‘La casa junto al mar’

No sé si us passa també a vosaltres, però a mi el cine de Robert Guédiguian em transmet veritat. Tot el que mostren les seves imatges m’ho crec. Els personatges son sòlids i transparents alhora.

Jaume Cela
 
 

A La casa junto al mar veiem tres germans que es retroben a la casa familiar quan el pare ha patit un ictus i ha quedat immobilitzat. Un dels germans sempre ha estat al seu costat, portant el restaurant per obrers que té a la costa de la bellíssima ciutat de Marsella. L’altre germà veu la vida amb moltes dosis de desesperança, però sense que això signifiqui que ha renunciat del tot als seus somnis i a la crítica del present. L’acompanya una noia molt més jove amb qui manté una situació de parella en crisi. I després ens trobem amb la germana, una famosa actriu de teatre que no ha pogut perdonar al seu pare un fet dramàtic que van viure en el passat i que els ha mantingut separats durant un temps molt llarg. A aquesta colla –fidels al cine de Guédiguian, es nota que els llaços els uneixen més enllà de la pantalla– cal sumar-hi una parella de vells que viuen a la casa del costat i que prenen una decisió radical, el seu fill, un metge molt famós, i un  jove pescador que sempre ha estat bojament enamorat de l’actriu.

I encara més, perquè el cine de Guédiguian, tot i que mostra els efectes del pas del temps, aquella sensació de descobrir que els somnis dels pares no són  assumits pels fills perquè tenen els seus que xoquen amb els de la generació que els precedeix, i de la lenta transformació del paisatge de la infantesa, cal sumar-hi el present, i aquest present, en un home compromès amb causes nobles i filmant a la costa del Mediterrani, el representen tres nens que arriben clandestinament qui sap d’on i que s’amaguen als boscos que rodegen  el poble.

I ara entrem en el terreny de l’ètica, perquè caldrà veure què fa aquesta colla amb els seus somnis, amb els seus retrets, amb el seu futur i, sobretot, quina decisió prendran davant de la presència de les víctimes d’una societat que sovint oblida que també té responsabilitats en el funcionament del món.

Guédiguian encara ens recorda que fa poc temps crèiem en la revolució i que ara ens hem de conformar en anar seguint un camí de lentes reformes, de doloroses renúncies mentre l’especulació immobiliària va destruint els referents d’un passat que encara projecta la seva ombra, perquè el passat, com deia Faulkner, no acaba mai de passar del tot. En aquesta pel·lícula el present ens burxa i ens porta a haver de prendre partit. I sort en tenim.

Un dels personatges diu, més o menys, que el cor és d’esquerres, però que el cervell és de dretes. Viure amb aquesta contradicció pot explicar moltes de les nostres decisions.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*