La culpa és meva

La responsabilitat que hi hagi obsessió per les notes és (també) meva. I també sóc responsable que hi hagi alumnes desmotivats i avorrits, que hi hagi poca connexió entre el que ensenyem i la vida

Sandro Maccarrone
 
 
 

La culpa és meva. O, si ho preferiu, la responsabilitat, que té una connotació menys moralista.

Fa cosa d’una setmana, publicava un tuit on deia: “Quan veig alumnes tan extremadament preocupats per les notes, no puc evitar sentir-me fracassat com a educador”. El vaig escriure després de tenir una d’aquelles típiques converses amb alumnes que enfilen una nova època d’exàmens.

La piulada va generar moltes reaccions i uns quants comentaris, tots ells amb dues idees en comú: “és normal que als alumnes els obsessionin les notes perquè és el que se’ls acaba demanant” i “és el sistema educatiu el que està fet així i no depèn de tu, així que no cal que et fustiguis”. És a dir que ni alumnes ni docents podem responsabilitzar-nos d’aquesta fatalitat i per tant, caldrà esperar a canviar el sistema (el sistema, el SISTEMA!) perquè la cosa canviï. En aquell moment, no vaig saber com explicar per què havia volgut dir que jo sentia aquell fracàs com a meu i que no me’n podia sostreure, tot i que hi hagués forces poderoses operant per sobre meu.

Ara, passats uns dies força mogudets, crec que començo a entendre el motiu d’aquella afirmació intuïtiva. La qüestió és molt simple: no està de moda assumir responsabilitats. No ho està en l’àmbit polític, ni en l’entorn professional, ni tan sols amb les amistats o amb la parella. No sé si ens falta objectivitat o empatia o si ho considerem un símptoma de feblesa, però ens costa molt dir-nos “ho sento, l’he cagat…” Sempre hi ha algú a qui donar la culpa: una altra persona, un altre col·lectiu, el sistema (sí, sí, de nou el SISTEMA!) o, en la versió més roïna, la pròpia víctima: “Si no anés vestida així…”, “si no caminés sola de nit…” Us sona?

Com en molts altres casos, la llavor d’aquestes actituds la podem trobar en l’educació: formal, informal, no formal, deformal i en totes les formes que vulgueu. Jo la detecto a l’escola. Quan un examen no ha anat bé o quan apareix algun conflicte i en parles amb l’alumnat, inevitablement, acabes veient com la conversa deriva cap a allò que els profes no hem fet bé, allò que l’escola hauria hagut de fer, perquè ells i elles sempre estan condicionats, inevitablement, pel SISTEMA: de notes, de pressions grupals, d’incomprensions…

La cosa no canvia quan som els docents els que ens lamentem perquè un examen ha estat un desastre (“és que no estudien gens”), perquè hi ha hagut poca participació en una activitat (“no els interessa res, són uns desmotivats”) o perquè un projecte no ha sortit bé (“no saben cercar informació, ni treballar en grup, ni organitzar-se, ni…). Si fos per nosaltres, tot hauria sortit bé, però és clar “amb aquests alumnes!”.

Que els profes actuem d’aquesta manera em sembla doblement problemàtic, perquè crec molt en el modelatge. L’alumnat aprèn més del que fem que no del que diem. Més enllà dels continguts formals hi ha tot un currículum ocult fet d’exemples que triem, de com ens comportem, de la relació que establim amb els companys i amb els alumnes… I sovint no el controlem. Quan en una conversa a l’aula, assenyalem els nois i noies com a únics responsables d’una desfeta, els estem enviant també un altre missatge subliminar: “la culpa no és meva, jo he fet el que havia de fer”. No ens estranyi, doncs, si aquesta actitud es va reproduint.

Per això crec que val la pena intentar alguna cosa diferent. Per això he decidit repetir que la responsabilitat que hi hagi obsessió per les notes és (també) meva. I també sóc responsable que hi hagi alumnes desmotivats i avorrits, que hi hagi poca connexió entre el que ensenyem i la vida, que el fracàs acadèmic depengui de les desigualtats socials, que els espais i els temps educatius no ajudin a l’aprenentatge, que formem persones que saben estar, però que sovint no saben ser, que l’educació sigui un café para todos pensat per a tothom en general i per a ningú en particular. És clar que cal canviar el SISTEMA! Però és que si no canvia, també serà culpa meva.

Com va dir un bon educador: “Només des d’un atac de responsabilitat col·lectiva, […] podrem superar el que ve sense prendre mal”.

IN MEMORIAM CARLES CAPDEVILA

Sandro Maccarrone
Sobre Sandro Maccarrone

Sandro Maccarrone és professor de física i informàtica a Jesuïtes de Casp. Contacte: Twitter | Més articles

  • Jaume Prat iFabregat

    No hi estic d’acord Sandro. Nosaltres com a mestres podem tenir responsabilitat -no en diria culpa- en el fet d’ensenyar bé o en fer totes les coses que calgui per arribar a tots els alumnes. Però hi ha alguns alumnes que no volen, que no els interessa, que no hi entren, que venen al cole perquè és obligatori. Davant d’aquests, no deixaré de picar, de treballar, d’oferir-los camins diversos; però mai pensaré que és culpa meva. La meva responsabilitat rau en seguir treballant i esforçant-me perquè s’adonin de la necessitat d’estudiar, però qui té la responsabilitat d’exigir-se és la mateixa persona. T’asseguro que quan hi ha una persona que atèn, que escolta, que aprèn, no penso que bé que ho estàs fent, sinó quin honor tenir alumnes així, desperts, inquiets, curiosos… Contràriament, t’asseguro que si un alumne no vol, penso que ja li arribarà el moment de voler, potser quan sigui més gran i s’adoni que amb la mandra no s’arriba enlloc.

  • Joan Martín Grimau

    Francament, interessant; tant l’article com el comentari. Entenc la responsabilitat com la capacitat, variable, de respondre un hom a allò en què ha pres la determinació -desig i voler- d’estar-hi implicat. I aquesta capacitat crec que es va formant, incrementant, per l’oportuna reflexió, honesta i sincera, d’allò que em pertoca i d’allò que no em pertoca (perquè simplement encara no puc, o perquè no he de prendre jo la responsabilitat que pugui correspondre a un altre, o perquè encara no és el moment…). També jo tinc la percepció que sembla no està ben vist assumir la pròpia responsabilitat. O bé es confon amb la culpabilitat o bé es diposita en altres o en suposats -o potser reals presos com a excuses de mal pagador- impossibles. Pel que fa a les notes el sentiment que a mi més aviat m’han suscitat és el de certa tristor: són molt restrictives de l’amplíssim ventall formatiu que la persona requereix. No representen massa, em fa l’efecte, l’equilibri, sempre dinàmic, entre les necessitat de la societat i les particulars personals que són molt més amples, crec, que el que se suposa han de quedar reflectits en els rànquing dels informes pels quals sembla que tot s’hagi de regir. A mi això em sap greu, noto certa tristor.

  • Joan Sentís