‘La Gaviota’, ‘Hotel Salvación’ i ‘The Waterboys’

Tres pel·lícules diferents però molt recomanables. Dues d’elles unides per un mateix detall, ja que expliquen la relació entre un pare i un fill, mentre la tercera, basada en un clàssic de Txèkhov, explora les relacions sentimentals d’un petit grup humà. Des d’Homer sabem que els veritables viatges són interiors. Ulisses arriba a Ítaca transformat i els personatges d’aquestes tres pel·lícules també.

Jaume Cela
 
 

La Gaviota

Tinc una especial devoció pel teatre de Txèkhov. No em perdo cap de les seves obres i més encara quan son versions de cine. Encara recordo l’emoció que em va desvetllar Vania en la calle 42, dirigida per Louis Malle, on persona i personatge es confonen en un assaig de L’oncle Vània. Ara ens ha arribat una versió de La gaviota, dirigida per Michael Mayer amb un grup d’intèrprets que omplen la pantalla amb actuacions brillants.

Aquesta versió remarca la pressa de la joventut per aconseguir l’èxit, com són de volubles i canviants les relacions humanes i com el pas del temps provoca maldecaps als que són conscients del que representa aquesta dimensió a la vida. O sigui: als que ens fem grans i anem deixant un món enrere i contemplem com la joventut va ocupant l’espai que els grans abandonem.

El grup d’intèrprets són de primera divisió. Parlo de la gran  Annette Bening, una gran actriu que, a més, ha sabut mantenir al seu costat un dels homes més atractius de la història del cine. Parlo de Warren Beatty. La Benning està acompanyada per Saoirse Ronan, una actriu jove que ja ha estat candidata als Oscars tres vegades, per Elisabeth Moss i per Corey Stoll, a més de Michael Zegen i de Brian Dennehy, un actor prou experimentat que brilla fent el paper del vell que està a les portes de la mort. Una bona adaptació molt cuidada estèticament que ben  segur us portarà a llegir o a rellegir l’obra de teatre.


Hotel Salvación

Dirigida per Shubhashish Bhutiani, aquesta pel·lícula comença quan el pare té el pressentiment que arriba el seu final i li demana al fill que l’acompanyi a la ciutat santa de Varanasi, al costat del Ganges, per passar els últims dies a un hotel on els que creuen que moriran poden viure els seus últims dies. El vell representa tota la riquíssima tradició sobre la mort i el que hi ha després en la cultura de l’Índia i el fill, molt més un home d’ara, ha de deixar de treballar, a més de no poder estar pendent de la seva filla que està en època de casar-se per satisfer el desig patern. Aquest hotel permet que els hostes hi estiguin quinze dies, però si arriba el termini i no s’han mort poden continuar amb un altre nom.

Amb una finesa digna de tot elogi i amb unes sòlides interpretacions, la pel·lícula ens mostra la relació que s’estableix entre els dos homes que podem dir que es coneixen de veritat en aquest  moment tan compromès de les seves vides. El director podia caure en una pel·lícula on les llàgrimes sortissin dels ulls com sortidors, però sap tractar el tema amb moderació i la reflexió que et dóna acompanya els moments més emotius de la narració sense que una s’imposi damunt de l’altra.


The Waterboys

A The Waterboys –esplèndida banda sonora– ens trobem amb un pare que és escriptor de novel·la negra que torna a casa i la seva dona l’ha fet fora. També la companya del seu fill de vint anys ha decidit trencar la relació amb el noi i ens trobem que pare i fill han de conviure junts i anar integrant la seva crisi sentimental. El pare s’ha de traslladar a Edimburg per presentar la traducció del seu últim llibre i el fill viatja amb ell i, és clar, entre discussions, converses, passeigs per la bella ciutat i moments de tendresa, pare i fill s’arriben a poder agafar per l’espatlla com dos vells amics. Les dones que troben en el viatge els ajuden molt a madurar i és especialment emotiu el concert protagonitzat pel grup Waterboys que va omplir de bons moments la joventut de l’escriptor i la seva dona. I potser la seqüència més antològica de la pel·lícula sigui el sopar de promoció del llibre i el posterior viatge per pescar en un riu d’aigües intenses. Els dos moments ens mostren un humor molt necessari que t’ajuda a posar distància sobre tot el que està passant.

Dues pel·lícules unides pel mateix tema. Pares i fills, a vegades, dos mons desconeguts i el fet de compartir hotel, llit, converses… vaja, de compartir el temps que ens toca viure ajuda a descobrir l’altre i a descobrir-nos a nosaltres mateixos.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*