La coeducació a les escoles o quan realment garantim la prevenció de les violències de gènere

Avui, 25 de novembre, és dia de seguir reivindicant l’educació com a eina per a transformar i desconstruir la cultura de la violència masclista.

Lídia Casanovas
 
 
 

Avui, m’agradaria demanar que comencem a somiar un pla per construir un món millor. Un món més just. I aquesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una manera diferent. I també hem d’educar els nostres fills d’una manera diferent”. La novel·lista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie adverteix amb aquestes paraules que aconseguir viure en un món més igualitari demana fer les coses diferents. I per què apostar per iniciar la transformació per les aules? Fer-ho diferent és una oportunitat de generar canvis amb efecte multiplicador a la vida social. Avui, 25 de novembre, és dia de seguir reivindicant l’educació com a eina per a transformar i desconstruir la cultura de la violència masclista.

Quan parlem de fer-ho diferent i aconseguir viure en una societat equitativa parlem d’educar amb mirada feminista. Perquè sense justícia de gènere no hi ha justícia social. Conscients de les reticències que encara provoca el terme feminista en alguns àmbits, solem parlar d’educar amb perspectiva de gènere. Expressat d’una o altra manera, no vol dir altra cosa que educar de manera no sexista ni androcèntrica. El primer pas per transformar-ho: assumir quina part de nosaltres és i segueix sent masclista –o inconscientment masclista–.

Se sol considerar les escoles com institucions on per definició hi ha respecte i són equitatives. Sovint escolto que pel simple fet d’haver aconseguit una escola mixta i, així, tenir nenes i nens sota un mateix sostre estudiant els mateixos continguts acadèmics, és motiu d’igualtat. M’atraveixo doncs a afirmar que un dels fracassos actuals de l’educació és mantenir la cosmovisió que, a les escoles, com que hi conviuen nens i nenes, es viu amb igualtat. Sabem que no és així: quan l’escola no disposa d’un projecte coeducatiu de centre i una voluntat per a treballar des d’aquesta òptica, reprodueix les desigualtats socials que observem fora de les aules. La verdadera innovació a les aules seria la de no reproduir el model patriarcal; si la innovació no és coeducadora no és innovació per a tothom.

Sabem que sense una consciència de gènere present als claustres, el que passa fora de les aules s’hi reprodueix.

A l’escola mixta encara hi impera la tendència a pensar que les nenes són fràgils, sensibles i delicades per naturalesa; els nens, més aventurers, més bons en matemàtiques i ciències o més hàbils per als esports o la competició –per citar alguns dels exemples que seguim trobant.

Les escoles no es desenvolupen impermeables a la societat, i la societat segueix sent masclista. Sovint, els discursos políticament correctes en relació a la igualtat ha provocat el fet que ningú es vulgui reconèixer la part masclista. La meva invitació és a que realment mirem el masclisme de cara, que hi dialoguem i que provoquem canvis reals en l’acompanyament als infants.

Convertir-se, amb la pràctica del dia a dia, en agents efectivament transformadors de l’escenari de violències masclistes vigent, és una assignatura pendent per una gran quantitat de centres educatius.

Per sort –o per voluntat política impregnada del treball que venim aprenent dels feminismes– cada vegada hi ha més centres i més municipis que volen fer el pas d’escoles mixtes a escoles coeducatives, escoles que trenquen amb els estereotips i expectatives de gènere i afebleixen, així, la base de les violències. El motor d’aquests canvis, en ocasions, són municipis que incorporen la coeducació com a peça de l’estratègia local contra la violència de gènere, però, moltes vegades, són les famílies o professorat compromès amb que la seva escola produeixi canvis socials. És apassionant treballar al seu costat.

Malgrat que sovint pensem que actuem de manera justa i equitativa –tal com algunes professores ens diuen quan ens trobem i compartim formacions sobre el tema–, cal un acompanyament per prendre consciència que les expectatives del professorat cap a l’alumnat continuen essent desiguals. Expectatives desiguals i projeccions desiguals, per exemple, en el moment d’avaluar o, més endavant, en el moment d’orientar les seves carreres universitàries i professionals, i també molt més enrere.

No puc deixar de pensar en una professora embarassada de cinc mesos que m’explica el xoc i la dificultat de rebre les crítiques de l’entorn: Per què carai no ens pots dir el sexe del nadó que tens a la panxa?” I li etziben que “aquestes mares que aneu de modernes en feu un gra massa amb tot això de la igualtat”. L’entorn necessita(em) saber què carai és el bebè, per poder començar tot el seguit de projeccions, des que és a la panxa, i així començar a pensar en el color de les sabates que li regalaré, en si el portaré a jugar a futbol o li regalaré cotxets o si la deixaré sortir i hauré de preocupar-me perquè torni sola a casa, i un un llarg etcètera. I seguir construïnt una identitat regida per estereotips, limitada per creences que subordinen els atributs considerats propis de la feminitat als de la masculinitat.

Sovint aquesta subordinació queda palesa en el curriculum escolar. Les emocions, la cura d’una mateixa i de les altres, l’educació afectivosexual, resulten temari bàsic per la qualitat de vida de les persones però, tanmateix, no tenen cap valor per les autoritats educatives –perquè no en té pels mercats–. D’aquesta manera les coses atribuïdes al món tradicionalment com a femení encara queden pendents de revaloritzar i equilibrar amb d’altres que sí que són valorades.

La coeducació és la mirada i el sistema a l’escola que ajuda a prevenir d’arrel les violències. Violències com són les actituds hostils i de no reconeixement a qui no es vol classificar en un sistema sexe-gènere massa rígid que sanciona qui surt de la norma. La coeducació qüestiona trobar normal que els patis releguin les nenes als laterals. La coeducació s’encarrega de fer visibles les dones històriques a les classes de tecnologia i de ciències, per a que les nenes s’hi puguin enmirallar i imaginar-se en un futur. Coeducar és educar en la cultura dels límits i del dir no. Coeducar és que a les lectures de la classe de llengua trenquin amb les representacions tradicionals que mostren les dones com a naturals responsables del treball de cures. Coeducar és trobar important qüestionar els comentaris i actituds sexistes que surten en el dia a dia de les aules ja sigui en forma de brometes i també insults.

Coeducar és trascendir i superar que els nens siguin educats en l’aprenentatge de l’agressivitat i la rudesa i les nenes en la docilitat i l’actitud de sotmetre’s o cedir a les demandes dels altres. Sense coeducació serà impossible assumir actituds i comportaments que condueixin a establir parelles –quan parlem de parelles heterosexuals i relacions socials, entre homes i dones en qualsevol àmbit, ja sigui al carrer, familiar o al món laboral– que no estiguin atravessades per la desigualtat, l’abús i la violència.

Com diu Chimamanda Ngozi Adichie i moltes persones de les que estem en la lluita apassionant i necessària en l’educació per la igualtat i la no discriminació: “Fer-ho diferent és el pas que necessitem. Només depèn de voler-ho fer diferent”.

Lídia Casanovas
Sobre Lídia Casanovas

Educadora de la cooperativa Fil a l'agulla, especialitzada en coeducació, prevenció de violències i educació viva Contacte: Twitter | Més articles