ni la polarització”, exposa. Desaconsella també que un mestre es posicioni “d’entrada, ja que això marcaria moltíssim el debat i el conjunt de l’activitat, ni tampoc al final, ja que semblaria una conclusió de l’activitat”, afirma.

L’institut, un oasi en l’era de les ‘fake news’

En l’era de les xarxes socials, les fake news i les tertúlies televisives, pot ser que per algun alumne l’aula d’ESO sigui l’únic lloc en el qual trobi posicions raonades diferents a les seves. O informació contrastada. “Dels mitjans en surten tsunamis d’informació, ja sigui a internet o a la tele, que després l’escola ha de contrastar i convertir en coneixement real”, assumeix Rabadà.

“¿On aprendran els alumnes a entendre’s i a parlar i debatre? ¿A les tertúlies televisives?”, ironitza Barlam, el professor de l’institut Cal Gravat. I abunda Farràs: “Si l’educació política depèn dels debats de La Sexta Noche, del circ de Twitter i dels vídeos de Facebook, no anirem enlloc, i això no hi ha dubte que el consumeixen tots els adolescents”, sentencia.