“La formació del professorat ha de canviar, com ha de canviar el model d’escola”

Josep Bargalló (Torredembarra, 1958) és des del 29 de maig el nou conseller d’Ensenyament, una responsabilitat que ja va ocupar el 2003 en l’època del govern Maragall, encara que en aquella ocasió el seu pas pel Departament va ser molt breu, ja que va haver d’assumir el càrrec de conseller en cap per substituir el seu company de partit Josep-Lluís Carod-Rovira.

Jordi Navarro
 
 

El 2003, en el primer govern tripartit, ja va ocupar aquest despatx, però tan sols dos mesos abans de ser nomenat conseller en cap. Com afronta aquesta nova oportunitat al capdavant del Departament d’Ensenyament?

En aquella època vam entrar tots amb una enorme il·lusió, perquè per al país significava fer un pas endavant històric després d’una època llarga, i fructífera en molts aspectes, amb un únic govern. I significava que el país tenia alternativa i alternança. Aquesta forta il·lusió també es traduïa al món educatiu, ja que ens donava la possibilitat de tirar endavant unes polítiques educatives molt diferenciades de les que s’havien portat a terme fins aleshores.

Ara, sense perdre aquella il·lusió, és un moment de responsabilitat pels temps històrics que estem vivint, perquè hem accedit al Govern a partir d’una situació anòmala. I és també una gran responsabilitat perquè de nou les polítiques educatives són polítiques socials importants, perquè, diguem-ne, la societat està canviant. Jo diria que si aleshores el que ens guiava era bàsicament l’empenta de la il·lusió, ara ho ha de fer el fonament de la responsabilitat.

Si el 2003 era bàsicament l’empenta de la il·lusió, ara és el fonament de la
responsabilitat allò que ens ha de guiar

Quan vostè va entrar el 2003, el departament es deia «d’Ensenyament», com ara, i va ser la consellera Marta Cid, que el va succeir, qui va canviar el nom per «Educació», i de nou en l’etapa d’Irene Rigau es va tornar a modificar, nom que ha perdurat fins ara. El tornaran a canviar?

Tenim previst que torni a dir-se «d’Educació» d’aquí a no gaire. Nosaltres hem entrat en la pitjor època que pot entrar un nou equip directiu al Departament d’Ensenyament, que és a començaments de juny, quan et trobes amb tota la problemàtica d e la matriculació i evidentment de la distribució de places, i tot s’ha de solucionar en tres setmanes. Per tant, hem prioritzat això, i una vegada ho haguem solucionat ens posarem a fer el canvi de nom. Però no només farem això, sinó també la reestructuració interna del departament, amb la unificació en una sola direcció general de les direccions generals d’Infantil i Primària i Secundària i Batxillerat. Això ho farem al setembre.

Començaments de juny i un procés de matriculació que també enguany ha estat conflictiu, sobretot per les famílies que s’han trobat sense plaça en un centre públic, tant a Barcelona com en altres ciutats, però especialment a Barcelona, en un moment en què la demanda d’escola pública ha superat per primera vegada la de concertada. Què es pensa fer des del departament per solucionar-ho?

Cal dir dues coses. Primer, des de fa anys hi ha un increment sostingut de demanda de places públiques i una disminució de peticions de places en centres concertats. En podríem analitzar el perquè. Un motiu és, evidentment, l’èxit continuat de l’escola pública. Un altre, potser, encara els resultats de la crisi econòmica, i un tercer motiu, un augment del cost de la vida en segons quines zones de les grans ciutats. La suma de tot dona aquest augment.

El que s’haurà de fer de cara a altres cursos seran accions de planificació. Enguany, el que hem pogut fer de la mà dels ajuntaments de Barcelona i Badalona ha estat intentar garantir en aquest curt espai de temps que tothom que hagués demanat una plaça pública en tingués una, encara que en alguns casos, que hem mirat que fossin els mínims possibles, no fos ben bé al seu barri. A Barcelona, més del 98% de persones que demanaven una plaça pública de proximitat l’han acabat obtenint. Nosaltres hem treballat en el poc temps que hem tingut per garantir que tothom que volia una plaça pública la tingués, i que a aquells que no la tinguessin de proximitat immediata, almenys, no se’ls n’assignés cap de llunyania gran.

Com a conseller d’Ensenyament ha d’estar satisfet que cada cop hi hagi més famílies que vulguin portar els seus fills a escoles públiques…

Evidentment, absolutament satisfet, i satisfet d’estar preocupat perquè això genera la necessitat de construir més oferta pública. I en llocs on no es pugui construir perquè no hi hagi sòl públic per fer-ho haurem de buscar altres tipus de solucions, com és arribar a acords amb centres concertats que tinguin dificultats per subsistir.

Aquesta reversió de places concertades a públiques es pot donar a tot Catalunya o només està pensant en Barcelona?

Penso en tot Catalunya, però en altres llocs hi ha més terreny públic per construir noves escoles, cosa que és preferible. Ara, si hi ha llocs on és molt difícil construir i en canvi es dona la circumstància que hi ha un centre concertat que té dificultats per mantenir-se, la possibilitat d’arribar a un acord per disposar de les places i fer-les públiques és factible, tal com ja ha passat al nostre país en altres serveis públics, on s’han revertit places concertades a públiques.

…Aquesta qüestió sempre ha estat molt controvertida…

Jo només estic dient d’arribar a un acord amb centres concertats que tinguin dificultats, cosa que també seria una sortida per a ells. Ara, els concerts educatius els tenim i nosaltres hem de vetllar perquè el concert es doni a centres que compleixen necessitats d’escolarització, que tenen una funció territorial i social, i que segueixen els valors, els criteris i les actuacions del sistema d’educació de Catalunya. És per això que hem de vetllar en aquests moments.

Per tant, si hi ha algun centre concertat que no compleixi necessitats d’escolarització, o que no compleixi necessitats d’escolarització del territori, o que les seves actuacions didàctiques, pedagògiques o administratives no segueixen els criteris i els valors del sistema d’educació de Catalunya… doncs no el podrem concertar.

Estaríem parlant, per exemple, dels centres que segreguen per gènere?

Sí, per exemple. Estic parlant, però, de no renovar el concert, perquè no podem treure un concert que ja s’ha donat per un motiu que ja existia quan se li va donar. Si l’escola que segrega per gènere quan se li va donar el concert ja segregava no li podem treure el concert, però el que sí que podem fer és no renovar-l’hi quan li toqui.

Aquesta qüestió forma part de l’acord de govern, i a més és que per nosaltres la coeducació és una base del sistema. Hi ha famílies que defensen l’educació diferenciada, i jo no ho criticaré; el que sí que no puc admetre és que el diner públic serveixi per a l’educació diferenciada. Hi ha molts tipus d’educació lliure i alternativa que no forma part dels criteris i valors que regeixen el sistema d’educació de Catalunya i que tenen dret a existir, però que no poden ser sostinguts amb fons públics, que han de sostenir allò que defineix la LEC. Per tant, crec que no és discutible, i el cert és que hi ha hagut centres educatius que en els darrers temps han modificat coses: de tenir només professorat d’un gènere a tenir-ne dels dos… i nosaltres entenem que si hi ha centres que han apostat fins ara per l’educació diferenciada i volen mantenir el concert no els costarà res formular un projecte educatiu modern que sigui coeducatiu.

Bargalló a Sant Andreu de la Barca | Foto: CCMA.cat/324

La primera actuació seva com a conseller ha estat donar suport als professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca denunciats per suposats delictes d’odi i injúries a la Guàrdia Civil. Durant els darrers mesos alguns professors han criticat que s’han trobat sols davant d’aquestes denúncies i acusacions. Què farà el nou govern en aquesta qüestió?

En xifres, el professorat que ha tingut algun tipus de causa judicial, sigui prèvia o en curs, al voltant de l’1 d’octubre és un nombre important, en el qual hi ha des de directors de centres que han estat denunciats perquè el seu centre va servir com a seu electoral fins aprofessorat que ha estat denunciat —majoritàriament per pares o mares d’alumnes, però no sempre— per allò que la fiscalia tipifica com a delicte d’odi.

En el primer cas, els directors i directores no van participar en l’obertura dels centres l’1-O perquè aquell cap de setmana la consellera Ponsatí va assumir totes les competències respecte als centres, i per tant qui és responsable que s’obrissin és el Departament d’Ensenyament i no les direccions. Per tant, en qualsevol causa que s’obri contra una direcció de centre per aquest motiu el departament hi compareixerà per declarar que aquell cap de setmana la direcció no tenia competències en l’obertura del seu centre. Fins ara els advocats del departament han acompanyat els directors i directores a declarar, però a partir d’ara és una decisió més política i l’assumim nosaltres.

I en el segon cas, els acusats per delicte d’odi?

En aquest segon cas també els acompanyarem en tot el procés judicial, i hem expressat públicament, cosa que fins ara no es podia fer perquè no hi havia conseller que se’n pogués encarregar, que l’única autoritat educativa a Catalunya és el Departament d’Ensenyament, i en qualsevol incidència d’algun fet que hagi succeït en alguna aula és el departament l’única autoritat competent per analitzar la incidència i prendre les decisions que calgui, fins i tot si aquestes decisions són sancionadores.

Traslladar els fets que passen en una aula a l’àmbit judicial és un error, una incidència inacceptable, perquè allò que passa a l’aula s’ha de solucionar al centre, i allò que passa al centre ho ha de solucionar el Departament. Aquest és un missatge molt clar que he dit tant públicament com privadament a alguns dels professors o professores denunciats, i també a algunes famílies denunciants.

Estaria bé que aconseguíssim saber quin mapa de la innovació tenim, perquè
segurament descobriríem que d’escoles que no innoven gairebé no n’hi ha

A aquests professors o professores se’ls ha criticat i denunciat per un suposat adoctrinament pel fet d’explicar o debatre a classe els fets de l’1-O o del procés. Creu que aquests temes, i altres de conflictius, no s’han de parlar a l’aula?

Una de les bases de l’ensenyament per competències és la relació dels continguts i les habilitats amb el context: el context geogràfic, social i cronològic. No només els professors han de portar a l’aula allò que passa i ho han de debatre, és que si els professors no duen a l’aula allò que succeeix al seu voltant i no ho posen a debat estan incomplint una de les bases fonamentals de l’ensenyament per competències, que és allò que és la clau del nostre ensenyament, i també de l’europeu i occidental.

Si en aquest debat en algun moment algun professor emet opinions que ja no formen part del debat en si, sinó que formen part d’unes apreciacions ideològiques, si això succeís, el Departament com a única autoritat educativa ha d’analitzar-ho i haurà de prendre les decisions que calgui.

Malauradament, a les aules no només s’ha parlat de l’1-O o del procés, sinó també dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost de l’any passat… Com pot explicar als seus alumnes, un mestre o professor, els atemptats de les Rambles?

Estem parlant de situacions diferents, segons la proximitat del fet en qüestió. No és igual si parlem d’un fet que ha passat a l’escola mateix, com per exemple l’assassinat de la nena de Vilanova, o si parlem sobre el que han de fer els mestres i professors d’una ciutat on va passar un atemptat i els nois i noies l’han vist en directe, o només n’han sentit parlar, o l’han patit per la proximitat. O què ha de fer una escola d’un país on hi ha hagut un atemptat… són gradacions diferents i crec que aquí entra l’alta professionalitat dels nostres mestres i professors, que saben molt bé què fer.

És l’actuació davant del dol del proper, l’actuació davant de la por, davant de la violència injustificada… aquí hi ha molta professionalitat que nosaltres hem d’acompanyar a través d’uns protocols d’actuació, a través d’un material formatiu adequat i d’una formació en educació emocional. L’altra cosa és que vivim en una societat complexa i no en podem estar al marge, i si nosaltres, adults en formació continuada i profunda, a cops no entenem les coses, tampoc podem pretendre que l’escola serveixi per fer entendre allò que nosaltres no entenem.

Hi ha proximitats com la de l’escola de Vilanova, o la de l’institut de Ripoll, si parlem dels atemptats de l’estiu passat, que potser demanen una atenció més personalitzada…

La vivència del dol i la vivència de l’emoció és molt diferent, però —hi insisteixo— el nostre professorat ho fa molt bé. I nosaltres hem de posar més eines. Per exemple, ja hem debatut, vist el cas de l’escola de Vilanova i la nena assassinada, i davant de la petició de l’escola que els enviéssim personal per ajudar-los a viure el dol, la necessitat d’arribar a acords amb el Departament de Salut per establir unitats d’actuació psicològica ràpida que nosaltres com a departament molt difícilment tindrem mai, i que en moments puntuals necessitarem.

Estem en disposició de fer aflorar les pràctiques innovadores posant en contacte
qui les fa, avaluar-les i empènyer-les

Parlant de la qualitat del nostre professorat, hi ha un estudi de la Fundació Bofill que diu que és gràcies a la resiliència dels mestres i professors que s’ha pogut mantenir la qualitat del sistema educatiu malgrat les retallades.

Això no ho havíem dubtat mai. N’estem absolutament convençuts…

…sí, però aquest mateix professorat demana més formació continuada…

En l’últim any de l’anterior govern ja va començar a haver-hi una reversió en les retallades. Si havíem arribat a un pressupost gairebé zero en la formació del professorat, en l’últim govern es va començar una reversió. Els CRP van començar a rebre algun diner per a la formació del professorat, no el que hi havia hagut abans de la crisi econòmica però sí que han començat a rebre’n.

Nosaltres no només hem de continuar això sinó que hem de tornar a reactivar-ho encara més, tot i que segurament la formació del professorat ha de canviar, com ha de canviar el model d’escola. Seria un error tornar als models de formació del professorat anteriors, i aquí sí que tenim una voluntat, i algunes urgències si finalment aconseguim rescatar del 155, per dir-ho així, el decret d’avaluació per competències de secundària, que el rescatarem i el publicarem abans del començament del curs vinent, i ja estarem en disposició de fer l’avaluació per competències també a secundària.

Aquí hi ha una urgència de formació del professorat de secundària, perquè ara mateix tenim un 30% de formació del professorat de secundària en avaluació competencial, i nosaltres volem arribar al 100% o a una xifra molt propera al 100%.

I pel que fa a les oposicions… aquest any també ha estat el primer que se n’han convocat després de molts anys sense. Serà flor d’un estiu o se’n convocaran més?

Sí, continuaran com a mínim dos anys més amb el nombre que hi ha hagut aquest any per arribar a assolir la xifra d’un 8-9% de professorat interí.

Des d’àmbits professionals, universitaris i pedagògics s’ha criticat força que no s’hagin actualitzat ni el temari ni el sistema d’acreditació.

Si vostè em pregunta: «Si ensenyem competencialment, si avaluem competencialment, com és que per acreditar-nos com a professors no se’ns fa una avaluació competencial?»… Doncs bé, té raó. En som conscients, perquè enguany s’ha demostrat i la gran majoria de membres del tribunal ens ho han manifestat així. Hi ha hagut alguns tribunals, potser per la seva composició o per la matèria, que han fet un pas i han innovat ells també a l’hora d’avaluar, i altres tribunals no ho han fet, no han pogut o no han volgut. És evident que hem de treballar cap aquí.

I aquest canvi ja es donarà en la convocatòria de l’any vinent?

Serà molt difícil que l’any vinent ja hi sigui, però sí que pretenem que els tribunals tinguin unes instruccions que els permetin poder fer un tipus d’avaluació, i que la comuniquin prèviament als opositors, que no sigui estrictament memorística, i que amb el temps puguem plantejar un tipus d’acreditació del professorat que sigui diferent de l’oposició tradicional que estem acostumats a fer.

La innovació no és màrqueting sinó realitat

Si parlem d’innovació, com afrontarà el departament la col·laboració amb els moviments de renovació i innovació educativa que fa alguns anys han anat sorgint a Catalunya?

Una de les principals fites de l’actual Departament ha de ser no molestar les escoles i instituts. Si ho aconseguim serà un pas endavant, i si aconseguim ajudar-los serà un triomf. Tenim un sistema educatiu amb moltes escoles i instituts que innoven: algunes innoven a través de xarxes, de competències bàsiques, d’Escola Nova 21, d’escoles rurals, d’Educació 360, i altres innoven motu propio. Estaria bé que aconseguíssim saber quin mapa de la innovació tenim, perquè segurament descobrirem que d’escoles que no innoven gairebé no n’hi ha.

L’altra és que innovin a través d’un acord de claustre, o a partir d’un plantejament teòric, o seguint un esquema… de fet, jo sempre dic que la innovació no és màrqueting sinó realitat, i a vegades allò que funciona en un lloc no funciona en un altre, i la pràctica innovadora depèn del context. Nosaltres estem en disposició de fer aflorar les pràctiques innovadores posant en contacte qui les fa, avaluant-les i empenyent-les, però sempre amb el plantejament que innovar és la realitat, no màrqueting. La innovació és diferent en cada centre, en cada municipi, en cada territori, i per tant no hem de pretendre que la innovació sigui un retallar i enganxar. Hauria de ser una pràctica volguda de cada claustre de la qual se n’avaluïn, i si funciona bé, i si no doncs fem una altra cosa.

Permeti’m acabar preguntant-li per la implementació del decret d’escola inclusiva i la seva esperada i urgent dotació pressupostària. Tenen previst fer-ho aviat?

En la immediatesa no podrem dotar-lo perquè tenim els pressupostos de la Generalitat prorrogats i no podem modificar-los fins, si més no, el 31 de desembre. A partir de l’1 de gener, si hi hagués pressupostos nous ja ho podríem fer, i és la nostra voluntat fer-ho perquè som conscients de com el sector ha esperat el decret i la seva implementació, i hem de treballar amb el sector com implementar-lo amb la gradació que faci falta, amb la fermesa que calgui i amb els reajustaments que convinguin.

Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a El Diari de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat

 

1 Comment on “La formació del professorat ha de canviar, com ha de canviar el model d’escola”

  1. També estaria molt bé que canvies el model d’administració..

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*