La comunitat educativa assenyala mancances en la detecció de trastorns entre l’alumnat

¿Com funciona la prevenció de trastorns de salut mental greus i quines són les seves llacunes? Els professionals coincideixen en què més temps per a l’observació dels infants hauria de ser el camí cap al qual avançar.

Pau Rodríguez
 
 
 

Experències infantils adverses es relacionen amb una pitjor salut en l'edat adulta. /Megan SkellyLa pregunta, dos dies després de l’assassinat d’un professor a mans d’un alumne, segueix planant sobre el sistema educatiu i de salut: es podria haver evitat? Les respostes són tan complexes com les variables que condueixen un noi de 13 anys a presentar-se a l’institut amb una ballesta. Molts experts alerten que seria agosarat assegurar que l’agressió s’hauria pogut preveure, per molt que s’hagués disposat de més recursos o temps d’observació. Ara bé, això no impedeix que el focus se situï ara sobre els mecanismes de detecció de trastorns en infants i joves -que no necessàriament condueixen a conductes de risc-, un seguit de programes i protocols amb un impacte discutit dins el sector, que sovint deixa la identificació d’aquests casos a mercè de la capacitat d’observació dels professors de l’institut.

D’entrada, però, professionals com Núria Terés, en un article d’aquest diari, alerten contra l’estigmatització de les malalties mentals: “Quan es parla d’un brot psicòtic com a causa d’agressions s’actua sobre l’imaginari de la resta de joves, que poden arribar a pensar que qui té un brot psicòtic pot matar”, puntualitza, per recordar que darrere la majoria de malalties mentals no hi ha agressivitat, sinó sobretot patiment per part dels infants i del seu entorn més proper.

Però, qui és l’encarregat de detectar possibles síntomes de malalties mentals? No n’hi ha un de sol, per sort, i depèn del grau i temps de relació amb el jove. En aquest sentit, és evident que la família és la més ben posicionada per identificar comportaments estranys: això és, segons els protocols de la Generalitat, conductes d’aïllament, davalles acadèmiques brusques o idees estrambòtiques. “Però a vegades les famílies neguen la realitat, o fugen endavant negant els problemes del fill”, apunta la psicòloga Olga Piazuelo. Aquí és on entren altres agents, com el pediatra, els serveis socials o, sobretot, l’escola, que és l’altre gran àmbit de desenvolupament dels nens i nenes.

Alguns programes de l’Administració apleguen aquests agents al voltant del sistema escolar, però sovint la seva actuació és molt genèrica. És el cas del programa ‘Salut i escola’, en el qual col·laboren els departaments d’Ensenyament i Salut, entre altres, però el seu plantejament és tan genèric que se centra poc en la salut mental. “La infermera que ve als centres dins aquest programa se centra sobretot en qüestions de salut alimentària, per possibles casos d’anorèxia, o de sexualitat”, apunta Iolanda Arboleas, psicopedagoga i directora de l’institut de Sils. “A nivell de prevenció als centres educatius no es fa massa cosa, hi ha un forat”, valora la psicoanalista Àngels Vives.

“Això fa que els professors estiguin molt sols a l’hora de valorar la situació dels joves, perquè ja tenen prou feina organitzant classes”, apunta Piazuelo, que considera que els centres haurien de comptar amb més professionals de la psicologia. Arboleas, en canvi, es mostra convençuda que els instituts sí que tenen les eines per detectar conductes susceptibles d’amagar un trastorn mental greu, i que “quasi sempre es fa amb èxit”. Arboleas assenyala la tasca tutorial com un espai clau per fer observar-ho, o la del propi psicopedagog del centre, que en cas de reconèixer certs patrons es posa en contacte amb l’EAP -l’equip d’assessorament psicopedaògic, que rota per diversos centres-, el qual pot acabar derivant els joves als centres de salut mental de la zona.

Aquesta cadena, tanmateix, no sempre funciona amb celeritat, a causa de la manca de recursos. “Sempre n’hi ha hagut, però ara es noten més”, precisa Piazuelo. Els EAP havien arribat a visitar els centres quasi un cop per setmana, i ara sovint ho fan menys d’un cop cada dues setmanes, amb l’agreujant que la crisi ha generat més problemes entre els alumnes. El psicòleg i educador Jaume Funes apuntava ahir que aquests equips solen estar “més centrats en la orientació dels joves que en la prevenció de conductes de risc”. En general, els experts consultats sostenen que el nivell d’estrès al qual s’ha sotmès el sistema educatiu en els darrers cursos no afavoreix una atmòsfera que permeti una observació acurada dels problemes i emocions nens i nenes.

Un programa específic per psicosi truncat per manca de fons

L’any 2005 es va posar en marxa a Barcelona un equip sense precedents en matèria de salut mental: l’equip d’Atenció Precoç del Pacient en Risc de Psicosi, liderat pel doctor Jorge Tizón, que es dedicava específicament a la prevenció i atenció precoç de casos de psicosi. L’objectiu de la seva tasca va ser actuar amb més intensitat sobre totes les potes que intervenen en la salut mental i connectar-les millor: les famílies -a través de serveis socials-, els centres de Secundària -a través de tallers als instituts-, i els centres mèdics -a través del treball amb pediatres-. Segons les dades recollides pel propi equip, amb els anys l’hospitalització per aquests casos es va reduir en un 20%.

Però l’any 2011 es va eliminar el programa. Als seus professionals -incorporava psiquiatres, treballadors socials, psicòlegs i infermers de salut mental- se’ls va argumentar d’una banda que Tizón es jubilava, i de l’altra que ja no hi havia recursos per mantenir-lo. El seu àmbit d’actuació eren els barris barcelonins de Camp de l’Arpa, els Encants i La Sagrera. De fet, un dels centres on havien anar a impartir tallers sobre prevenció havia estat el mateix Joan Fuster.

“Un dels àmbits de la nostra actuació era Secundària perquè la població de risc en transtorns mentals greus i psicosi se situa entre els 12 i 25 anys”, detalla Jordi Artigue, psicòleg clínic membre d’aquell equip. “Als instituts oferíem tallers de sensibilització: parlàvem amb els alumnes sobre els transtorns i els passàvem un qüestionari sobre la pròpia percepció de l’adolescent en aquest sentit”, relata. Després s’estaven una hora més a l’aula fent dinàmica de grup i parlant “obertament” de salut mental.

A partir d’experiències semblants a la d’aquest equip, Salut va impulsar una dotzena d’altres serveis similars, però a través de concerts, com poden ser els programes d’intervenció precoç de psicosi d’entitats com l’Institut Pere Mata, a la zona de Tarragona, o l’Institut d’Assistència Sanitària, a Girona. Aquests programes es mantenen, però Artigue exposa que el seu equip dedicava bona part de la seva activitat a la prevenció amb els adolescents, mentre que la resta no pot arribar a fer aquesta tasca per saturació de visites.

Sigui com sigui, la varietat d’agents que intervenen en l’àmbit de la salut mental, i el paper divers de les diferents capes administratives -hi ha serveis municipals que s’hi impliquen més o menys- fa difícil establir un diagnòstic sobre l’estat del servei. Això sí, els professionals coincideixen en què més temps per a l’observació dels infants hauria de ser el camí cap al qual avançar.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*