La I+D+i de l’educació: que el canvi no deixi ningú enrere

Si fem la I+D+i de l'educació, hem de tenir una ordenació menys prescriptiva i més evolutiva. Si fem la I+D+i de l'educació, el reconeixement acadèmic i professional del professorat han d'anar junts, i ser un eix principal de la promoció professional

Montse Ros
 
 
 

El canvi educatiu està passant i és bo que passi. Penso que és irreversible i que, al final, les lleis s’hi adaptaran. Haurem de lluitar poc o molt, però s’hi adaptaran.

Per sobre de tot, admiro la feina de tota la gent de l’educació que s’està deixant la pell per fer el que creu que ha de fer, al servei de l’alumnat i sovint en contra de la norma o aprofitant-ne les vores i els descosits. Com a sindicalista, tinc dues feines: que l’educació millori i que les persones que hi treballen no se l’hagin de deixar, la pell. Treballar bé hauria de ser suficient.

Com ha de ser aquest canvi perquè vagi bé per a l’educació i vagi bé per a qui hi treballa? No és gens fàcil, en un escenari d’incertesa política, cientificotècnica, social, econòmica, ecològica, cultural. En tot cas, convé que el canvi ens porti a una situació de més justícia educativa i, per tant, de més inclusió educativa. Això implica pensar en la construcció completa de la persona, en la construcció de xarxa social, i també en la xarxa natural. I deixar de pensar l’educació com un procés de selecció, que sempre és un procés de selecció de classe social. Les classes treballadores hi han de participar i hi han de guanyar, en aquest canvi.

Pensar el canvi suposa també considerar l’acceleració exponencial del coneixement cientificotècnic i les seves conseqüències en la vida, en el treball i en la pròpia ciència. Ja ara, l’educació és una activitat per a tota la vida. No m’agrada que ens diguin que hem de preparar l’alumnat perquè s’adapti al futur. Desitjo contribuir a preparar l’alumnat (al complet) per governar la seva vida i fer el seu futur: autonomia i responsabilitat.

El sistema educatiu sí que s’ha adaptar. I ha de fer-ho amb garanties i no amb ocurrències. Passar de canvis puntuals, necessaris, a canvis sistèmics requereix l’acció organitzada de la societat, i penso que, en aquest punt, el sindicat hi té un paper. Ens toca ajudar a transformar la norma, la política, la inversió, les condicions de treball, l’arquitectura, la governança… Ho provem amb honestedat.

Des del meu punt de vista, la clau del canvi està en la formació continuada del professorat. Crec que no hi hem insistit prou. Cal fer de la formació continuada del professorat una activitat laboral ordinària, que retorni el professorat periòdicament a la universitat, per fer cursos de postgrau d’actualització científica, per incorporar-lo a la investigació pedagògica, que estableixi la cooperació de la universitat amb l’escola per assegurar l’avaluació rigorosa i enriquidora de la innovació, així com la seva difusió. La formació continuada s’ha d’internacionalitzar, com és internacional i cooperatiu tot el sistema universitari.

Si fem la I+D+i de l’educació, hem de tenir una ordenació menys prescriptiva i més evolutiva. Si fem la I+D+i de l’educació, el reconeixement acadèmic i professional del professorat han d’anar junts, i ser un eix principal de la promoció professional. El professorat ha de ser el primer subjecte de l’educació al llarg de la vida. Com podríem fer un sistema educatiu al llarg de la vida, si no?

En aquest moment, la formació del professorat és un frau. Les lleis laborals obliguen a cotitzar i a dedicar a la formació continuada un 0,7% de la nòmina. Amb la massa salarial del Departament d’Ensenyament, si això es complís, serien uns 20 milions d’euros anuals. Ara el pressupost de formació és pràcticament inexistent, i sort en tenim de l’aprenentatge entre iguals. No el podem deixar, i ha de tenir el seu espai en l’horari laboral: reflexió, acció, equip.

Estic amoïnada perquè, ara com ara, amb una desinversió bestial, una arquitectura decimonònica, un maquinari desigual, una governança sense municipis, un model segregador, el currículum de la LOMCE i les revàlides… La pota que aguanta el canvi és el professorat. També és l’única baula sobre la qual poden actuar les direccions, al seu torn superpressionades i sense mitjans. Molta gent està il·lusionada i molta gent està patint. Sovint, totes dues coses alhora.

El canvi està passant. Haurem de lluitar, poc o molt, perquè no deixi ningú enrere.

Montse Ros
Sobre Montse Ros

Montse Ros és secretària general de la federació d'Educació de Comissions Obreres Contacte: Twitter | Més articles