‘La Favorita’ i ‘Green Book’

Dues pel·lícules basades en fets reals, la primera ambientada en l’Anglaterra del segle XVIII i amb la mirada posada als Oscar, i la segona en els EUA dels seixanta i sense tantes pretensions, són les recomanacions de Jaume Cela per aquells qui busquen una opció de gran pantalla pel cap de setmana.

Jaume Cela
 
 

‘La Favorita’

Les pel·lícules de Yorgos Lanthimos no et deixen mai indiferent i això és una gran qualitat. Si heu vist Canino, Llagosta, Alps o El sacrifici d’un cérvol sagrat coincidireu amb  mi en aquesta valoració. I ara passa el mateix amb l’extraordinària La favorita, que mostra la lluita pel poder de dues dones que volen tenir la capacitat de fer anar la reina Anna d’Anglaterra –de la casa dels Estuard– per on elles volen.

Lanthimos fa servir tots els recursos visuals i els provinents dels altres llenguatges que conformen una pel·lícula –fixeu-vos en la música– per aconseguir els seus objectius. En aquest cas mostrar l’anàlisi de les manipulacions de les dues dones per fer-se seva la voluntat d’una reina feble, esgotada per culpa de la gota que pateix, poc afavorida i sense descendència, a més d’estar envoltada de conills que representen els fills que no ha tingut.

I és també una pel·lícula sobre l’amor, un amor que es barreja amb el poder i que ens recorda que per molt reina que siguis les teves necessitats afectives són les mateixes que la dels últims criats, i que amor i domini poden ser cosins germans.

Cada personatge té les seves intencions per fer el que fan, i el director les filma sense jutjar-les. Si de cas, el judici ja el farem els espectadors.

Cal destacar, i molt, els excel·lents treballs de les tres principals protagonistes. Olivia Colman dóna vida a la reina Anna, Rachel Weisz a Lady Sarah, la seva gran amiga, i Emma Stone a Abigail, una noieta que pertanyia a les classes superiors, però que va caure en desgràcia i ara retorna a la cort per recuperar el seu paper. Totes tres són candidates a un Oscar la nit de la catifa vermella. Veurem què passa.

El que em sembla indiscutible, a part del talent de les tres actrius, és l’originalitat del director grec, que mai no deixa de sorprendre’t.

‘Green Book’

Les persones enteses en cine han classificat de maneres diverses les pel·lícules, com passa amb la resta de les belles arts. Jo, que sóc un enamorat del cinema (no pas un expert), m’he inventat una classificació que ningú més fa servir: hi ha pel·lícules bufones. Són aquelles obres que t’expliquen una història molt ben narrada, ben dirigida i ben interpretada i malgrat et mostren que el món no és de color de rosa, surts reconfortat, amb ganes de saludar els desconeguts i avances pel carrer amb un somriure a la cara.

Green book, de Peter Farrelly, pertany clarament a aquest grup. Ens explica la relació que neix entre un pianista negre i un home blanc que li ha de fer de xofer i el porta a tocar a ciutats de l’Amèrica racista, on malgrat s’han aprovat les lleis dels drets civils perduren creences i conductes que han de ser absolutament denunciades i arraconades al bagul de la història i sense el permís de l’extrema dreta.

A poc a poc, els dos protagonistes van aprofundint el vincle inicial que s’acaba convertint en una amistat –està basada en fets reals– bellíssima. El contrast entre tots dos és molt elevat, però aquesta diferència s’anirà diluint i tots dos seran capaços d’aprendre l’un de l’altre.

Cal destacar el paper de l’oscaritzat Mahershala Ali i, sobretot, del candidat Viggo Mortensen, un actor a qui no costa gens estimar.

Bons sentiments, humor, moments de tensió… i el record d’aquella altra pel·lícula que unia una vella dama amb un conductor negre. Ja haureu endevinat que parlo de Paseando a Miss Daisy.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*